Climent Picornell

KUROSAWA, O EL CINEMA COM A SEDUCCIÓ I MOTIVACIÓ Climent Picornell

jcmllonja | 30 Març, 2010 21:49

 

 

Kurosawa, o el cinema com a seducció i motivació

 

Climent Picornell

 

Havia esmentat als meus alumnes  Dersu Uzala, la preciosa pel·lícula d’Akira Kurosawa i també Master and Commander (de llavors ençà no em puc treure la música de Boccherini del cap), per il·lustrar el tema de les expedicions geografico-científiques. I, casualment, l’endemà amb els meus veïnats del Puig de Sant Pere-Sa Llonja tornà a sortir Kurosawa. Amb motiu de la inauguració de la remodelació de la plaça de la porta del Santa Catalina –amb els pins, que els veïnats salvarem i sense el monument en homenatge als feixistes Jinetes de Alcalá-, deia que, en motiu d’això, havíem pensat en organitzar un cicle sobre Cinema i moviment veïnal. Aquí es torna a presentar Kurosawa amb la seva pel·lícula Viure. Juntament amb altres dues cintes, Miracle a Milà ( Vittorio de Sica, 1950), un clàssic del neorealisme Itàlia -troben petroli a un suburbi de xaboles de Milà- i  L’estratègia del Caragol ( Sergio Cabrera, 1993), un cas d’assetjament urbanístic a uns veïnats.

 

Akira Kurosawa (1910-1998) hagués fet cent anys aquesta setmana. Trobaran aquests dies reportatges parlant d’ell, “el Shakespeare pictòric” com el definí Steven Spielberg. Realitzà més de trenta pel·lícules durant cinquanta anys. Bàsicament en dues grans temàtiques; una sobre la tradició històrica japonesa i l’altra, l’anàlisi social contemporani del seu país. Viure (1952) connecta amb el neorealisme per la temàtica i el caràcter, falsament pessimista. L’actor Takashi Shimura encarna un personatge que, davant la notícia de la seva pròxima mort per càncer, decideix durant els dies que li queden, aprofitar el seu càrrec de funcionari del departament municipal d’atenció al ciutadà, per implicar-se realment, cosa que no havia fet. El film denuncia la irresponsabilitat de l’administració davant la crisi del Japó de la postguerra. Kurosawa és un dels grans cineastes del segle XX, mirin quina grandesa la del cinema, generador d’escenaris tan diversos, dels boscos de Sibèria a les misèries de la burocràcia urbana.

Perquè l’altra pel·lícula seva que he esmentat, Dersu Uzala (1975), ens situa a principis del segle XX, en una expedició topogràfica del govern rus a la zona de Usuri, a Sibèria, prop de les fronteres de Xina, mostrant els paisatges impressionants i intocats de la taigà. Comandada pel capità Arseniev es troben amb un nadiu de l’ètnia gold, Dersu, caçador, solitari, que els transmetrà un gran coneixement de la natura, dins la qual viu immers. Parla amb el foc, amb l’aigua, deixa menjar per als morts que l’hagin de menester, amb un cert toc de comunió animista. Va més enllà de la simple interpretació ecologista. Ens conta la gran compenetració que es va  afirmant entre el rus i l’indígena, solidari i generós. Basada en el relat de Vladimir Arseniev (1872-1930) és un vertader homenatge a Dersu Uzala que existí de veritat. Una pel·lícula tendra i emocionant, un cant al paisatge i a l’amistat.

 

Havia sortit més amunt Master and Commander ( P. Weir, 2003), que no és només una pel·lícula de vaixells (Tampoc Moby Dick és una novel·la només de balenes). El personatge interessant és el del cirurgià de bord, i científic pre-darwinista, amb les seves curolles biogeogràfiques per devers les illes Galápagos. A principis del segle XIX, Europa baix el domini de Napoleó, el comandant britànic Jack Aubrey  i la seva tripulació –amb el seu amic i cirurgià Stephen Maturin ( Paul Bettany)- a bord de la fragata Surprise van darrera el vaixell de guerra francès Acheron. Hi ha el que hi ha d’haver en aquestes pel·lícules, abordatges i tempestes, però hi ha més, sobretot per la figura del científic. La pel·lícula es basa en algunes de les vint novel·les de Patrick O’Brian, conegudes com la sèrie Aubrey-Maturin, aquest darrer –figuradament- fill d’irlandès i catalana, per això parla català.

 

El cinema ens ha de servir com auxiliar de l’explicació, motivador, per la seva força de seducció. Vull dir que a més del seu status artístic l’hem d’aprofitar com instrument didàctic. Els meus col·legues A. Gamir, C. M. Valdés o J. Costa ja n’han donat constància, el cinema pot ser una eina explicativa per a les ciències socials, la geografia, el paisatge o l’urbanisme, en una paraula, les pel·lícules conformen l’imaginari geogràfic col·lectiu i, aprofitant la seva vessant creativa i de producte de masses,  reprodueixen o imaginen el territori i la societat amb molta potència.

 

Basta pegar una ullada onsevulla per demostrar que universitats, departaments o associacions fan ús del cinema per a explicar millor el que pretenen, Le Monde de l’éducation ha duit una secció que es diu “Cinéclasse” i hi ha manuals a l’ús. Pos uns exemples. La temàtica urbana ha estat molt ressaltada ( hi ha un Cahiers du cinéma dedicat a “Les Ciutats al Cine”); perquè en vegin les derivacions, una assignatura d’història de l’Urbanisme analitza les ciutats imaginades i, per tant, mostren La vida de Truman, per a la ciutat perfecta, modelada a les urbanitzacions americanes; El màgic d’Oz, la ciutat fortalesa, fruit del somni d’un infant; Batman, la ciutat obscura, Gothan, imaginada, acrònica però significativa; Farenheit 451, la ciutat controlada i censurada. Hi faltaria Blade Runner, la ciutat contaminada, plujosa, bigarrada, multicultural, amb un toc de Xina, per evocar la ciutat del futur proper. 

 

Cinema i Paisatge, és un altre dels clàssics. Per al paisatge de pluviïsilva, la selva: Fitzcarraldo. La missió. La reina d’Àfrica. Aguirre o la còlera de Déu. Apocalipsis Now. La Sabana seca: Memòries d’Àfrica. Hatari. Els deserts: Lawrence d’Aràbia. Centaures del Desert. Les praderies i estepes: Horitzons de Grandesa. Ballant amb llops. Fargo. Els ponts  de Madison. Boscos temperats: Doctor Zhivago. Pelle, el Conqueridor. Tundra i Taigà. Dersu Uzala.  Zones polars: Els ullals del Diable. Nanuk l’esquimal. Bones eines per a mostrar els paisatges biogeogràfics mundials.

 

”Migracions i cinema”, tema que els cineastes han versionat de forma excel·lent i abundosa es un cicle que tenim pendent, amb el Col·legi de Geògrafs. Aprofitant el coneixements de l’amic Lluís Vidaña, expert en aquestes temàtiques de migracions  i integració dels nous-vinguts, anam llimant la llista. Començant per  Els raïms de la ira, 1940, de John Ford; Solcs,1951, de Juan Antonio Nieves Conde;  Rocco i els seus germans, 1960, de Luchino Visconti; Amèrica, Amèrica,1963,d’Elia Kazan... i acabant per Les cartes d’Alou, 1990, de Montxo Armendáriz; Avui comença tot, 1999, de Bertrand Tavernier; East is East,1999, de Daniel O’Donell; Pa i roses, 2000, de Ken Loach; Babel, 2006, de Alejandro González; 14 Quilòmetres, 2007, de Gerardo Olivares.

En fi, hi ha temes a voler. Sona Luigi Boccherini al You Tube, el Passacarrers de la Mussica notturna delle strade di Madrid, que interpreten el comadant i el cirurgià a bord del seu vaixell, a Master and Commander.

_______________

Un pic escrit el post he vist que a la Universitat de les illes Balears, hi fan un cicle sobre Kurosawa i un cicle sobre Cinema i Economia.

_______________

IMATGE DE GUILLEM MUDOY

 

 

 

 

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb