Climent Picornell

SIS HISTÒRIES DE GENT NORMAL Climent Picornell

jcmllonja | 27 Maig, 2010 10:33

 

 

Sis històries de gent normal

 

Climent Picornell

 

La nina era vivaratxa i tenia bon cap. Va voler estudiar una carrera. No va passar molt de temps i se va fer un novio, que li va durar poc. Després un altre, i el mateix. No acabava d’anar bé. Els marxava al cap de pocs mesos. Sa mare es preocupà d’aquest comportament quan va entreveure que la seva amiga i confident, era la que li menjava el coco. “No són a bastament per tu, no els agrades de bon de veres, has d’acabar la carrera primer...”. Sempre fent-li reflexions que, un temps, feien les mares, no les amigues. La mare, ara,  té por que la companya estigui enamorada de la seva filla. O que envegi el que ella no té, sex appeal, capacitat per atreure joves del seu voltant. En una paraula ben lletja: enveja. I cada pic va variejant el seus arguments. Ara li ha fet creure que no té mames, que no agrada perquè és quasi plana. I la nina sorprèn els de ca seva, diguent-los que ha decidit gastar els seus estalvis amb una operació per augmentar els seus pits de forma desmesurada.

 

El calb treu el tema de les dones i  el carroussel que es munta és de verbena de festa major. Qui no se n’ha tirades deu, se n’ha tirades cent. Per Mallorca, per Barcelona i per la Cuba d’en Fidel Castro. Abans, de la seva edat, ara, més jovenetes. Però, surt aquella que no la se tiraven ells, sinó que era ella qui els triava quan volia. Aquesta tipologia a uns els era absolutament indiferent, a un –de cabells blancs- li causà, diu, una ‘neurosi emocional’, això volia dir, traduït al llenguatge normal, que un dia que ell va voler,  ella no, i ell en quedà penjat i fotut. Ell en deia “neurosi emocional”, els que l’escoltaven, pensaven: fotut i banyut. En el fons, el calb i el dels cabells blancs, sospiren perquè alguna joveneta els fassi una bona mamada. Hi sospiren perquè s’han de conformar amb pegar qualque polvo a la seva dona, que amb els anys ha tornat malsofrida, lletja, ressentida i venjativa. En una paraula, una enemiga a casa, amb la qual s’hi colguen. I a la que tenen por. I un poc de devoció. Vet aquí el resum: tan valents i segurs de si mateixos, ara glòries passades, coques menjades.

 

Era de pel·lícula neorealista, en blanc i negre. “Ara torn d’un creuer que he fet amb els meus pares. Quins canvis fa la vida! Mon pare, tu el coneixies, anava sempre dret, estirat, com un fus, parlava sis idiomes, partia a Nova York tot sol, no havia de menester ningú... i ara va encorbat, pansit com un bunyol. Té por de tot i depèn de mi per tot. L’he d’acompanyar sempre. I no puc, tu saps que faig de representant d’artistes conceptuals i sempre seguit he de ser per mig. Amb ma mare, com sempre, fregam, em provoca: ‘no has volgut fer feina a la botiga que ens ha donat menjar a tots’. I n’hi vaig fer de feina! Molts d’estius vaig quedar sense vacances fent feina amb ella. T’ho assegur si pogués no seria mai aquí: un dia a Paris, l’altre a Roma...”.   Prima, molt prima, faccions agudes, en blanc i negre, que són els colors dels quals sempre va vestida. Escotada, alta, morena, cames llargues, molt afectada quan parla, amanerada, intel·ligent i dolenta. Fou dolenta amb el seu primer home a qui va fer la vida impossible i va follar, per emprenyar-lo, amb tot el que se li posava davant, per fotre’l i perquè li contassin.

 

La seva dona el va descobrir colgat amb un altre home. Se deia d’ell, ja feia estona que era homosexual, però s’hi va casar i varen tenir dues filles. Ella, emprenyada, ho ha contat –al jutge- tot i més, implicant a molta gent de l’alta societat en bacanals, amb arquitectes i missers famosos. A un d’ells també el van trobar, però amb una altra dona important del món de les finances, i per tant més trull… Això figura a l’acte de declaració d’aquesta al·lota, una botifarra, de les que parlen mig en castellà, mig en mallorquí. Ha acusat de maltractaments al seu home, també va dir que abusava sexualment de les seves nines. Però el destí es comportà rocambolescament amb ella. Un bon dia es fa un amant, un altre dia un altre. Tot dos li agradaven molt, ho diu a un, li pica la curiositat i li demana que vol conèixer l’altre. Ella ho prepara tot a la casa de vorera de mar, entre el Mal Pas d’Alcúdia i el Morer Vermell. El fet és que surten d’aquella trobada lligats, l’home amb l’home, els seus dos amants.  Ella desesperada va al psiquiatre: “Però a vostè quin li agradava més del dos?”. “Li he de dir sa veritat metge? Idò, vostè, vostè és el que m’agrada més de tots”. I va anar bé. Encara dura. 

Era un home gros, gros de còrpora... De família catòlica, però ell no massa. Un amic el va convèncer d’anar als ‘cursillos de cristiandat’, i el primer dia, penedit, va dir: “tenc una querida”. “Porc! Això no agrada al Senyor, a Nostramo. Brut! L’has de deixar...” cridaren els cursillistes indignats, en aquells rituals expiatoris.  Bé, la va deixar. Però al cap d’un temps, va repensar que ara, aquella dona, sense ser la seva amant, i no tenir mitjans de subsistència, podria agafar el camí d’una mala vida i va decidir posar-li una merceria. En aquestes que ell tornà reenganxar. Ja molt malalt, a l’hospital, a l’hora de la mort, va anar a veure’l el seu gran amic, i el se trobà dins el llit, gras i fotut, panteixant a les totes, a un costat la dona i a l’altre costat, la querida. Se mira l’amic, les dues dones,  i  li diu: “Eh Joan? Quin show!”   I entregà l’ànima a Déu Pare Nostre Senyor.

 

Era el rei dels histriònics, però els vespres, en el país d’Histriònia, tanquen les finestres perquè no es sentin els plors i els laments. Mirau-lo a ell, damunt el tasser d’un bar qualsevol recitant de cor poemes llarguíssims; o en les reunions de la seva empresa encalçant les seves companyes, “ai en Biel, sempre tant estirat, tan galant i tan calent”,  afegia alguna. Havia estat a punt de ser un capellanet progre. No ho ha pogut pair mai. Després d’això el veieren com un home desfet i malfet pels bars, sempre riguent fort i contant acudits verds. Una falla amb la seva creença i una sexualitat mal dirigida cap a les  dones, han fet de la seva vida un infern. Un infern del qual ell abaixava les flames amb l’ungüent de les seves sortides intempestives i divertides, que s’acabaren quan provà d’estimar i no en va saber, quan va provar d’estimar un home i s’espantà. Aquí s’acabà la història de les seves rialles i contarelles. Ara pastura per les consultes dels psicoterapeutes, que proven d’arreglar allò que no té solució: un home sense fe i sense valor.

___________________________________________

IMATGE DE GUILLEM MUDOY

 

 

 

 

 

 

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb