Climent Picornell

CIUTAT ÉS UN LLIBRE Climent Picornell

jcmllonja | 24 Juny, 2010 17:39

 

Ciutat és un llibre

 

Climent Picornell

 

Veig l’Àngel de la Llotja cada matí quan m’aixec i he pensat més de cent vegades amb el mestre Guillem Sagrera quan el devia esculpir, allà per devers 1445, poc abans d’emprenyar-se definitivament amb els poderosos mercaders. Una temporada vaig ser “el Loco del Ángel” quan escridassava els al·lots que li pegaven pilotades. Fa pocs dies, aprofitant la convidada de l’arquitecte Pere Rabassa i abans que retirassin les bastides que hi havia per a la seva restauració, em vaig poder acostar a les estàtues, passejar pel seu terrat enrajolat de bell nou, palpar totes les gàrgoles de l’edifici. Vaig passar el dit per l’escrit d’una que diu: O com es fret! Que vol dir: “quina fretada que fa per aquí dalt!” Vaig aficar el braç sencer per dins les boques dels monstres que, avui horabaixa abans de posar-me a escriure, escopien aigua a les totes. Però el moment culminant per a un servidor va ser quan em vaig veure cara a cara amb l’Àngel. Li vaig tocar els cabells, les ales, la cara... i el vaig besar. Me diran sentimental, m’és igual. Però va ser així, damunt unes posts de fusta, em vaig treure el casc de l’empresa LLabrés Feliu, i vaig besar tendrament l’Àngel Custodi de la Mercaderia, la més bella estàtua gòtica de Ciutat. El vaig besar a la boca. Home? Dona? Ja saben que els àngels no tenen sexe, o sí. El vaig mirar fit a fit, amb aquell lleuger somriure, i, naturalment, em vaig fer fer un retrat, els dos junts. Passarà a formar part del meu llibre de Ciutat i també dels amors, públics o secrets, de la meva Palma.

 

Anam a dinar, molts de dijous, tres elements ciutadans per restaurants de Palma, cada pic diferents. És un procés de coneixement urbà a través de la cuina. Obviam els restaurants cars i cercam els de barriada o els del barri antic que tenguin algun detall significatiu, no forçosament del seu menú. Un altre dia parlaré amb més deteniment  d’una guia de restaurants barats de Palma que vaig confegint. Aquest dijous passat el tema anava de les transformacions d’alguns establiments que formaven part de la història urbana, reconvertits en bars o restaurants. Can Ribes o Ca la Seu ara ho són. S’han transformat. Una antiga botiga de robes, amb aquelles peces de tela que les senyores feien treure als dependents a defora per veure millor el seu color, Can Ribes, al pas d’en Quint, ara és un Capuccino. Ca la Seu, la botiga més antiga de Palma, oberta feia cinc-cents anys sense interrupció, havia arribat fins a ara mateix, era un somni entrar-hi, catifes, senalles, espardenyes, vímets... tot penjat, una cosa damunt l’altra, quan els seus antics propietaris, la família Montserrat, se’n cuidaven. Després d’una època curta com a botiga més modernitzada, ara s’ha convertit en un establiment de menjar i beure. Una botiga de robes i una esparteria, dos negocis que no donaven, no eren rendibles vull dir, amb el canvi dels temps s’han reobert, però deixant com a motius de la seva decoració restes del seu antic quefer, ara només com element decoratiu. Si hi entren a beure un cafè, hi veuran peces de roba o senalletes penjades, volguent recordar als nous clients que abans, allò, aquell espai és dedicava a una altra cosa. La discussió entre els comensals dels dijous se mou entre un “està bé”, un “millor així” i un “que tanquin de tot; no puc suportar aquesta memòria malaltissa, aquest enyorament cursi!” No ens posam d’acord.

 

Més amunt he esmentat el pas d’en Quint. Aquest pas és un dels carrers, carrerons i costes que connecten la Palma alta, la que va néixer damunt el penya-segat on ara hi ha la Seu i l’Almudaina, i la Palma baixa, la frontera de la qual era el llit del torrent de Sa Riera, desviat el segle XVII, després de recurrents inundacions i malifetes, ara ocupat per la Rambla i el Born. El carrer dels Oms, la costa de sa Pols, la costa del Teatre, la costa de Can Berga, la de Can Santacília, la de Can Poderós, la de Can Pisà, el carrer del Conquistador, el carrer de la Boneteria o costa del “Duro”, la costa de la Seu... molts d’ells  a més de costeruts, serpentejants. Una d’aquestes és la costa d’en Brossa que es bifurca amb el pas d’en Quint i mena de la plaça de Cort fins al començament del Born i la plaça del Mercat. Aquí, una experiència única, meravellosa i petita  -i ho dic perquè els ciutadans l’hem experimentada per primera vegada quan érem nins- és la de les seves escalonades. Els escalons són massa baixos i massa amples, de tal manera que per baixar-los d’un a un, s’han de fer les passes massa curtes i per fer-los de dos en dos, s’han de fer massa llargues. El resultat és que es van baixant com arrossegant els peus o fent passetes ridículament curtes o excessivament llargues, com en un pas de ball. Tal vegada no em sàpiga explicar correctament, però els qui són ciutadans i han baixat aquests escalons de la mà dels seus pares o ara mateix, si un frissa, passen a formar part inesborrable de la memòria personal de Ciutat. No exager gens ni mica. Si vostè és de Ciutat i no sap del que li parl, no és, en bon grau, un complet ciutadà de Palma.

 

Ara els autobusos de Palma xerren. Amb una veu metàl·lica, com d’aparell telefònic, anuncien les properes aturades del bus. Així i tot sembla una veu humana la que ha llegit el text, en espanyol i català. Però, ai las, tot té els seus defectes, menuts i casolans si tant volen. Els posaré dos exemples. Diu la veu: “Pròxima parada Av. Alemanya” i pronuncia Av, no diu Avinguda, diu Av, tal com sona. El paper ho devia dir i si era una màquina, no anava més enllà. Però resulta que la màquina, més persona que altra cosa, pronuncia la lletra r de forma peculiar, diu “pagada”, no diu bé parada, sinó que fa la r com una g, rara. Com un defecte de pronúncia. Això converteix la màquina parlant amb una eina més propera, humana, si ho és, i sinó, també.

 

Passeig per damunt la Murada mentre les barques del bou entren a port fent una llarga teringa per amarrar i descarregar el peix. Elies Torres explicava les seves intervencions a les murades renaixentistes de Palma que no foren enderrocades, les que van de l’hort del Rei fins al baluard del Príncep. Segons ell, Antoni Gaudí quan treballava a la Seu, quedà admirat per les enormes tapareres que creixien, i creixen encara,  dins les encletxes dels maressos, penjant les més llargarudes del palau Episcopal,  s’hi referia com “les barbes verdes del Bisbe”.

 

Deia Víctor Hugo: “La ciutat és un llibre”. I Albert Camus pensava que “L’amor compartit amb una ciutat és, sovint, un amor secret”. Les dues cites són certes, passam els fulls urbans del nostre llibre a mesura que envellim i coneixem, més i més, la ciutat en què vivim. L’estimam d’una forma personal, única, i, per tant, secreta.

 

 

 

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb