Climent Picornell

POSTALS DE PALMA MULTICULTURAL Climent Picornell

jcmllonja | 16 Abril, 2010 10:27

 

Postals de Palma multicultural

 

Climent Picornell

 

El Born ja té les hortènsies dins els seus macrocossiols, lleugerament de color rosa,  i els turistes de post-setmana santa: creueristes i estudiants.  Han arribat oronelles i falzies: ben enmig del passeig de Sagrera n’he trobat una de morta. Estesa enterra qui sap si un cotxe li ha pegat un cop. Esclatada del seu viatge migratori des del sud d’Àfrica, no ha trobat la teulada davall la qual vivia l’any passat o ha vist la Llonja plena d’operaris que la restauren –darrera l’Àngel d’en Sagrera, n’hi habitaven dues dotzenes de colles-, despistada ha anat fent tombs fins que l’han morta sense voler. L’he mirada amb deteniment, tenia el cor defora, un cor petitó, i una bassa de sang darrera el cap. Començ el meus passejos ciutadans, apressats, han de servir com exercici físic, però no puc estar d’escoltar i observar la gent. M’he fixat en la mirada perduda d’una al·lota que travessa el carrer, em fa comprendre que tanmateix estava fet d’ella, mai més tornaria a estimar com ho feu, o en  la mirada fixa d’aquell home, jove però gastat, malaltís, fitava lluny qui creia era el causant dels seus mals, que devien ser molts, i algú n’havia de tenir la culpa. Pensava, imaginant-me això de la gent que anava encontrant, que ben segur devien ser treballadors, normals, common people que diuen els anglesos.

 

Una mare consola a la seva nina petita que li diu bramant: “Mamà m’han dit xina!” Ho diu en un perfecte mallorquí, i plora pels seus ulls axinats, és xinesa, però les seves amiguetes per fer-la enfadar li han dit “xina”, i ella s’ho pren com un insult, ella és mallorquina, ella és una nina d’aquí, per molt que siguin els seus trets com els de les nines de Xangai. De Xangai, precisament, són alguns dels propietaris de les botigues que es van expandint pel centre de Palma, començaren per l’eixample, creixeren per la plaça de les Columnes i ara ja són a Jaume III i el barri del Raval de Mar, posant fites de la Palma multicultural, ben real i assentada.

 

Toca l’acordió un músic de carrer, entre el final del Born i l’inici del nou Capuccino a la plaça de les Tortugues. Un nin ja majoret, un pre-adolescent, i sa mare l’escolten, sona Che bella cosa…(Che bella cosa na jurnata 'e sole, n'aria serena doppo na tempesta!) El músic és romanès, els conec de per Ciutat, són un grup que toquen instruments diversos per separat,  la mare li demana al nin: “No t’agradaria tocar s’acordeón?” Resposta del nin, molt del segle XXI: “No. És un instrument de pobres”.  El Che bella cosa me du, quan pas per davant el que era El Centro de la Guitarra, -cau de música dels anys setanta, al carrer de Montenegro-, a una cançó que cantava sempre un al·lot llucmajorer, “No, no hi tornaré” ( el cor repetia; “No hi tornarééé…”), “a Llucmajor en somnis; no, no, no hi tornaré…”, la cantava amb la música del California dreamin’ de The Mamas & the Papas, símbols del California Sound hippiós, però amb lletra llucmajorera. Tenia bona veu, forta, timbrada i potent. No l’he tornat a veure pus mai més.

 

Dotze carters i carteres esperen per pujar a l’autobús, uniformats de groc i blau amb aquelles bosses amb rodes, estibades, plenes a caramull de cartes i certificats. Retur les passes per sentir la conversa, qui sap si d’alguna reivindicació sindical dels repartidors del correu oficial. Una, els deia a tots els altres: “Dan un pan buenísimo, tan bien torradito…” Continuu el meu peripatètic -més patètic que res, pel que es pot veure- caminar. Una agrupació de practicants de tai-txi, ben al mig de l’hort del Rei fan les seves ‘etxures’, com una demostració. No ho entenc massa. Si el tai-txi és com una pràctica personal de retrobament del cos, amb l’ambient… No entenc què fan. Proselitisme? Propaganda? Sectarisme? Ho mana el manual del practicant? En Cobo també els contempla. “Estoy jubilado, alegre pero un poco triste. Mi niña tuvo dos hijas, gemelas, monísimas, però el tío que estaba con ella, un argentino, a los cuatro meses la ha dejado colgada. Yo les arreglaba la casa que compré cerca de Atarazanas, les estoy dejando un palacio, una habitación de 80 metros sólo para ellas, con una claraboya que pueden ver el cielo y el sol”.

 

“La cita, a mitjan horabaixa, era davant l’hotel Victòria. Bon Jesús, quin barco!”  És en Marià, prenim un cafè al Bar Pesquer. “Tres pals de més de trenta metres, dotze tripulants, l’skipper tot sol deu cobrar més d’un milió de peles cada més, i la cuinera, que parlava bé espanyol, era llicenciada en Físiques per Stanford, volia conèixer món, mira tú. Uns quadres a l’oli amb clípers a tota vela fantàstics, meravellós. A la banyera de darrera hi havia uns sofàs on m’esperaven mitja dotzena de persones, quatre homes, ja d’edat, i dues dones, una d’elles molt més jove. La cosa va anar d’espipellar d’aquí i d’allà, història de Mallorca, els jueus, la cartografia antiga… Un marí de guerra s’interessà per les coses navals, Maó, l’almirall Farragut, els navegants medievals. El propietari era l’editor de totes les compilacions judicials que es feien a Amèrica, de Boston. Al vaixell hi havia aquelles figuretes fetes d’ossos de balena, parlàrem de l’illa de Nantucket, d’Herman Melville, de literatura i art d’Amèrica del nord i de Balears”.

 

El retorn a la ciutat, i la imatge del luxós vaixell, em provoquen malestar, i insomni. Emprenya no dormir. Penses i rodoles dins el llit, fins que t’aixeques. Comença després un calvari casolà i diminut. O major, depèn de l’estat d’ànim de l’insomne. Es sol resoldre tornant al llit o anant a cercar un bar. Els somnífers no van bé, els ansiolítics millor i els seus succedanis -TV, ordinador, llibres, passejar per casa o telefonar a deshores algú- no fan sinó agreujar-lo. Acab mirant per la finestra i des del balcó escolt, perfectament,  tres dones, negres, assegudes a un banc de la plaça. “Hijo de puta. Que le den pol culo! Tu crees que es normal que no me inviten al cumpleaños de mi hijo. Yo le parí a las 5,45 de la mañana, la hora que es. Y es mi hijo. Yo no soy puta, estoy en una casa de acogida. No tengo ningún hombre, yo no estoy a las órdenes de nadie”. Nogensmenys du els dits plens d'anells, no pareix una pobra; és alta, prima, negra-mulata, com una atleta de jocs olímpics, du xandall ajustat i de color cridaner, veu potentíssima i clara. “Yo le tuve a las 5,45 de la mañana, y sí, me lo quitaron... y lo dieron a una familia. En el cumpleaños estaba su padre y su venezolana, nueva. Que les den pol culo. Rubén, el niño, cuando sea mayor volverá conmigo, y le pedirá a su padre su parte, lo que le corresponde, porque es su hijo, aunque él diga que no. Sus abuelos le quieren, fue Bartolomé, su padre, quien me dió estos anillos, eran de su madre; los tenía empeñados en Cuba. Yo puta, anda ya! El es el que lo dice, porque le conviene, cabrón”. Se gira i els demana perdó, per cridar, però necessitava esplaiar-se amb les dues dones, una pareixia que dormia, l'altra feia veure que l'escoltava... “A las 5,45 de la mañana”, repetia.

 

 

Comentaris

NUESTRA PALMA

JESUS GARCIA MARIN | 18/04/2010, 12:04

MI QUERIDO CL
TE ESCRIBO DESDE EL AEROPUERTO DE NARITA, TOKIO
POR EL TEMA DEL VOLCAN
RECUERDO QUE A VOSTE LE GUSTABA MUCHO LA GEOGRAFIA FISICA
A LO QUE IBA, SALDRE DE JAPON O ME QUEDO A VIVIR COMO LEFCADIO
SE ME CUIDE MAESTRO
LEO SU BLOG CUAL MONGUIS
BAJO EL VOLCAN
UNA ABRAZADA EL TECLAO UNB FOLLON

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb