Climent Picornell

DIARI D'ESTIU D'UN FOLKLÒRIC PLORAMIQUES Climent Picornell

jcmllonja | 01 Agost, 2010 11:21

 

 

Diari d’estiu d’un folklòric ploramiques

 

Climent Picornell

 

 

Qui s’aixeca de matí pixa allà on vol. És un costum que tenc quan  retorn per les vacances d’estiu al meu poble del Pla de Mallorca. L’aixecar-me dematí. Encara permaneixen les olors de la nit. Les olors de l’estiu són diverses, des dels rostolls banyats de rosada  fins a les olivardes dels camins o la de les figueres a gran dia. Hi ha però també les olors més domèstiques dels corrals. És l’època bona del tarongí i de l’herba lluïsa, el moraduix ha espigat i les alfabegueres regnen dins els cossiols. Abans només n’hi havia de fulla petita i de fulla un poc més ampla, ara ja en veuen de color lila i algunes de fulles grosses com una lletuga –“són per fer pesto”, me diu en Toni des Planters  “i enguany he duit aquestes, són alfabegueres d’Egipte, tenen la fulleta més en punta i només remenar-les fan aroma una bona estona”. Amb el sol s’esvaneix poc a poc la sentor del gessamí i la dama de nit.

 

Els rituals són per complir-los. Per tant: a comprar el pa i a berenar al casino, a la plaça. Baixant la costa, m’atur al forn, compr una barra, n’agaf una bona mossa que mossec i mir quina hora és a les busques del rellotge del campanar. En el mateix moment sona pels altaveus una crida de l’ajuntament: “Qui hagi perdut un ase, que ho digui, que li direm qui l’ha trobat”. Aquesta crida em regracia amb el cop de ruralitat de la vila, servidor que n’és un crític agre de tots els ciutadans que volen reduir els pobles petits de Mallorca a l’estereotip de pagesia i antigor, sense saber que per aquí la modernitat ha fet tala. Resten, però, alguns tocs de profunditat com el de l’ase de la crida, malgrat que ara els fan dur un xip informàtic. Passen tres nines petites, elles, encara que faci calor, van amb el vel musulmà pels carrers. Disculpin si faig d’escriptor costumista de dos reals, em deixin com a mínim la categoria de pardal assolellat, o de folklòric ploramiques, millor. Però la crida estava molt ben feta i a més ara s’ha posat de moda tenir ases o someres i els mercaders de bestiar gros tornen a fer negocis com en un temps quan els muls i les someres argelines regnaven pels camins polsosos i malgirbats de Mallorca.

 

“Mul eguí o mul somerí?” Li demana na Margalida Cabrera a l’amo en Bernat Randa mostrant-li una vella fotografia que du sempre dins la cartera de son pare damunt una bèstia? “Eguí”. “Ses someres són més carinyoses, m’estim més una somera que un ca, per fer companyia, no per guardar, però també fan trull i se remenen per dins es bocins; un parell de someres fan molt de fems, bona llacor...” “Jo hi deix ses ovelles per això” diu na Xisca Prima. “No és lo mateix”, replica l’amo en Bernat, “es cagallons d’ovella són com qui salar es menjar, no entra, m’entens? Aquells cagallonets som com si espolsassis sal damunt un pa amb oli, els bocins, sa terra, ha de menester una cosa més grossa, més potent”.

 

“Vaig menjar ase, un pic”, dic, mentre pec un glop de cafè-amb-llet. Els parroquians s’esvaloten. “Bono!” “Era a Sardenya, allà sí que n’hi ha encara d’ases i muls i bestiar gros. Érem els convidats d’una festa i per fer-nos cas feren un aset torrat”. “I...?” “Bo. És una carn negrenca, tallada fina és molt gustosa. Però jo, que voleu que vos digui –i això que pel món n’he menjades de coses rares- cada pic que mossegava una tallada, em venia al cap l’aset del padrí amb ses orelletes ben dretes...” A la taula hi ha un parell de pagesos joves (molts d’ells de professió principal urbana) que produeixen alls, melicotons, ceba blanca, tomàtiga de ramellet, planters, ramells, herbes medicinals amb alta tecnologia aplicada a l’agricultura. Però, és ver, queden encara quatre patriarques de l’antiga pagesia, que encara roman, la que arregla els albellons dels seus bocins, la que intueixes quan vas a cercar figues-flors a una figuera albacor perduda per dins un bocí malplà o les prunes que han escuixat les branques d’una prunera clàudia empeltada damunt un peu d’ametller. Trossets de la Mallorca profunda, només a l’abast d’uns pocs.

 

“És ver. Tots els animals ara duen un xip, saps els manescals que hi ham tornat d’estugosos. Jo en tenc un que arregla barrams, als cavalls, perquè sinó ses puntes des queixals, quan els poses ses cabeçades, els fan molt de mal i allò els ho han de llimar. Idò pareix un dentista de Palma, amb unes moles i uns baveros i unes ulleres especials i treballa dins les boques des cavalls com si ho fessin dins sa teva...”. “Sa guarda de cabres l’hauria de llevar, entren per dins els veïnats i fan mal a rompre. A un que li menjaren uns arbrets joves se va emprenyar. Sap què me va dir? El Bonjesús no les va voler a n’es Betlem a ses cabres!” “No tengueren tan de mirament. Els tomaren el barram amb dues pedres, mira tu quins dentistes més primitius!”

 

Abans de partir cap al turó m’atur a saludar un estol d’homes que fan el botet al tasser. En Cosme Estel comenta que ahir va arribar tard a ca seva, begut. La seva dona l’esperava desperta i li envergà un estol de galtades. Es lamenta mentre fa la primera copa d’herbes amb la seva confraria. “I tu què feres?” “T’hi tornares?” “Jo? I què volies que fes carregat de culpa?” En sortir veig una ambulància que arriba amb la sirena amollada. Van a l’ajuntament, cerquen en Tomeu Sopat, segons les anàlisis que duen en mà tocaria ser mort. En Tomeu dorm plàcidament a una cadira amb la mà a una cervesa mig plena...

 

He agafat munició per llegir els horabaixes. Dins ca nostra, una casa de paretotes gruixades, es conserva la fresca. He arreplegat els Assaigs de Montaigne, un tom qualsevol de les Obres completes de Josep Pla, els darrers llibres de Sebastià Bennàssar, Pere Antoni Pons, Àlex Volney, Melcior Comes... i per rellegir, La mort i la pluja del mestre Guillem Frontera. He d’acabar però encara Argos el cec de Gesualdo Bufalino. Diu el tros on recomenç: “Realment té raó aquell, la pilota que vaig llançar per amunt quan era nin, encara ara no ha arribat en terra...” Això –dins el xubec- me condueix a una escena familiar, situada davall una enramada feta de fulles de palmera a la vorera de mar, entre cala Gamba i la Ciutat Jardí, les Roques li deien. Menjàvem albergínies farcides amb salsa de tomàtiga. Amb ma mare i la meva germana hi anàvem de bon matí, a mig dia arribava mon pare qui, abans de res, es tirava a la mar des d’uns penya-segats immensos –jo els hi veia, m’ho pareixien-, la mar d’un blau fort. Aquells penya-segats són avui unes roques baixes i tot és al seu nivell real, excepte la magnitud de l’admiració d’un infant per son pare. Un servidor encara espera, també, que baixi del cel la pilota que vaig llençar per amunt, aquells dies quan era nin. I no ha tocat terra, encara. Els entesos crec que li diuen síndrome de Peter Pan.

 

 

Comentaris

Re: DIARI D'ESTIU D'UN FOLKLÒRIC PLORAMIQUES Climent Picornell

Eulàlia Torras | 04/08/2010, 16:01

Fantàstic poder des de les muntanyes assaborir d'uns textos literaris que es visualitzen com si fotografies fossin i et fan gaudir de la Mallorca rural aquella illa autèntica que l'escriptor intenta no es perdi de la memòria. felicitats per la feina feta!!

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb