Climent Picornell

PER JARDINS D'ALTRI, A L'ESTIU Climent Picornell

jcmllonja | 13 Juliol, 2010 20:13

Per jardins d’altri, a l’estiu

 

Climent Picornell

 

Com un ferrer sense encruia. Així va un servidor fa un parell de setmanes. La mort de la mare l’empeny:  “No es talla el cordó umbilical quan un neix, no, és talla quan la mare es mor”. En aquestes, enganx un brigadista de la guerra del 36-39 a un programa de televisió rememorant la batalla de l’Ebre, un home alt, digne, 96 anys. Li demanen on resideix, segons ell, la felicitat, sense dubtar-ho un segon respon: “Tot allò que estimau i no vos agradaria perdre, disfruteu-ho mentre ho tengueu. En això tan senzill hi trobareu la felicitat d’aquest món”.

 

Passen els anys, passen els dies, i quines coses van quedant? L’orgull mal embastat; l’ambició mal digerida; el retorn al gust per les coses senzilles; el plany per les coses que un no ha fet; el dolor per les que vendran, segurament, mal dades; els teus; els teus amics… Em prepar per redactar una Oda als covards i una Elegia per als  valents; una Oda als insatisfets i una Elegia per als  contents; una Oda als  immadurs i una Elegia per als  adults… En aquest punt servidor repensa la seva dificultat per entrar en el món dels grans. M’enganxa la memòria a La cançó dels vells amants de Jacques Brel: “...Il fallait bien passer le temps / Il faut bien que le corps exulte. / Finalement, finalement / Il nous fallut bien du talent / Pour être vieux sans être adultes” ( ...Ens va fer falta molt de talent / per ésser velles sense ésser adults). El colofó del no fer-se grans, síndrome de Peter Pan per delegació materna, el posa Jorge Luis Borges. Sa mare diu al cambrer: “El niño no bebe vino” (Borges tenia 60 anys quan succeïa això).

 

I ja que anam de cançons... A un funeral l’organista toca Imagine de John Lennon. Ja havia sentit dins altres esglésies Blowin’ in the Wind de Bob Dylan, amb lletres afegides de caire cristià. A part o no de l’idoneïtat, el cas de Lennon és més curiós. Diu la lletra: “Imagine there's no countries / It isn't hard to do / Nothing to kill or die for / And no religion too...” ( Imagina que no hi ha països / No és massa mal de fer / Res per qui matar o morir / ni tampoc la religió...), sonant en una cerimònia religiosa, em va fer pensar en les paròdies d’aquest món, de les de l’altre encara no en puc parlar amb precisió.

 

Aquesta mescla moderna de cristianisme amb el que sigui, fins i tot amb el marxisme, confegeix còctels transversals i estrambòtics. La setmana passada moria el jesuïta Díez-Alegria representant de la teologia de l’alliberament. La seva tarja de presentació deia: "José Maria Díez-Alegría. Doctor en Filosofía y en Derecho. Licenciado en Teología. Ex profesor de Ciencias Sociales en la Universidad Gregoriana. Jubilado por méritos de guerra incruenta. Calle Martos, 15. Pozo del Tío Raimundo". Manifestava: "El que jo era és hegelianament anti-antimarxista" (jugant amb la teoria del filòsof sobre la tesi, l’antítesi i la síntesi), "La crítica que fa Marx del capitalisme és vàlida. Mai em vaig llegir El capital, però sí altres llibres seus, i a Rebaixes teològiques de tardor vaig escriure un capítol titulat ‘Records a Marx de part de Jesús’ en el qual contava que vaig tenir un somni en el qual Jesús se’m presentava i em deia: 'Escolta, i aquest Carles Marx, del que tant parlen escandalitzats els meus deixebles actuals, què em dius d'ell?'. Llavors jo li recitava alguns textos de Marx, i Jesús em deia: 'Mira, si veus a Marx, digues-li que no està lluny del Regne de Déu". Díez-Alegría citava Hegel. Crec que fou Hegel qui digué que “La Història s’ha de repetir per ser intel·ligible”. “Efectivament”, va dir Marx, “primer com a tragèdia i després com a farsa”.

 

Com una carambola de la nostra petita història, me crida Maria Bauçà, filla del poeta felanitxer Miquel Bauçà (1940-2004) que havia llegit a un apunt del meu blog que servidor havia comprat una resta d’edició del llibre de son pare Notes i comentaris, i que n’oferia a la gent; a veure si n’hi podria arrambar un. Ho faig amb molt de gust. Els recit uns versos del llibre. 54:  “I el tros aquell / l’empenyorava / dins l’aldarull. / Madò Requènsia / amb una hortènsia / feia un nigul.”. 59:  “Llenega l’infant molt  llépol / dins un plat de porcellana. / El mossèn, amb una espelma, / estira la persiana.”

 

Per continuar amb literatura... Aglapesc una classificació de la literatura eròtica en quatre nivells progressius: 1.- Dolç; 2.- Humit i calorós; 3.- Crepitant; 4.- Abrasador. Em remet a una altra  classificació dels llibres, segons Oscar Wilde. 1.- Llibres que s’han de llegir (com les Cartes de Ciceró); 2.- Llibres que s’han de rellegir (els de Plató o de Keats); 3.- Llibres que no fa falta llegir (el teatre de Voltaire). Google Books és un projecte per escanejar milions de llibres i posar-los a l’abast de tothom a Internet. Una lloable realitat amb algunes errades. A l’hora de classificar-los per temàtiques se suposa que una màquina ensinistrada se n’encarrega automàticament. Vegeu alguns exemples. Mae West: una icona en blanc i negre, ha estat classificat a l’apartat de llibres religiosos, supòs que per la paraula icona. El llibre de Susan Bordo, Un pes insuportable: el feminisme, ha estat enviat a llibres de Salut i Esport. Robinson Crusoe a Passatemps. Madame Bovary a Antiguitats. Moby Dyck a Ordinadors. L’amant dels moixos a Enginyeria. Fulles d’herba, l’extraordinari poemari de Walt Whitman, figura a llibres de Jardineria. En fi, errades menors de la modernitat. El Catàleg dels drets d’autor ha estat classificat, molt encertadament, a Drames.

 

Jesús García Marín, que corr per tot el món, em fa arribar algunes frases recol·lectades per jardins sud-americans. Al creuar la frontera de Nicaragua un cartell prevé al turista: “¡Cuidado! ¡Ni lo intente! Aquí no aceptamos mordidas”. A Acapulco, a la peana de l’estàtua del qui fou president de Mèxic Juan N. Álvarez una inscripció: “Pobre entré en la presidencia, pobre salí de ella”. I finalment  a l’església de San Luis, Argentina, una gran pancarta avisa al transeünt: “Déu és molt més gran que els teus problemes”.  Per si no bastàs, a un comentari de blog d’en Jesús, hi afin una reflexió d’Alberto Vázquez-Figueroa, que transform en metàfora de la sortida de la crisi: “La llumeta que alguns pensaven entreveure resultà ser un tren que venia de front a tota velocitat”. “Volíem reformar els mercats i els mercats ens han reformat a nosaltres” és una frase atribuïda al president Zapatero qui fa pagar als més dèbils els plats romputs per altres. “Si això és sa llei, a ca una puta sa llei!”, diu el sheriff desenganat, llevant-se l’estrella del pit i tirant-la amb ràbia en terra, al western felanitxer d’en Maikel Figaseca Bona Terra per morir. Podria ser un preàmbul, però és el final.

 

 

Comentaris

miquel bauçà

thestooge | 14/07/2010, 21:28

M'agrada molt el teu bloc.

Xerrant d'en Meravell, em sembla haver llegit que el conegueres bastant.

¿és veritat? ¿en pots parlar o, millor, ho deixam córrer?

Salut

Tu blog

Jesús | 15/07/2010, 08:28

Querido Climent:
Muchas gracias por citarme. Es un honor formar parte de tu blog. Gracias.

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb