Climent Picornell

LA PLATJA DE PALMA I L'EVOLUCIÓ DELS DESTINS TURÍSTICS Climent Picornell

jcmllonja | 14 Setembre, 2010 15:59

 

 

La Platja de Palma i l’evolució dels destins turístics

 

Climent Picornell

 

El turisme a les Balears ha provocat un gran canvi social, en els processos de producció, en el cultiu de la terra -en “guaret social latent” -, ha sotmès la nostra natura a un estrès ambiental per l’augment de la urbanització. Ha transformat també el nostre sistema de valors. La societat balear s’interroga periòdicament sobre si es podria haver fet d’una altra manera, si el model s’ha exhaurit o si és el preu que s’ha pagat per passar de pobres a classes mitges. L’estudi dels cicles d’evolució, o de vida, dels destins turístics ens dona pautes per saber que conceptes que ara sentim, referits a ca nostra, com estancament, maduresa, saturació, obsolescència, degradació... han estat estudiats a altres parts, i els canvis proposats -substitució, protecció, mutació, reconversió, restauració, esponjament, post-estancament...- també. Ho he recordat quan he visitat l’exposició del Consorci Platja de Palma, on s’especifica que “la nostra missió és reconvertir, rehabilitar i transformar l’espai obsolet de la Platja de Palma en una destinació pròspera, innovadora, sostenible i lliure d’especulació”.

 

La platja de Palma és un espai litoral, amb el seu hinterland, que va des del Carnatge fins a s’Arenal de Llucmajor. Quatre kilòmetres de dunes, amb dessecament de la seva llacuna posterior i després la colonització del territori, primer pels residents estiuejants, després pel turisme de masses. Can Pastilla, La Ribera, Ses Fontanelles, Sometimes, Les Meravelles, Es Pil·larí, ses Cadenes i s’Arenal, fins a Son Verí-Cala Blava-Bellavista, han conformat un gran continu territorial residencial i turístic. El turisme hi posà el peu, primer lentament i després desaforadament, usant per als hotels i apartaments solars dissenyats per a residències familiars, a carrers estrets. S’anà bastint un espai mixt poblat per residents, estiuejants, turistes i activitats complementàries.  Els primers hotels, Solimar, Brisas, San Francisco, Biarritz, Lido, Acapulco... coexistien bé amb els estiuejants, fins que –evolució del cicle de vida del turisme- els carrers del “Codillo”, del “Jamón”, la “Bierstrasse” o la cartografia entre els balnearis 4 i 9 de travestits, prostitutes, carteristes, clavelleres i trilers donen una imatge –desenfocada- del que s’anomena una zona turística madura, expressió piadosa per evitar dir degradada, “un espai obsolet” diu el consorci Platja de Palma; malgrat no tot el conjunt ho sigui; la Platja de Palma continua com a destí turístic massiu, però amb l’espasa de Damocles damunt, sobretot per la competència de les noves destinacions turístiques mediterrànies. El malestar dels residents, els problemes de congestió, de renou, generen progressivament la seva pèrdua d’atractiu, tot i que conserva molts turistes i grans valors, una platja enorme d’aigua neta, per exemple, a només sis kilòmetres de Palma, amb l’anunci d’un nou tramvia que les posaria en connexió.

 

La remodelació de la primera línia en forma de passeig marítim, la modernització d’alguns hotels, al RGPOU anterior que ja proposava la reconversió de trenta cinc hotels a edificacions residencials, etc... foren algunes reformes parcials, reals o anunciades. Malgrat tot, la carrera d’obsolescència del macro-nucli turístic és evident. En aquestes el Consorci de la Platja de Palma, format pel govern d’Espanya, el de Balears, el Consell de Mallorca, i els ajuntaments de Palma i Llucmajor, és creat amb la missió de reconvertir la Platja de Palma en “un nou Mediterrani”. Vaja! La veritat és que alguna cosa s’havia de fer, posar pegats –microcirurgia turística i territorial- ja no “reinventava” la zona, en aquest cas un master-plan global; i un pla d’acció -que ara es presenta- i del qual, a les primeres, se’n desmarquen els polítics que tan ufanosament l’havien signat feia poc, en no donar-se’n compte que algunes de les accions imposaven traumes a la població resident -l’enderrocament de vivendes, la més sentida- i als hotelers, sempre plorinyant, també. És ver que una de les accions immediates diu textualment: “instrumentar un pacte social i institucional i una nova governança per al canvi”. Tot sigui per aconseguir una nova destinació turística: una renovació.

 

Diari de Balears fa un seguiment minuciós del dia a dia. No és el que pretenc fer, però sí incidir en la idea de què els destins turístics de tot el món evolucionen, neixen, creixen i es moren, d’èxit (per excés) o de fracàs (i passen de moda), si no fan alguna cosa, es transformen o renoven. Aquesta anàlisi evolutiva és ben present a l’antropologia, la psicologia, la geografia, l’economia  o la sociologia del turisme. Són conegudes les evolucions dels turistes a mesura que les àrees de destí van madurant, de l’explorador, passant pel turista elitista, el poc comú, l’incipient, el massiu, fins arribar al turista “charter” amb la pèrdua d’identitat que sofreixen les àrees de destí pels consums estandarditzats. Basta fer una volta pel “Balneari 6” . En un altre model s’analitza el pas de l’Eufòria (les poblacions locals acullen amb alegria al turista i existeix la mútua satisfacció), a l’Apatia (creix el turisme i es pren consciència de que ja pertany a la quotidianitat), l’Irritació (entren en acció els fenòmens de saturació i els polítics tracten de solucionar-ho augmentant les infraestructures i provant de limitar el creixement), l’Antagonisme (el turista és el cap de turc de tots els mals del creixement desordenat; fenòmens d’hostilitat; augmenten els impostos, els fenòmens de corrupció, etc.; es fa malbé la reputació de l’àrea com a destí turístic), fins que la població autòctona aprèn a viure en un nou territori que ja no tornarà a ser mai el que fou. Continua el turisme massificat i cada pic més degradat.

 

Així idò, conceptes com maduració, saturació o obsolescència, són aplicats a les fases finals dels destins turístics. Gormsen modela perifèries turístiques, la més evolucionada Europa meridional, la segona els litorals de Califòrnia i Florida, la tercera el Nord d’Àfrica, la quarta el Carib... El model de Jean F. Miossec va de la Fase 0 (aïllament de la població receptora respecte al futur turístic) a la Fase 4 (es produeixen fenòmens de saturació, el turisme ha envaït, directa o indirectament, tot el territori; davant la preocupació, els “prenedors de decisions”, preparen plans d’ordenació i de salvaguarda ecològica). Chadefaud proposa una “Diacronia del producte turístic”. Però el model que ha gaudit de més èxit, és el de R . W. Butler. A una fase de descobriment o exploració, li segueix un inici i un desenvolupament del destí turístic, que va evolucionant amb l’augment de visitants, es consolida fins que s’arriba a una fase crítica de saturació de la capacitat de càrrega, la qual cosa produeix un estancament, que pot conduir o bé a una fase de rejoveniment, si es prenen mesures correctores, o bé a una fase de declivi, amb algunes altres evolucions que depenen de les actuacions sobre els recursos turístics.

 

Cal una mirada crítica sobre l’ús banal d’aquests conceptes en una teoria general del turisme. Però, el cas de les illes Balears, forma part dels models més evolucionats dels destins turístics? Es poden aplicar els models evolutius al conjunt de les illes o s’ha de fer  illa per illa? O, limitant més l’escala, fer-ho zona per zona a cada illa? Ara per ara s’intenta fer a la Platja de Palma. I no serà gens senzill.

 

 

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb