Climent Picornell

"CALAMO CURRENTE" (APUNTS DISPERSOS) Climent Picornell

jcmllonja | 14 Octubre, 2010 09:25

 

 

Calamo currente (Apunts dispersos)

 

Climent Picornell

 

1.- Del terrat es veien les festes dels hereus del marquès de Mollò. Ell, fins que fou viu, va ser un homenet estret, amb els doblers, que no volgué fer cap millora a l’enorme palau. Jo el record d’un pic que havia aconseguit que me mostràs un parell de manuscrits de la seva enorme biblioteca i m’havia rebut allà dins, amb un fred que pelava, i un maridet amb calius als peus, no un braser, un maridet! Un pic mort la seva hereva duia endarrer de tirar la casa per la finestra i cada dia feia un sopar al jardí, que nosaltres dominaven des de ca nostra. Eren sopars servits per cambrers ben llustrats i on s’hi trobava una fauna diversa, des de gent amb smoking fins a ‘tios’ amb una bona cresta damunt el cap. I ella l’hereva, grassa, amb una grassor quasi mòrbida, i rica, molt rica, regnava damunt aquells estrambòtics convidats. 

 

2.- “A la fi he aconseguit posar un mirall de dos metres a ca nostra. Sempre n’havia duit endarrer. El meu fill de catorze anys, s’hi passa mitja vida davant, s’hi pentina, s’hi mira, abans de sortir hi fa desfilades. I jo que el tenc penjat davant la meva habitació, què vols que te digui? Quan hi pas per davant, amb la bata posada, veig a ma mare, som jo, però veig a ma mare, i li he agafat mania. No m’hi mir”.

 

3.- “Solomiiixo”. “Que diu que hi ha ?” Li fa tornar a repetir. “Solomiiixo”, torna a dir el cambrer amb un accent argentí lunfardo. “De serdo?”  “Sí, de serdo, porque de ternera xa no tengo”. Pareixia un diàleg d’un tango ballat pels carrers de la Boca a Bones Aires, però era com una versió, un revival d’ Ai Quaquin que has vengut de prim.

 

4.- Assegudeta al sofà, darrera els ‘visillos’, veu passar na Biela pel carrer. “El seu home” –se diu a ella mateixa- “sa va morir més jove que el meu, li hagueren de tallar les cames, coses del sucre, i el va haver de servir quatre anys. En canvi el meu va ser dit i fet, un atac de cor, ningú no ho vol, però és una bona mort”. Els fills no la vénen a veure tant com ella voldria, vénen poc, no li basta.  Els estima, però dubta si va estimar mai en Tòfol, encara calent dins el nínxol. “Només me cercava per fer-ho i res pus. Fer-ho i dinar o sopar i mirar la televisió. Mai me va dir t’estim”. I se posa dreta i rebenta en plors, i li ve al cap el nét molt malalt, i la filla separada..., i pensa que ella no ha de pensar aquelles coses. No toca.

 

5.- “Li has demanat?” “Sí”. “I...què?” “Què t’ha dit?” “Res. No passa res”. “Com que no passa res! Catorze anys i ja du quatre xuclades al coll que pareixen quatre cops covats! I no passa res! La se tiren o no?” “Com és això de la ‘se’ tiren? O sigui que tu creus que no pot ser ella...  ¿Què te penses que perquè és la teva filla estimada és un santito de guixo que no caga ni... o que no folla ni pixo, en aquest cas?” “Idò sí, no pot ser ella. La ‘se’ tiren”. “I ella no hi deu consentir? Ai els pares! Els pares de filles hauria de dir...”.

 

6.- Gana. També talent, desanament, fam. Es diu de la sensació absolutament psíquica, que es tradueix en una frissor per rossegar alguna cosa, ja sigui una galleta d’Inca o un poc de pa amb sobrassada que ens calmi repentinament la desesperació que hom creu nascuda a la panxa. Els efectes balsàmics d’aquests productes, ja a les primeres mossegades, reafirmen que haurien de passar a ser medecines pagades per la seguretat social. Berenant, dinant o sopant es mantén aquesta disfunció baix un cert control, que es sol disparar a hores diverses durant el dia. O a la nit. A la nit el millor és la xocolata.

 

7.- “Sortien cavalls de dins la paret”. És la definició modèl·lica que donà un home vell el primer pic que vegé una pel·lícula de cinema. Un altre personatge, molt conegut, i que no hi era tot, o tal vegada sí, es creia fermament tot el que passava a la pantalla. Si un és moria, o si l’altre el matava. Per això, plorava i reia, però no com ploraven els altres, sinó amb un plor real per una cosa que ell no distingia de la broma o de l’essència del cinema: la suplantació, el drama fingit.

 

8.- Recordarà sempre quan va ser conscient que el seu fill anava creixent, que tornava gran. Un dia, en una discussió mentre sopàvem, ell fill li digué: “mon pare ets un utòpic”. Un utòpic! No era tant per si era veritat o no, com per la parauleta, un nin que diu utòpic, amb una certa propietat, ja deixa de ser un nin, molt més enllà d’allò dels conceptes concrets i les idees formals de Jean Piaget. Ets un utòpic!  I a més devia ser veritat. Encara ara.

 

9.- He vist moltes carreres que són el resultat de la perseverança i la tossuderia, front a la intel·ligència i la creativitat. La carrera d’aquell home, i la d’aquella dona també,  era això, mesclada amb una certa inconsciència o ingenuïtat, no tenia noció de les seves pròpies limitacions. Això li feia fer i dir coses que els altres, més prudents o més discrets o amb mala consciència d’un mateix –però amb molts més coneixements i més ‘coneixement’- no farien mai de la vida. Per pudor, tal vegada.

 

10.- Elles i ells. Ella li fuig amb un jugador de futbol. Ella li fuig amb amb l’entrenador de gimnàstica. Ella li fuig amb el professor de ioga. Ella li fuig amb un multimilionari. Ella li fuig amb una altra dona.

____________________________

IMATGE DE GUILLEM MUDOY

 

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb