Climent Picornell

COM ACABAR ( INDEFINIDAMENT ) AMB LA CULTURA Climent Picornell

jcmllonja | 05 Juny, 2010 21:40

 

 

Com acabar (indefinidament) amb la Cultura

Climent Picornell

Músics i companyies de teatre i dansa redacten un  manifest davant l’alarma per la supressió del cicle Viu la Cultura! Creuen que “els recursos públics invertits en Cultura i Educació no són despeses, són inversions”. Segur que saben que “Cultura”, segons Quico Pi de la Serra, “rima bé amb literatura, amb amargura, cura i aventura, amb pura, caradura i amb censura, amb futura, obertura i dictadura. Amb captura, paüra i amb tortura, amb pintura, amb clausura, tonsura i vestidura, amb pastura, atura i amb verdura. Amb conjura, cura i musculatura, candidatura i caricatura, amb cintura i magistratura, amb criatura, usura i confitura, amb mesura...” He acabat la lectura del recentíssim Llibre Verd de les Indústries Creatives i Culturals (Comissió Europea, abril 2010), en el precís moment en que les ‘mesures’ anticrisi prioritzen el que es creu economia productiva, i contemplen retalls dràstics en tot el que entenem per cultura, contemplada pels nostres gestors com un bé sumptuari del qual es pot prescindir. Les subvencions, amagrides i el descens, normal, del consum, -podem afegir-hi la filosofia del “gratis total” que solca Internet- li pinten un panorama negre.

Pareix mentida que passi això tants d’anys després que T. Adorno, M. Horkheimer o W. Benjamin s’adonassin del canvi radical que es produïa en la mercantilització i industrialització de la producció cultural, generant allò de la “cultura de masses”. El món de l’empresa s’adonà bastant abans que els nostres gestors culturals prenent posicions en les indústries on s’uneixen el poder de les esferes econòmica, cultural i política. Recorden la llegenda urbana, no tan falsa però, de què The Beatles generaven més royalties que la indústria de l’automòbil a Anglaterra? Idò tot ha anat a més... i sinó mirin els ingressos de la pel·lícula Avatar.

És cert que en èpoques de vaques magres i crisis que paguen, com sempre, justos per pecadors, l’Administració estalvia en Cultura. En majúscules o en minúscules, la popular, la identitària o la més esquisida. Els cantants no són contractats com abans, no es compren obres d’art, ajuntaments i comunitats autònomes suprimeixen exposicions o la seva participació en l’edició de llibres. Més enllà de les necessitats bàsiques de consum, sanitat, educació i serveis socials, la cultura és eixarmada amb les tisores de podar. I es retalla quan ha passat a formar part –com el turisme- de les ‘necessitats’ de la gent, i més encara, del teixit productiu, en alguns casos molt productiu, de les societats més avançades. Si es cerca un nou model econòmic que no reposi únicament sobre la construcció i el turisme, sembla que les activitats lligades al que s’anomenen les indústries creatives i culturals podrien ser una pota més de la sostenibilitat econòmica. Però aquí hem anat molt sobrats, com si la cultura ja vengués amb nosaltres des del naixement i com si la seva gestió fos cosa banal i de repartidora administrativa. F. Martel (De la Culture en Amérique, 2006) desmuntava el mite cultural europeu, demostrant que si la cultura americana domina és per la combinació de més diners i una assignació optimitzada i no intervencionista de les administracions, mecanismes transparents, amb un alt índex de filantropia privada estimulat per desgravacions fiscals.

Com exemple del nostre camí erràtic: no s’ha vist per enlloc el Pla estratègic de la Cultura que anunciava una exconsellera, la qual davant la “dificultat de canviar les tendències” (de consum cultural, es suposa), abandonava també la creació d’un Consell de les arts i la cultura; ni tenia clar quin era el “nostre model cultural”; tampoc les altres administracions arriben a acords per crear consorcis entre elles, ni Pactes Culturals per evitar desagregacions i repeticions entre les activitats promogudes pels ajuntaments  grans –sobretot-, Consells Insulars, Govern Balear -amb l’IEB o l’IRLL-, corporacions bancàries, fundacions, etc.

Davant aquest panorama desolador, el Llibre Verd afirma que existeix un gran potencial en les Indústries Culturals i Creatives (ICC) per a la creació de llocs de treball. S’han d’identificar noves fonts impulsores de creixement, i invertir-hi (Europa 2020: Una estratègia per a un creixement intel·ligent, sostenible i integrador, 2010), ajuntant-se a altres iniciatives europees (Unió per a la Innovació, Agenda Digital, Agenda de noves qualificacions i ocupacions, Política Industrial per a l’era de la mundialització) que reconeixen les indústries culturals com a sectors clau. Les ICC tenen un gran poder de convergència, els seus continguts són crucials en la implantació de la societat de la informació, originen “idees creatives” i “cibercapacitats” (Cibercapacitat pel al segle XXI: foment de la competitivitat, el creixement i el treball, 2007). Però és necessari: a) Incrementar la innovació educativa i empresarial, amb un accés més fàcil al finançament. b) Ajudar a les ICC a desenvolupar-se en el seu entorn local i regional, les seves plataformes de presència global. c) Orientar-se cap a l’economia creativa catalitzant els efectes indirectes de les ICC. Quasi res! Totes aquestes dimensions ocupen un lloc central en l’ Agenda Europea per a la Cultura, on es demana que s’aprofiti el potencial cultural de les Petites i Mitjanes Empreses (PIME), els vincles amb l’educació i les polítiques culturals de les administracions (La Cultura com a  catalitzador per a la creativitat i la innovació, 2009).

Aquest  llibre verd de la Cultura a Europa inicia un debat sobre el paper de l’entorn empresarial cultural en l’espai comú europeu i les indústries que produeixen i distribueixen béns i serveis culturals (Arts escèniques i visuals, patrimoni cultural –inclòs el sector públic-, arxius, biblioteques, cinema, vídeo i DVD, televisió i ràdio, jocs, nous mitjans de comunicació, música, llibres, premsa, arquitectura i disseny gràfic, moda, publicitat…) a més d’altres interdependències del món de la cultura  amb el turisme i les noves tecnologies.

Caldria convèncer que can Blai Bonet, el Teatre Principal, l’Orquestra Simfònica, els nous gestors culturals -mitjancers entre els creadors i les petites empreses en els dificultosos camins de les subvencions-, els grans concerts de l’estiu, no només els de les festes sinó els organitzats per entitats privades, la xarxa de locals, teatres, auditòriums, la cultura elitista, la cultura popular i la de masses, la cultura de consum, la que costa doblers  i la que fa comptes ingressar-ne, l’arc que va de les associacions sense ànim de lucre (imprescindibles) a les de caire empresarial, a les quals se’ls ha d’assegurar una certa continuïtat en els contractes... tots són, a més d’una font de treball i creativitat, una eina per evitar la degradació social.

Manca una gestió cultural innovadora “que no vol dir anar en contra de ‘lo popular’, ni de l’entreteniment. Que hi hagués vida per a tothom al marge de les institucions seria ideal, però mentre el finançament públic sigui una necessitat ineludible farà falta espavilar-se”(X. Bru de Sala). Tomeu Martí creu necessària una (Re)moguda cultural, ja que davant la vitalitat creativa de Mallorca hi contrasta la seva magra indústria cultural, “caldrà obrir espais –reals i virtuals- per eixamplar el mercat, i si fallen les administracions, fer-ho des de la imaginació i l’autoorganització”. Avui, de totes les accions de resistència, diu J. Vidal-Beneyto, la més imperativa correspon a la cultura que és la més agredida, cal apostar per la creació i la radicalitat en la innovació front a la polarització del públic, dirigit, no per gestors creatius, sinó per experts en marketing de fems cultural.

____________________________

IMATGE: COSSIER AMB REVÒLVER  ( Andreu Terrades )

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb