Climent Picornell

DICTATS SOBRE EL RETORN DE LES EMOCIONS Climent Picornell

jcmllonja | 10 Juny, 2010 10:05

 

Dictats sobre el retorn de les emocions

 

Climent Picornell

 

El seu padrí vell, mort feia cinquanta anys, se li apareixia totes les nits. Dret damunt el comodí de l’habitació, calçons fermats amb un vencill, sabates de sola de roda d’auto, se posava a cantar-li gloses de picat: “Dones que teniu infants,/ i el heu de dar figues seques / això són ses papeletes / que vos donaren ses dretes / quan anàreu a votar”. I aquell homonet, com si ell no hi fos, encara que es giràs a l’altre costat de llit: canta que te canta. Primer no en va fer cas, després pensà anar al psiquiatre, però, a la fi, sense que el padrí ho ves, prenia nota, ho copiava a una llibreta,  l’endemà de matí camí de la City, les anava cantant. Un dia per Picadilly Circus en cantava una: “Quan ma mare me va fer, / se va rompre sa cadufa, / i mon pare amb sa baldufa, / li va tornar posar bé”, davant la indiferència de tothom, un pirat més o manco a Londres. La cosa augmentà de to, quan a l’oficina de gestió de fons –una part d’això que ara en diuen “els mercats”- on feia feina, a un d’aquells edificis rehabilitats dels docks dels Tàmesi, se’n solia anar al wàter i assegut a la tassa repassava el repertori del vespre: “Vaig tenir sa paciència, / de fer-li d’agenollat, / i al temps que feia el pecat, / pagava sa penitència.”  Quan es rentava les mans es va veure, ulleres davall els ulls, com unes bosses fosques, de no dormir, i el seu company, Yiu, un xinés que havia conegut quan feien el mateix màster a la London School of Economics, que mentre s’eixugava li deia: ‘Que te passa? T’enyores de Mallorca? Te sent cantussejar en veu baixa unes tonades estranyes, melancòliques, alguna m’ha semblat ben igual que les que me cantava ma mare, al delta del Riu Groc, abans que una inundació se’n dugués ca nostra. Cada vespre hi somiï. Cada vespre me canta. Però no em puc recordar exactament dels tons de les cançons, una d’elles, però, era quasi igual a una que te vaig sentir ahir, mentre donaves ordre de comprar accions al fons aquell que treballes ara. ‘No em passa res’. Li va contestar, però com un calfred, sec, elèctric li recorregué des del forat del cul fins a damunt la closca.

 

Al poble, a Mallorca, ja li passava. Tot tenyit però d’un insomni cruel i vigorós. Aquella frissor no el deixava descansar de forma total. Sempre amb una orella parada. Coneixia tots els renous i no en fitava cap de nou. Els cans que lladraven, coneixia els de prop i els d’enfora, fins i tots els cans visitants de les cusses dels veïnats. Els cotxes de les filles de la casa de davant que sempre eren les darreres que se colgaven. Els fematers, les passes del forner, els primers cotxes dels picapedrers cap al tall. No calia que l’avisassin mai. Sovint pensava com devia ser el descansar a pler. Quina por! Talment com morir-se una estona. No podia fer-ho això ell. Li calia tenir esment, fins i tot de les mosques que havien quedat dins la casa i es passejaven cercant un poc de claror pels vidres. La gelera que es disparava obedient cada quan li tocava. Fins i tot sabia com de descompassats anaven els rellotges de l’Església, el de l’Ajuntament i el de la veinada de més avall, que cada quart d’hora feia un concert, i no en parlem de les hores senceres, amollava una simfonia. No calia, doncs, que ningú el cridàs, però sempre, per si un cas, deixava aparellat el despertador clàssic, d’aquells que els has de donar corda,  i una “dream machine” de Sony, que connectava amb una emissora d’aquestes que sempre n’hi ha un que xerra. Puntualment, s’imagina que la seva mare, que patia del mateix insomni que ell, ja quan el duia dins el ventre, el crida per telèfon a les set en punt.

 

Aquell vespre esperava que el padrinet aparegués damunt el comodí, alguna nit hi posava els peus, alguna altra levitava, i si hi deixava els Orfidals per dormir, algun matí els trobava en terra, com un senyal, pensava, que aquell homonet li enviava de què no prengués pus aquella droga suau i dolça, que el posava tranquil un parell d’hores. No se presentà. En el seu lloc, un poc difosa, per damunt el pinte de la finestra es passejava un dona, xinesa, amb els atuells típics del nord de la Xina cantant cançons d’adormir infants, lullabys que diuen aquí a Anglaterra, una era exacta al Vou-Veri-Vou: “Horabaixa post el sol / plorinyava l'infantó./ No ploreu angelet no,  / que mumareta no ho vol. / No ni no, no ni no, / una engronsadeta an es nin petitó. / No ni no, no ni no”. El nin que passejava, de pocs dies, ja duia les mateixes ulleres que en Yiu, el seu company, qui, de forma imperativa, li feia senyes de què escrigués allò que sentia. Amb aquestes, es presenta el padrí, remolest, no va estar molt a cantar fort, més fort que de costum, com si volgués tapar amb la seva veu, la melodia de la xinesa amb l’infantó. Li sortí la vena anticlerical i d’esquerres: “ L’església és un sementer, / petit però dóna bon compte, / i mentre hi hagi gent tonta, / es capellans viuran bé”. Els seus motius devia tenir, els qui  l’enviaren -amb un tro darrera el cap- a una fosa comuna on l’havien executat els seus enemics del poble. Un dia va estar a punt de dir-ho, l’homenet pareixia com a begut i aquell vespre no era damunt el comodí, sinó allargat damunt el tocador del cuarto i feia com qui fer conya cantant “Montañas nevadas, banderas al viento...” i cagant-se amb en Ridruejo i en Peman i els falangistes del temps de la guerra, de la postguerra i d’en Franco, feia esment d’un que feia de regidor, per ventura el seu matarife...

 

Es despertà, però de despert, era com si es ves a ell mateix fent d’ell mateix. Era un sentiment que no l’espantava, però li feia desdramatitzar les situacions o trobar-les còmiques, tot i que podien ser ben tràgiques. Era com allunyar-se d’un mateix i veure’s per un forat, fent el que estava fent. Era com una pèrdua del sentit. I, per afegitó, la pèrdua del sentiment. Si era fent una conferència, era com si estás assegut a la quarta filera, llegint el diari i escoltant-se a si mateix, parlant d’una cosa que no li interessava gens. Si era visitant el seu bon amic a l’hospital on li havien tallat un budell massacrat pel càncer, tenia la impressió de ser el metge que l’havia operat, escoltant asèpticament el recompte del patiment, més diria, com un periodista que li fes una entrevista. Distanciar-se dels problemes, sí, però de tot, era com una mica massa. Li urgia un retorn de l’emoció per les situacions i per les persones. No fos cosa que perdés el gust de viure i es transformàs l’existència en una espècie de sessió de cinema continu, i, en somnis, prengués nota del que li dictaven els seus fantasmes.

________________________________

DISSENY DE L'IMATGE: GUILLEM MUDOY

 

 

 

 

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb