Climent Picornell

"UN HIVERN A MALLORCA" ( 'XUPANT' RODA DE L'ANY CHOPIN) Climent Picornell

jcmllonja | 12 Febrer, 2010 09:34

 

Un hivern a Mallorca (‘xupant’ roda de l’Any Chopin)

 

Climent Picornell

 

Enguany el nostre govern ha decretat que sigui l’any Chopin -l’any passat va ser l’any Darwin-, commemorant el dos-cents aniversari del seu naixement i, supòs, perquè el músic s’arrossegà per aquí agafat de les faldes de la senyora Dupin, baronessa  Dudevant, la molt anomenada escriptora -amb nom de mascle- George Sand. Els cent dies que estigueren per aquí – del desembre de1838 al gener de 1839- donaren per treure’n un profit incalculable, al manco per a la propaganda turística, tot llegint interessadament i parcialment un llibre que poca gent coneix sencer: Un hivern a Mallorca. En el qual, curiosament, en Chopin no surt ( “el nostre malalt”, “un acompanyant”, “un familiar...”). Que Sand no parli directament de Chopin vol dir que amagava una gran decepció? Tal vegada la del somni de viure un gran amor romàntic transformat en la realitat d’haver de fer d’infermera d’un malalt?  Sí que és, en canvi, una exclamació a favor dels nostres paisatges i un dejectar continu als mallorquins, com a salvatges de Polinèsia. I no podia ser d’altra manera. Com volen que ens miràs? Una escriptora de costums ultramodernes i des del centre de la moda mundial, París, que va caure –segons ella, aconsellada per gent que no hi havia estat mai- a unes illes perifèriques i endarrerides on “gràcies a l’exportació dels porcs hi començava a entrar la civilització”.

 

Un hivern a Mallorca és una barreja interessant; és el recompte d’una forta experiència interior, d’una presa de consciència enfrontada a si mateixa, separada de la societat a la qual pertany, neguitosa per haver de tenir esment de tots i de tot: dels fills, de Chopin, de la intendència... Un text autobiogràfic on el lector hi descobrirà una bona escriptora quan, aquesta, es creu descobrir-li Mallorca. Aquest punt és el menys interessant, són descripcions històrico-topogràfiques-culturals de l’illa, afusellades d’altres textos, citant la procedència, o no: Grasset de Saint-Sauveur, Jovellanos, Tastu, Aragó, Vargas Ponce, Laurens, etc... Es fan lectures parcials d’aquesta obra, escrita a escarada.

 

Em crida en Biel Massot, pel seu programa de ràdio. He de triar una obra entre els aniversaris musicals d’enguany. Trii  Chopin per dues raons. Una, perquè m’agrada i l’altra per la seva estada a Valldemosa. Per què m’agrada? Per la seva creativitat, pel seu toc minimalista -diríem avui- “tots els acords i tots els ornaments, però sempre una melodia fonamental, suau i mantinguda” deia Schumann, suggeridora de matisos i sentiments. Com reconeixen Fauré i Debussy, Chopin trobà una nova manera de fer sonar el piano, “reinventà l’harmonia del segle XIX”. No era músic per a grans auditoris, més bé intimista, músic de saló, més informal. Però tot sense renunciar al romanticisme. El seu aspecte, les seves creences, fins i tot la seva malaltia és romàntica; vengué a Mallorca creguent que el Mediterrani el milloraria i es trobà amb les humitats de Son Vent d’Establiments i la Cartoixa de Valldemosa. I com a subproducte del romanticisme, el seu nacionalisme. No existia Polònia després de Napoleó, per xiripes històriques existí després, no com ens passà a nosaltres, “polacos” d’aquesta Polònia. Ell, però, és fidel a les seves arrels i ho feia avinent en temps de l’ocupació de Polònia. Adoptà formes procedents de la música popular polonesa i melodies de tipus patriòtic. Per això vaig triar una obra que composà a Mallorca: la Polonesa Op. 40. Conegudíssima i famosíssima, és la derivació d’una dansa de caire aristocràtic i cerimonial, gairebé processional, ja Bach -a qui admirava- l’usava com integrant de les “suites”, tal vegada exager, però pens que per a Chopin era un signe de resistència de la pàtria oprimida.

 

Chopin morí jove, als 39 anys, i escrigué més de dues-centes peces (61 masurques, 28 preludis, 26 valsos, 27 estudis, 20 poloneses, 18 nocturns, 18 cançons...). “Era un déu quan feia parlar el piano. Cada nota que sorgia aconseguia trasplantar-me molt més enllà que qualsevol plaer terrenal”, deia George Sand, suposadament insatisfeta en aquesta altra vessant. Va dir d’ella el poeta Alfred de Musset, quan es barallaren, una cosa així com que “volia un amant, però em tenia com un fill”, relació de la qual es queixarà també Chopin.

 

Aránzazu Miró, en el seu llibre Aquell hivern de Chopin a Mallorca –el millor dels que he consultat- analitza la seva etapa mallorquina i creu que Chopin no tornarà a tenir un període creatiu tan fructífer com el que tengué “durant la seva estada a Mallorca, on es troba en la plenitud creativa”. De les obres que escrigué, o acabà, o començà o hi treballà aquí ( preludis, balades, un scherzo, masurques, nocturns, poloneses, sonates...) la polonesa la degué composar entre l’ansietat de si arribava per fi, o no, el piano que havien encarregat a França. Les seves cartes donen una informació més personal. “He estat malalt com un ca”; “Les gents d’aquest país són excel·lents i avorrides”; “No hi ha pianos, en aquest aspecte és un país salvatge”; “El meu piano” (un Camille Pleyel) “no ha arribat encara. Pens música, però no la faig perquè no tenc piano”. Quan arribà, el 20 de desembre, tengué problemes amb l’aduana i a la fi dia 5 de gener era a Valldemosa, d’on partirien escapats el 13 de Febrer: un mes i busques particularment creatius.

 

George Sand: “És un país que va enrere més de tres-cents anys”; “Sentia el plor d’una criatura petita a la granja de veïnat, i també sentia  a la mare que, per adormir-la, li cantava una hermosa tonada del país, molt monòtona, molt trista, molt àrab. Però aleshores, unes altres veus no tan poètiques em recordaren la part grotesca de Mallorca. Els porcs em van despertar...”.  Per altra part, Chopin que feia adesiara esputs amb rastres de sang demanava: “No digueu a la gent que he estat malalt”. Ja més envant, un pic acabada la relació: “La meva malaltia va servir d’excel·lent pretext per a rompre amb mi. Després, lentament i amb gran habilitat, tractà de convèncer-me que el meu estat de salut no permetia continuar les nostres relacions amoroses. Des de llavors em va oferir solament un amor maternal...”. Un hivern amb spleen i la seva dosi d’angoixa. “No es tracta tant de viatjar com de partir. Qui de nosaltres no té alguna pena per oblidar o algun jou per treure’s de damunt?” Em sonen les paraules de George Sand com un déjà vu particular, com una circumstància personal, meva, amb regust de lletra de cançoneta cursi.

 

Com a bon inici de l’any Chopin ja tenim un dels seus actes primerencs. Els propietaris de la cel·la 4 de la Cartoixa han demandat als de la cel·la 2. Tots diuen  que Chopin va romandre a les seves respectives propietats. La justícia decidirà, o no, a quina habità Chopin i quins pianos tocà, si el Pleyel o també l’altre. Com veuen, hem començat bé la commemoració.

_________________________________________________

 

IMATGE DE GUILLEM MUDOY

 

 

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb