Climent Picornell

ESCOLTAR EL TEMPS Climent Picornell

jcmllonja | 21 Agost, 2010 13:53

 

Escoltar el temps

 

Climent Picornell

 

Abans, la monja l’encenia i el frare l’apagava, l’estiu, vull dir. Entre vint de juliol Santa Margalida i vint d’agost Sant Bernat, succeïen totes les calors de l’estiu. Ara, la gent en veure baf, ja sua; tantes alertes meteorològiques confonen, i amb l’excusa del canvi climàtic qualsevol anomalia té ja culpable. No sé si també li haurem d’endossar la culpa de la crisi financera mundial, la guerra d’Afganistan, l’expansió comercial de Xina, la mutilació de l’Estatut de Catalunya, els embulls d’en Jaume Matas, les mitges veritats de Zapatero o la prohibició d’aquesta tortura pública que són les “corridas”. En fi. Retorn a les estones a la fresca, una de les activitats que resta públic a les infames televisions del TDT, i on els temes de conversa solen evitar les notícies calentes de l’actualitat i s’entra dins una letargia, només activada per les qüestions de proximitat física, allò que passa pel poble o allò que es pot tocar o es veu dins el cel estelat del Pla de Mallorca, lliure de la contaminació lumínica urbana, com els avions carregats de turistes que cerquen el radiofar de Costitx per enfilar cap a l’aeroport de Son Sant Joan. Únicament  els sopars a fora, resten estones a la tranquil·litat, al karma, a l’impressió de fer de babau.

 

I l’excés de festes. Abans n’hi havia una, la major, la del poble i pus. Ho consult al meu antropòleg de capçalera i és taxatiu. “El que dóna el seu caràcter a la festa és la seva ruptura amb la quotidianitat, el fet d’una cosa fora de l’ordinari: extraordinari. Això era ben cert a la Mallorca d’abans. El nivell de vida ens ha duit, fent una tudadissa, a que hi hagi festes a cada moment”. No puc fer cap cita d’autoritat i li surt amb lo primer que se m’acut: “Ja ho cantaven Los Javaloyas en els anys més preclars del primer Boom Turístic: “Cada dia es fiesta en Mallorca, cada noche nace un nuevo amor...”. La cançó acabava dient : “Mallorcaaaa, Mallorcaaaaa, Paradise of Love!!” Hi seguien quatre compassos del bolero de S’hort d’en Boira. Per ventura era un retrat real, però absurd, de la nova Mallorca que es dibuixava, vestida permanentment de festa per als nostres turistes. Festes postisses. Continua l’antropòleg excitat: “La festa era una interrupció del treball o del costum diari, arrebossat d’un cúmul d’elements com la sobreabundància d’un dinar o la dimensió orgiàstica de les rodes de foc. Així ha de ser. Les festes del cicle anual, les del nostre cicle vital i, fins i tot, les festes inesperades, totes estan sotmeses a processos rituals. Les festes rompen l’ordre habitual formant una cadència al llarg de l’any”. Li he de donar la raó: qui pot resistir viure dins la festa permanent, la sobreabundància constant, l’orgia contínua?

 

“Els vostres joves, els vostres fills” , respon en Sion Peremaiol, “surten cada dia, tenen la bossa plena, el depòsit del cotxe ple, la gelera plena... els heu malavesat, i això és mal de tornar enrere”. L’amo en Sion és un dels oracles de la reunió. La rotllana tradicional de veïnats es manté, malgrat d’any en any li manquen efectius –madò Maria de Cas Saig o l’amo en Marc de Termenor-. Qualsevol cosa va bé, però els grans temes –mundials o estatals-  són etiquetats com a “desastres” o “havien fet llarg! saps quin rumbo que duia la gent!”. “Un temps” diu madò Francisca Gaia “hi havia menys coses per entretenir-se i sa gent passava s’estona sense tants d’aparatos”. Justament sona el mòbil del metge: una urgència. “Un temps, a la vila, no hi havia més de tres telèfons. Na Maruja de la Telefònica i dos o tres més. Quan jo era nina seiem a la fresca davant sa botiga de can Brotat, que eren dels pocs que tenien telèfon. Hi solia anar na Magdalena Margònia que tenia un ‘novio’ foraster que li telefonava a la botiga. Quan sonava el telèfon, la madona responia i deia: “Sí, está aquí” i donant-li l’aparell, negre, li deia: “És per a tu”.  La rotllana cridanera i riallera callava en sec, enmudia i no se sentia ni piulo. Només na Margoia que deia:  “...sí, ...no, ...bueno”. Indefectiblement, sempre, sempre, acabava diguent: “yo también”.  I penjava l’auricular. Sortia i deia “Bona nit, i gràcies” i partia cap a ca seva. A les de defora els covia bastant a què devia respondre “yo también”. La madona grassa de Son Sureda, que tenia estudis i sabia llegir, creia que era la resposta al “Te quiero”. El dubte continuà dos estius, fins que na Margònia un dia desaparegué de la vila, sense aclarir el dilema. 

 

Poques coses hi havia per entretenir-se, mirar els estels, els primers satèl·lits artificials o els dragons caçant moscartins eren les funcions principals; avui però una cosa m’ha retornat a aquells temps. Una farola del cantó no s’acabava d’encendre, però ho provava, adesiara feia com un llamp, estava un segon encesa i es tornava a apagar. Idò això era el màxim entreteniment. “Què farem!”, adreçat al fanal com si fos una persona, “Uep, no... i ho prova!” “Aquest pic sí que ha pres de bon de veres”, quan feia uns segons que es mantenia encès. I així  fins que s’ha aixecat tothom amb els bons propòsits de què algú, inconcret, convendria que anàs a la Sala a donar part, a veure si adobaven aquell fanal emprenyós.

 

Davant aquesta cosa tan absolutament fútil i inconsistent no m’ha quedat més remei que evidenciar com passa el temps sense aturar-se. Sense ser-ne massa conscient, sinó, es farien més coses que no impliquessin la seva pèrdua. O deixar passar el temps, com un esport. Sentir passar el temps, quan els fills es van fent grans i desapareixen de davant teu, per anar-se’n a fer el niu a una altra banda. Escoltar el temps, amb calma, amb sossec, amb atenció, el renou del vent, els renous del teu propi cos. No malbaratar el temps, de forma transaccional, com si fos matèria d’intercanvi. “No tenc temps”, vol dir o que ets mort o que vas tensionat per massa coses per fer. Aprendre a dir no… Temps era temps... Temporades… Ja hi haurà temps… Ja vendran temps millors…  Temps per a què? Per a les bajanades de cada dia durant l’hivern? Per als bons propòsits de l’estiu? Temps per a la creativitat, l’art, la família, els amics, la soledat, l’angoixa, les pèrdues, el silenci, la paciència, l’agraïment, la transcendència, per a escoltar els altres sense presses, per la curiositat, les expectatives, l’humor, la fidelitat, la incertesa,  la malaltia, la mort, la ira, la gelosia, l’enyorament, les bregues...

 

He quedat tot sol, el sermó el me faig a mi mateix –marxista penedit, hippie estentís, humanista romàntic de cap de cantó-. Entr la meva cadira en el precís moment en què un estel amb coa cau, llargament, a la dreta del Carro Gros. M’estir amb força els cabells blancs i me’n vaig a jeure.

__________________________________________________

IMATGE DE JOAN BROSSA

 

 

Comentaris

Je sui desolé

jesus g m | 21/08/2010, 16:07

Mi querido Climent:
Es probable que este mundo no tenga nada que ver con la realidad que queríamos construir, tú antes y yo después.
Yo no entiendo ya nada. Hablo lo
mínimo. Las conversaciones que oigo en los aeropuertos, en el pijerio neopijerio, etc, me ponen malo.
He quedat tot sol. Ellos se han quedado solos, coño, con su Black Berry o Guarris.
Se me cuide, Master
Estuve un par de días en Palma y te vi porla teleM

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb