Climent Picornell

DE SENECTUTE ( MARES ) Climent Picornell

jcmllonja | 19 Febrer, 2010 14:22

 

De senectute (Mares)

 

Climent Picornell

 

Les mares d’ara viuen el seu procés d’envelliment totes soles, o acompanyades a ca seva per cuidadores immigrants, o a ca els fills, o a residències privades o públiques. Ells es moren abans, elles, vídues, quan ja no es valen per elles mateixes els comença un temps incòmode. Veuen que donen feina, senten que fan nosa. “Un temps en ser vell tenies el teu balancí i veies els fills, els néts, els veïnats... les cares de sempre”. Ara vivim enfora i canviar-les de lloc ho prenen com un càstig que no es mereixen.

 

Ma mare és a Son Dureta a la unitat de psiquiatria. Té l’esquizofrènia descontrolada, tot lo dia li posen coses, psicotròpics fortíssims. Avui m’ha paregut que em coneixia, i ha fet un mig somriure. A mi, ja m’ha bastat, me n’he anat content, feia dies que la seva cara era totalment inexpressiva.

 

Ma mare no vol estar tota sola, la por la se menja, por a tot, a morir. Vol que els vespres quan la colguen li enrevoltin un rosari a la ‘munyeca’ esquerra, ben estret, després li han de treure, el braç li torna blau... Por als negres, als moros, turmentada per la televisió, li han haguda d’apagar i ara no s’entretén amb res, només en espantar-se per tothom que passa pel carrer.

 

La mare d’en Miquel, hi és tota i ben tota, 93 anys. ‘Pepera’ de tota la vida despotrica  contra tots els corruptes del seu partit, s’entretén retallant diaris i fent col·leccions de notícies inverosímils, fruit del seu passat de bibliotecària. Li han hagut de comprar un arxivadors nous i els fills li duen revistes i diaris passats. Així, la tenen enfeinada.

 

La mare de na Catalina té càncer terminal (i son pare el mal d’Alzheimer, fuig pels carrers de Palma i després no sap tornar). Vol estar a ca seva, no vol anar pus a l’hospital, se vol morir allà, però el nivell de dependència és altíssim. Ella, la mare, molt dominant vol que li facin les coses així com ella troba: insuportable.

 

A la mare de  n’Arnau la se’n duen fermada amb corretges dins el bus que va al centre de dia, on se’n cuidaran d’ella, set o vuit hores, alliberant als seus familiars de la servitud. Bava i mou el cap rítmicament dia i nit, set dies a la setmana, no xerra, no riu, menja perquè li fan enviar-se el menjar, no camina, està llagada, però resisteix amb la fortalesa de les dones de foravila, les que segaven –manegots posats- davall el sol enorme dels juliols de la seva joventut, quan eren fortes, hermoses i anaven calentes, davall la suor.

 

A la mare de na Rosita  se li ha despert una lascívia covada, creu que tothom la se’n vol dur al llit, i no coneix al qui s’ajeu amb ella, el seu home. “Qui és aquest? Demana, “no el vull dins el llit; aquell sí”, i n’assenyala un que surt per la televisió; reclama constantment el seu germà, desaparegut a la guerra.

 

La mare d’en Joan, en farà 90,  viu amb el seu fill homosexual i la seva parella, fuma porros amb ells, dins l’enorme casa del barri antic, prop de La Seu, sempre amb aquells vestits llargs davant l’hivernadero perquè la vegin les seves veïnades, beates, i la gent del carrer. De jove la se rifaven les majors fortunes de l’illa.

 

Na Catalina, operada de ‘cadera’, en sortir de l’hospital cau, i l’han haguda de tornar entrar. El seu home quan veu el guirigall -és vuit anys més vell- s’imagina desatès: qui el servirà si la dona és mor?  La por li guanya, i malgrat els ansiolítics, perd, i perd acceleradament. El temps que la seva dona és a l’hospital ell torna invàlid, de cop.

 

Madò Maciana Peremates, 98. Dorm i menja, la renten, l’aixequen un poc. Dorm vint hores o al manco jeu, no llegeix, no escolta la ràdio, no veu la televisió... Això sí, dóna les gràcies quan la renten o l’aixequen perquè orini, o quan li donen berenar i al cap de quatre hores dinar-sopar i fins demà. Què deu pensar?

 

La mare de na Pereta, operada de càncer de colon fa les feines dins una bossa, ella que era tan presumida, tan primmirada i tan neta, quin cop! D’això feia anys, ahir va tenir un infart cerebral, quedà tocada, mig baldada, ja no és val de si mateixa... “Deixarà de passar pena per ella”, diu la seva filla.

 

La mare de na Bompesa visita el batle i el capellà, denunciant que les filles li roben “després del que ha fet ella per elles”. Una de les filles, segons ella “és més dolenta i menys de fiar”. Aquesta quan se’n tem, sense comprendre que la seva mare està malalta se posa histèrica: “t’estimes més estar amb ella, idò hi pots estar, jo no tornaré, que vengui ella i només ella!”. I plora desconsolada. Sa mare, quan encara se’n temia de les coses l’estimava més a ella. Ara és a l’inrevés.

Entra dins ca sa ma mare, que viu a baix i diu: Bon dia! Per contesta: "La cadena del wàter no va bé"; "El taronger s’ha escuixat, l’has de podar"; "El llum del quarto no funciona..." “Cada dia me mana una feina, res de bon dia. Ha fet 91 anys i a més el cap li bull, li va a tota. Mira tu, va al Bingo que organitzen els vells. A molts els ve just tenir esment a un cartró, idò ella en maneja quatre, al mateix temps, m'has sentit? Bono...! No és guanyar que la fa feliç, sinó veure que està millor que els altres”.

Ma mare encara me comanda. Tenc tres fills, el major té 34 anys, i encara me comanda. A ella, sa  mare la devia comandar? No! Idò, això que és... Ha de ser el caràcter: ella és comandadora i jo no.

Ella i s’home se n’anaren a la primera residència que s’obrí a Palma. Quan morí s’home, ella hi quedà. Mantenia les amistats, la filla l’anava a veure cada dia i li donava el sopar. Ja amb demència senil, la mare li deia: “Vostè és molt simpàtica, però sap per què no me vénen a veure els de ca nostra?”. Amorosament, la filla li acostava la cullera a la boca, sense llàgrimes.

 

Sa mare mai li ha dit t'estim. Mai. I a més no sap besar, posa la cara però poca cosa més. I els de fora casa, sempre són més, conta les seves proeses i pareix que no vol sentir les de les seves filles, ni les dels seus néts. En canvi, no té res seu. "Du-te’n això; He fet una coca...". És la seva manera d'estimar; no ho sap verbalitzar. Quan fa dos dies que no li telefonen, ho fa ella: "Me trobaran morta, plena de cucs!" ( S’ha de traduir, volia dir: "Tenia ganes de xerrar amb tu i no me telefonaves").

Fou de les primeres dones que accedien als estudis superiors, mestra a un col·legi de monges. El seu home l’enganyà amb altres dones, sempre. Ara acaba els seus dies retuda. D’ençà que es retirà, l'Alzheimer li prengué els records. Sense memòria s’estalvià -és un suposar- la visita dels seus fantasmes. La seva germana fadrina, gelosa encara ara de la seva elegància, de la seva maternitat, de la seva carrera, de la seva paga d'estat... començà a exercir sobre ella una tirànica tutela: cuidar-se’n d'ella els darrers quinze anys ha estat la seva condemna, i la seva salvació.

 

Poques mares acaben la vida com els agradaria. Viure més és la darrera marginació que pateixen moltes dones.

 

 

 

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb