Climent Picornell

JARDINS D'ALTRI, AMB DONES SUÏCIDES I CRISIS Climent Picornell

jcmllonja | 15 Març, 2010 12:24

 

Jardins d’altri, amb dones, suïcides i crisis

 

Climent Picornell

 

Aquests jardins són les contrades on vaig a passejar, pellucar i espigolar, sempre darrera els altres. Vaig agafar el nom d’una obra de Bioy Casares (De Jardines Ajenos). El mateix Bioy escrigué Borges que és un immens sementer on arreplegar collites, comentaris i maledicències mil. Per exemple, parlant d’Eduardo Mallea, “Em fa enveja”, deia Borges, “tan encertat amb els títols de les seves obres, però és una vertadera llàstima que s’obstini en afegir-hi llibres al darrera”. Ni Borges, ni Bioy podien suportar els transcendentalisme: “En l’excessiva obscuritat hi viuen monstres de vanitosa amargor”. M’agrada aquest camí  que transita entre la intranscendència, la diletància i l’estupidesa.

 

La meva associació de veïnats, Puig de Sant Pere – Sa Llonja,  organitza cursets diversos; estic a punt de començar el de “Petites reparacions domèstiques”. Les gestores de l’associació han publicat a la revista un llistat, de perfum feminista, ara que ja sabem que les feministes no són “dones lletges, tortilleres pagades amb l’or de Moscou” com les va definir una autoritat franquista a qui, això de l’alliberament de la dona, li semblava cosa d’extraterrestres. Tornem als cursos per a homes, anunciats: - Cuinar i recollir la taula no provoca impotència ni tetraplegia (es fan pràctiques de laboratori); - Regalar flors no és dolent, encara que estiguis casat amb ella (amb gràfics explicatius); - Neix el paper higiènic al wàter? Com col·locar-lo (amb esquemes i muntatge audiovisual); - És possible pixar sense esquitxar tot l’excusat? (amb pràctiques de grups reduïts); - Curs de relaxació i autocontrol (Examen final: acompanyar la parella durant quatre hores a El Corte Inglés o a Carrefour, sense protestar); - Atròfia cerebral. (Un pic acabat el curs es recordarà de qui ha cridat per telèfon, dels encàrrecs, qui ve demà a sopar o quan fan els anys els fills.); - Aprendre a trobar les coses (començant a  cercar-les primer al seu lloc, abans de fer el ridícul cridant i removent-ho tot); - Vostè pot vèncer el zapping (no serem responsables de taquicàrdies o pèrdues de coneixement, els alumnes han d’aguantar un comandament 20 minuts sense canviar de canal); - Planxar. Explicació d’aquest procés misteriós pel qual, seguint un camí tortuós, les coses van de la rentadora als armaris (amb gràfics explicatius i professora personalitzada). Etc, etc...

 

Coses de dones? Cesare Pavese publicà Entre dones soles –amb un coneixement notable i sensible del tarannà femení- un any abans de suïcidar-se. Al relat, na Rosetta pren Veronal perquè el món li és de demés, però es frustra la seva acció. Pavese escrigué a la seva nota de suïcidi: “No em murmureu massa”. Vaig fer un Dry Martini a un bar prop d’on Pavese ens deixà, a Torí. Si escau el que digué Roland Barthes: “La vida no fa més que imitar el que diuen els llibres”, tot forçant la cita de Wilde “La vida imita l’art, més que l’art a la vida”. En fi, tampoc és el cas de suïcidar-se per les carències domèstiques. Però ja que en parlam, el poeta Jacques Rigault poc abans de disparar-se una bala al cor va posar un coixí entre el cos i la pistola, per “no haver de notar el fred de la mort abans d’hora”. O com José Mallorquí, el creador de El Coyote, que va deixar una noteta abans de pegar-se un tret: “No puc pus. Me mat. Dins el calaix de la taula hi ha un parell de xecs signats. Papà.”  I un poc més abaix, “Perdonau-me”. Conten que Emilio Salgari, fill de suïcida i pare de dos suïcides, quan ho feu, la nota que deixà era més agre, dirigida als seus editors: “A vosaltres que vos heu enriquit arrabassant-me la pell... només vos deman que pagueu les despeses del meu enterro”. Agaf aquestes apreciacions de l’article que escrigué Javier Pérez Andújar després de veure l’excel·lent documental Metrònom Ferrater, de la productora Bellveure, que emeteren pel Canal 33, i aquí no poguérem veure, el me va fer arribar el seu productor, Emili Manzano. Gabriel Ferrater es va suïcidar, record el dia, jo era estudiant a Barcelona.

 

Semblen maneres radicals de resoldre les crisis personals i econòmiques. Crec que fou Kierkegaard que tenia ben clar que “la vida només pot ser entesa mirant per enrera, però ha de ser viscuda mirant per envant”.  En aquest sentit: “A cada época  su adoquín?” Li demanen a Cohn-Bendit, líder dels estudiants del Maig del 68 a París (aquella revolta que no menà enlloc?): “Era maig. Feia bon temps, és cert. No coneixíem la Sida, ni la degradació climàtica, ni les adversitats de la globalització o de l’atur. Érem Prometeus. Tot pareixia possible. El futur ens pertanyia...” Com passa el temps! Cohn-Bendit: “Si la mar puja dos metres el món tendrà milions de nous refugiats, els refugiats climàtics”. Refugiats climàtics. Les crisis contemporànies generen conceptes nous. Warren Buffet –l’inversionista més ric del món—el 2003 ja va emprar, tot referint-se a productes com els fons lliures, que es transformaren en fems, l’apel·latiu “d’armes financeres de destrucció massiva”. Érem al començament de la guerra d’Iraq, lluny de la crisi actual.

 

Problemes, que ens duen a patir. Encara que no tant com anunciava Churchill a la 2ª guerra mundial: “No tenc res per oferir, més que sang, suor i llàgrimes”. Aquesta frase ha passat a ser churchilliana malgrat al seu discurs anava entre cometes, era manllevada? No sabem de qui; de Garibaldi tal vegada, que en té una de semblant? Sang, suor i llàgrimes actuaren com un beuratge purificador. Ara Paulo Coelho -ha venut 100 milions de llibres- ens amolla: “La crisis que vivim ens purificarà? No. La Borsa hauria d’haver caigut i caigut per trobar una altra sortida. És el meu costat jesuític: d’una bona purga ens surts purificat; així com hem quedat ara, tornarem a caure més prest o més tard”. No crec en absolut en la vena d’analista econòmic de Coelho però sí en la d’en Xavier Sala i Martin, el qual assimila polítics i economia quan tracten una crisi, com si fossin metges i pacients. Vegin: “Si a un malalt de càncer el metge li recepta només una aspirina, et moriràs de por. Però si diu: és un càncer i ho farem tot per curar-lo, tens possibilitats, et poses nerviós, però el creus”. El problema, diu Amanda Mars “és que l’especialitat de la medicina en la que millor es mouen els economistes és la forense: l’encerten a l’hora de dictaminar de què ha mort el malalt”. La recepta de l’escriptor José Donoso no ens serviria: “S’ha d’estalviar amb les coses que són necessàries, per a poder gastar en luxes”.

 

Parlant de dones i crisis, un amic, talaiant sempre les bregues de parella, preferia l’onanisme; era cult, però anava fort, i a fer-se palles li deia “Fer l’amor, in absentia”. Bon remei per evitar els sotracs personals, i els econòmics.

_______________________________

Imatge FLOWERS d'Andy WARHOL ( 1970)

 

 

 

 

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb