Climent Picornell

L'AMABILITAT DELS MALLORQUINS ( O NO). Climent Picornell

jcmllonja | 02 Gener, 2006 23:26

L’amabilitat dels mallorquins.

Climent Picornell

 

            És aquest un tema recurrent que fa part de dues variables. Una, si els mallorquins, per caràcter, som amables, aquesta part rau dins la discussió de com som els mallorquins i les regles de la psicologia social; i dues, si amb els turistes ho hauríem de ser, amables, perquè convé. Convé evidentment als qui viuen del turisme. I els empresaris hotelers mantenen, per una regla de tres excessivament ràpida, que a Mallorca tothom hi viu, ergo, hem de ser amables amb els turistes. És un tema molt discutible.

            Fa poc va ser elegit Alvaro Middelmann nou president del Foment del Turisme de Mallorca, entitat que l’any 2005 va fer 100 anys – Antoni Vives hi ha fet la seva excel·lent tesi doctoral, un servidor va ser al tribunal, publicada pulcrament per la Fundació que comprà el barco del Rei- i entre les seves primeres declaracions feia partida una al·lusió a que els mallorquins hauríem de ser més amables amb els turistes; recuperar la tradicional “hospitalitat” dels mallorquins, recuperar campanyes com les de “Un turista, un amigo”. Succeïa Middelmann –alt executiu de la companyia aèria alemanya “AIR BERLIN”- a Miquel Vicens, anterior president del Foment i polèmic hoteler qui en l’acte del  seu Centenari va fer seure a Pedro J. Ramírez a la mesa presidencial, com exculpació, deia, del lleig que li havien fet uns mallorquins, poc amables he de suposar,  que volien anar a nedar a la piscina pública que ell ha privatitzat; l’acompanyava la seva dona Àgata Ruiz de la Prada, la qual en una entrevista concedida a Maties Vallés, del Diario de Mallorca,  declarava que ells havien ajudat molt al president Matas i ens lliurarien d’alguns mallorquins, supòs que poc amables, com l’editor Pere Serra. Les declaracions de Middelmann van ser contestades al Diari de Balears, per un article de Llorenç Capellà, qui recomanava a Middelmann que l’amabilitat començàs per ell mateix, home, segons diuen, de caràcter adust, autoritari i poc amable.

            Aquest tema, el de les relacions entre els visitants ( turistes) i els residents ( en aquest cas, mallorquins –que hauríem de discutir qui són els mallorquins avui, ho deixarem en que “mallorquí ho és, qui ho vol ser”-), és un bloc molt estudiat en la Sociologia i l’Antropologia del Turisme. A un servidor és un tema que acadèmicament li ha interessat molt, començant pel famosíssim text, ja un clàssic, “Tourism : Host and Guests”, “Turisme : amfitrions i convidats”. D’això van  els articles que segueix al bloc.


UN TURISTA, UN AMIC ?

Climent Picornell

La veritat és que ja fa anys que vaig manifestar la meva mania al lema propagandístic “un turista, un amigo”. Ara torna, i, fins i tot, l’he vist en català, tot sigui per aquest neo-bilingüisme de sempre. La cosa va de millorar la imatge social del turisme, per això la Conselleria de Turisme del Govern de les illes Balears, ha encetat una campanya que inclourà cartells amb gent d’aquí que riu i està satisfeta, juntament amb turistes, que també riuen i estan satisfets, i tothom riu i està satisfet. És una campanya publicitària, ja ho sé i ho comprenc, com “OMO lava más blanco” i no cal anar a cercar el forat del moix. Vull dir que entenc que la propaganda voreja les veritats i no cal parlar-ne més. Però si el que pretén la campanya és sensibilitzar a la població autòctona del paper fonamental del turisme a les Balears, el lema “un turista, un amic” té un cert toc de ridícul. “Un turista, un amic”, no valdria més ser francs : “un turista, un euro”. Més que un amic, un personatge al qual li treim el suc. Perquè si a les illes hi venen deu milions de turistes, són deu milions d’amics i un, com més amics té, més feliç. Un servidor en té pocs d’amics, però bons, i tal vegada un parell de milions més, me serien com a sobrats.

Hi va haver un temps, ja llunyà, en que es pensava que el turisme només duia beneficis : “La indústria neta”, hi havia alguns manuals que l’anomenaven així. Poc a poc es va anar sabent que el turisme, sobretot el de masses, provocava també efectes no desitjats. Un poc més tard es va acceptar això i es va passar a l’estadi d’identificar aquests efectes perversos, els impactes negatius del turisme, sobretot per mirar de reduir-los ( no d’amagar-los o emmascarar-los) i així aconseguir convertir l’activitat turística en sostenible a llarg termini. El fet de no voler investigar aquests efectes no desitjats del turisme (“no tirarem pedres sobre la nostra teulada”) fa impossible el camí de la sostenibilitat turística.

Un turista, un amic ? Tots ? Aquells que beuen com a xots al Balneari 6, també ? Els dels Biergarden ? Els turistes prepotents, picapedrers de Frankfurt o torners d’Hamburg, que creuen que els mallorquins som els seus criats ? Els que creuen que són a un “lander” colonitzat, un tros de terra alemana i que això és ca seva i que aquí hi poden fer el que a ca seva no els permetrien, i ells no gosarien fer ? Els camorristes de Magaluf i la seva “Happy hour” ? Els de les festes insoportables damunt les platges de Formentera ? Anem, idò, per parts. La relació entre turistes, treballadors del turisme, empresaris del turisme, de l’oferta complementària, residents, tota aquesta sèrie de relacions és una de les trames d’estudi del fet turístics. I a Mallorca, no som tan diferents com a altres llocs. Les relacions entre treballadors i turistes, ja se sap, són asimètriques i desiguals, entre un que treballa i un que és de vacances, un que paga i un que cobra i hi viu, un que dona propina ( encara en donen ?) i un que l’ha d’agraïr...El límit entre un servei ben fet, amb el somriure corresponent –que entra en el manual de bones pràctiques turístiques- i el servilisme o la servitud imposada són fronteres precises, per més d’un “imprecises”,  de la gestió de recursos humans turístics. El cas és que si un viu del turisme o de l’agricultura o de la numismàtica, hauria de riure i ser amic dels turistes, els consumidors d’aliments o els col-lecionistes de monedes. S’ha de confondre el servei ben fet, amb el riure i l’amistat, perquè un hi cobra o hi viu ?

La trama social generada pel turisme també està molt estudiada i vé de lluny. Molts sociòlegs, seguint al pioner Cohen, ens demostraren que en un estadi inicial turístic els somriures i els agraïments, entre turistes i residents, sóm més sincers perque la distància social entre uns i altres és major, com de rics a pobres. Cada pic la cosa és va ajustant i als destins turístics madurs, el nostre ho és ben madur, els residents no veuen de forma unanime al turisme com el mannà, sinò que molts d’ells hi veuen la causa principal del seus mals, de quasi tots ( a això es diu el model “Irridex”).

Una de les conseqüències de la radicalització de posicions envers el turisme que provocà l’enfrontament per mor de l’ecotaxa entre el “Pacte de Progrés” ( PSOE-PSM-EU-EV, els altres li deien Pacte d’esquerres) i els nous governants d’ara ( Partit Popular-Unió Mallorquina, els altres li diuen “Pacte de retrocés”) fou el maniqueisme aplicat a l’anàlisi turística. El si o el no, el bo o el dolent, res de matitzacions, qualsevol proposta no era analitzada, senzillament rebutjada. Ara hem passat a que el turisme, tot el que prové del turisme, sense matitzacions, és bo. Ha de ser bo i no hi ha, tanpoc, adjectius intermitjos. Els turistes són els nostres amics, han de ser els nostres amics !

La realitat és que, Mallorca com a destí turístic madur i la seva població que viu i soporta el fet turístic desde fa molts d’anys ha manifestat la seva pluralitat d’opinions. I ho sabem bastant científicament, a través de dues enquestes ben fetes –una pagada per les dretes i una per les esquerres, per entendren´s- i que tenen un fort grau de coincidència : hi ha gent que diu que el turisme es bo o és dolent amb matitzacions, amb reformes, amb limitacions, tot i que hi ha també percentatges de gent que diu que és bo i només bo, i altres que diuen que és la pesta. No és per tant la societat de les illes una societat illetrada sobre el fet turístic, a la qual la puguin fer combregar a cop d’eslogan publicitari : “Un turista, un amic, t’he dit !”. Així amb to autoritari. Per algun sectors socials un turista serà un amic, per molts d’ells perquè els hi convé, no hem de fotre faves ! Però per algun altre sector serà un enemic, i malgrat vegi la seva importància, li donarà la culpa de quasi tot el que passa a Mallorca : de l’excés de ciment i de la perdua del sentit social, i voldrien que no en venguessin pus de turistes. Molts d’altres seran conscients de la importància del turisme, però,  als amics ja els triaran ells.

El que no val és retrocedir a fer-nos creure que vivim a una societat de fa cinquanta anys, la qual no sabia molt bé si els turistes eren els seus amics, una espècie d’astronautes carregats de doblers i bikini posat, quan aquí no hi havia ni el SEAT-600 i molts duien encara calçons amb bufes. Han passat moltes coses a les illes Balears, desde llavors, per fer-nos creure, ara,  que no hi ha temps que no torn, els amics inclosos.



Comentaris

Cita

S. | 05/01/2006, 16:55

A Randa parlen de Climent Picornell http://bloc.balearweb.net/546
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb