Climent Picornell

APUNTS D'HIVERN DEL PLA DE MALLORCA Climent Picornell

jcmllonja | 18 Abril, 2010 20:31

 

 

Apunts d’hivern del Pla de Mallorca

 

Climent Picornell

 

Ha fet un hivern llarg, ploguer i sobrat. Hi ha hagut moll i bocins embassats. “Fred a cosses”, me diu l’amo en Toni ‘Buller’, quan entr a veure’l perquè em dugui un altre viatge de llenya, que l’he acabada. “Ara ja li basta, hauria de començar a fer sol, sinó a cada bugada perdrem un llençol, i els pagesos ja els tenim ben esquinçats”.

 

Vaig a acomiadar-me d’una persona estimada al cementeri del poble. El dia abans havia nevat, els xipressos pareixien més alts i drets que de costum. En haver-se’n anat quasi tothom, es presentà una moixeta grisa i blanca, ximple, per entremig de les cames dels qui quedàvem. “I això és sa meva moixeta!” Digué na Margalida. “I què fas per aquí?” Li demana a l’animal. “M’havia fuita de sa caseta de Son Santos i no l’havia tornada a veure”. “No idò” -diu el fosser- “queda bé a tots els enterros; se fa entre la gent, acompanya els morts, me ve darrera-darrera, i deu menjar el que troba, però no passa gana, va ben grasseta, pareix que va plena i tot”. “Li deu agradar sa companyia dels morts”. Comenta algú. “O la no companyia”, afegeix un altre. “Sa que no li agradava era sa meva”, remuga na Margalida. “Però, vaja, si vol tornar que torn”.

 

De baixada del turó de Son Juny me fa de trobar Na Bracona. Una dona magra i forta. Sempre vestida de negre, tant si va mudada com si no. Si va mudada es vesteix de negre, però amb tot l’or que té damunt, tumbagues, recades i com un cordonsillo penjat de la rebeca. És una dona molt estimada a ca nostra, pentinava cada dia sa padrina, que només tenia un parell de cabells a una part de la closca i li feia parèixer que en tenia per tot, no sabem com ho feia però només ho sabia fer ella. Sa filla es casà i el matrimoni li durà poc, l’home li partí amb una més jove i deixà a la filla prenyada. Tengué una nina. La suraren com pogueren, anant a jornal, fent net a cases o amb feines com les de pentinar la padrina. Va ser qui la trobà morta, i li tancà els ulls. Avui m’ha demanat feina per a la seva néta, aquella nina primatxola d’ulls rodons que tant estimen les dues dones.

 

El meu proveïdor habitual de bacallà és mort. Ma mare tots els divendres de l’any, fos o no quaresma, ens donava peix, era una manera de recordar l’abstinència de no menjar carn. Un divendres sí i l’altre també, bacallà, amb prebes torrats. Tirava dins l’oli, molt bullent, un manat de julivert que quedava fregit, enravenat i cruixent, era la decoració final.  Parlant de bacallà, deia que el meu proveïdor és mort. Era en Toni Bernat, ‘Reiet’, de Caimari, casat al Pla de Mallorca. En Toni, s’Olier, ja no es presenta a la paradeta que muntava un diumenge de cada dos a la cantonada davant Can Tronca i Cas Sabateró. Com si el ves, davantal posat, la seva furgoneta oberta per la part de darrera, amb les botes d’arengades i les coes de bacallà, algunes enormes, que obrava amb un tallant com d’impremta, també en duia d’esfilagarsat. A més d’oli de Caimari, en garrafes de cinc i deu litres, duia una mala fi d’envasos amb tota casta d’olives i envinagrats, tàperes i taperots. A l’hivern tothom el planyia, era aquell cap de cantó un dels més freds de tot el poble, però ell no perdia mai el bon humor, escometia la gent, sobretot les dones, per a les que tenia sempre una bona paraula. No fallava cap dimecres al mercat de Sineu, on tenia un lloc –on ja hi despatxava el seu pare, i ara ho farà el seu fill Joan- ben davant la peixateria. “Va morir tot just començar la Quaresma”, na Maria Morro m’ho fa a saber, a una calçotada a ca les dues Maries Antònies a Binissalem. Na Maria li dedicà una hermosa necrològica al dBalears, als seus Xiu-xius del mercat de Sineu. M’ho va contar el diumenge de davant. Aquest mateix dia un servidor berenava al cafè, i mirava el cantó de Can Rotget, en Toni no hi era i pensava: aquest diumenge no li deu tocar. No li tocava. Les madones de Sineu i Sant Joan, no se’n podien avenir: “Se n’ha anat amb els ulls bens plens” digué una, i era vera: plens i nets. El seu fill continuarà la tasca, però ja no ve els diumenges, com son pare. Hauré d’anar un dimecres a Sineu, a fer mercat i a comprar-li el bacallà per al divendres Sant.

 

A la foganya del cafè, en Toni ‘Vadellí’ se torra un “chuletón de ternera de Ávila” diu ell. “Saps quin foquet més bo”. El se mira amb enveja un homo, malaltís, en ‘Monolla’, blanc de cara, amb gaiato, fa ses passes primes, ja pareix més d’allà que d’aquí. Quan s’ha acabat el bistecot, en Toni agafa una palangana i hi talla a rodanxes dues taronges “vasintones”  i després, amb la botella de ron ‘amassona’, les rega fins que queden ben abeurades. I da-li. Quan ha acabat, recull el suc de la taronja i del rom dins un tassó i el se beu d’un glop, llarg i sostingut. Tot seguit encén un puro gruixat que fa un fum espès com el brou de faraona. Ell tot solet s’ho cuina i s’ho menja, mentre els altres parroquians van a la seva. Com si fos l’amo de la taverna, puny el foc, compon el caliu, hi tira una altra estella.

 

Sol beure de demés i és un personatge addicte a tots els cafès del poble. ‘Fa la volta’, que diuen. Avui era al tasser quan he entrat, just devora la porta i escometia tothom. Si qualcú se rebotava, molest, ell replicava: “Ei, Ei, Ei que jo som en Tomeu ‘Avellaneta’, nét de madò Maciana ‘Avellaneta’!”. Quan na Joana ‘Ribotera’ sortia, sa filla li recorda: “Mu mare pensau a dur peix!” I en Tomeu ja agafava el cap de fil: “Peix, peix fresc que bóta!” i amb ses mans a la boca se posa a fer el corn: “tuuuuuuu, tuuuuuu, tuuuuuu....” I ho feia bé, talment les peixateres d’un temps. Però no tot eren peixateres. Diu ell: “Vos ne recordau d’en Pepe. Sí, era un foraster que venia de s’Arenal amb peix baratel·lo i un corn que era més gros que ell”. “En va pegar de botons a ses dones de per aquí; quan veia que ja no en vendria pus, de peix, oferia un quilo de gerret a canvi d’un bon botó, i moltes dones s’aixecaven les faldes. Eren temps de fam. En va pegar molts...”, murmura i surt, de camí cap a un altre tasser on importunar el personal.  Pens en aquella dita atribuïda a Woody Allen: “En el món hi ha dues coses que fan olor de peix. I una és el peix”.

 

 

 

 

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb