Climent Picornell

ALBERT CAMUS, MENORCA, EL FUTBOL, EL PRIMER HOME Climent Picornell

jcmllonja | 22 Gener, 2010 19:00

Albert Camus, Menorca, el futbol, el primer home

 

Climent Picornell

 

“La noblesa de l’ofici d’escriptor rau en la resistència a l’opressió, i per tant en dir que sí a la soledat”. Dia quatre d’aquest mes, ha fet cinquanta anys que morí Albert Camus, premi Nobel de Literatura. Al dBalears, Tomeu Martí i Joan F. López Casasnovas s’hi han referit amb encert. Cal recomanar, però, una mica de precaució amb les commemoracions, no contaré res que no sigui conegut,  ho faig perquè he vist indicis d’homenatges al Camus “semi-menorquí” (sic), embalats pel seu segon llinatge: Sintes.

 

Albert Camus (1913 - 1960) –escriptor, pensador, director de teatre, periodista, activista, filòsof...- nascut a Alger era nét d’uns colons menorquins que, ja a la primera meitat del XIX, anaren a Alger. La mare, Catalina Sintes Cardona (Birkaden,1882 - Alger, 1960) morí un poc després que el seu fill. La padrina Catalina Maria Cardona Fedelich (1857-1930) –nascuda a Sant Lluís de Menorca- a casa de la qual, a Alger, i baix la seva autoritat ( “A benidor”, i l’obligava a fer la sesta) va créixer Camus, quan el seu pare morí a la primera guerra mundial ( “Quan el convocaren, mon pare no havia vist mai França. La va veure i el mataren”), eren gent molt humil.

 

De l’obra i la vida de Camus -en la qual aquelles dues dones són molt importants- se’n desprenen poques arrels menorquines, culturals, a part de les biològiques provinents d’Esteve Sintes i Margalida Cursach, Josep Cardona i Joana Fedelich, els seus besavis emigrants (Vegeu: Maria Marfany i Simó, Els menorquins d’Argèlia). Menorca es confon, per Camus, amb arrels espanyoles generals i el parlar menorquí, esmentat poquíssimes vegades, amb un “patois mahonnais”, amb el to despreciatiu que té “patois” per als francesos. Si bé és cert que els orígens per part de mare entronquen amb Menorca, aquesta referència és molt menor, per no dir imperceptible en la seva obra. No així el seu sentit de pertànyer als colons  d’Alger, els primers llauraven amb el fusell carregat... el fet colonial, sempre violent amb els nadius. En tot cas, quan Camus ve a Balears, l’any 1935, fent un viatge amb la seva primera dona, reflectit als seus Carnets, ni tan sols va a Menorca: exemple del seu poc interès?

 

Tenia una visió més genèrica, d’una Espanya uniforme, “Ce que je dois à l’Espagne”, del republicanisme exiliat, dimiteix de la UNESCO quan s’accepta l’entrada d’Espanya, etc. No és per tant un semi-menorquí que, per conseqüència, és també un poc català universal (sic) com volen suposar alguns, pel fet, únicament, de ser de nissaga illenca, malgrat compongués el Cant Espiritual de Maragall en francès, Víctor Alba li feu la feina prèvia. Xavier Vall ho tracta a  Albert Camus: catalanitat i estranyesa (1999). Per no dir que, tampoc, era un panarabista universal, els àrabs apareixen diluïts en una tintura genèrica i poc precisa, malgrat el seu reportatge famós sobre la Kabylia. D’Alger i en francès, això sí, malgrat de nin –ho conta ell- li fa gràcia que companys seus de l’Institut es referissin a França com “la pàtria”. Per tant, és cert que els protagonistes d’algunes obres duen cognoms menorquins “Sintés” o Cardona i que ell es referia a que “nous sommes en partie du même sang” i... sempre és millor recordar a Camus que a tanta patum buida, ho dic des del convenciment de “camussià”, al manco, de joventut.

 

Un temps vaig anar per Alger. Era el moment apropiat per llegir Camus. Hi havia vaixell de Marsella-Palma-Alger, tot i que de vegades, si hi havia poc passatge, no s’aturava a Mallorca; em va passar un pic i vaig haver de quedar una setmana més, a un hotelet de les muntanyes -rodejat d’enormes cedres- el conserge del qual escoltava música de les emissores mallorquines. La revolta de la sèmola i els assassinats cruentíssims aturaren aquesta via. Ara he reverdit els records. He llegit El primer home ( publicada en posterioritat, la duia manuscrita dins la seva maleta el dia que es matà en accident de cotxe) és un exercici de retrobament  -amb gran detall de la seva infantesa i joventut-, per molt que -com deia Derrida- tota autobiografia funciona com una desfiguració de si mateix. Hi he reconegut el territori, tan mediterrani, tan igual al nostre litoral, i  que tant estimà Camus. Encara que sempre he cregut que d’Alger estimava només una part, com ho demostra el seu paper durant el conflicte contra la dominació francesa (1954-1962): ni amb uns ni contra els altres. S’ha fet famosa la seva exclamació: “ Sempre he condemnat el terror; he de condemnar també un terrorisme que s’exerceix de manera cega als carrers d’Alger i que un dia pot colpejar una mare o la meva família: crec en la justícia, però defensaria ma mare abans que la justícia”. A sa mare, juntament al seu mestre de primària, els dedicà el premi Nobel. Al mestre que intuí el potencial d’un nin que gràcies a les beques va poder continuar els seus estudis.

 

“El camusisme, i aquesta era la seva virtut, volia ser un kantisme pràctic. I amb la guerra d’Alger, s’acabà. En el somni de Camus -una fraternitat entre “indígenes” i “blanquets”- hi havia una petjada d’ingenuïtat”, Bernard-Henry Lévy, Els dos segles de Camus, recull molt bé el seu importantíssim paper en el pensament universal, les grans diatribes de la seva època, amb Jean-Paul Sartre per exemple (primer havien estat molt amics), l’existencialisme, l’absurd,  la gran fabulació d’aquell “home estrany” sense emocions, més que sense sentiments.

 

Els que vam viure les darreries del franquisme,  passàrem per una època en què no estava bé que ens agradàs el futbol, màquina d’alienació popular, era poc compromès i hi anàvem com d’amagat, no feia bona planta intel·lectual. Camus va jugar a futbol i sempre demostrà i declarà com gaudia de fer-ho. Per a France Football: “Després de molts anys en què el món m’ha permès variades experiències, el que sé més, a la llarga, al voltant de moral i de les obligacions dels homes, li ho dec al futbol”. La seva obra està trufada del gust per aquest esport, ja de nin, quan la seva padrina Cardona trobava que gastava massa les soles de les sabates. La imatge de la glòria és quan “el fan porter titular i tres dies abans havia tastat per primera vegada la boca d’una al·lota” i la de la felicitat: “No hi ha cap lloc on un home sigui més feliç que dins un estadi”.

 

Nicolas Sarkozy el vol dur al Panteó devora les glòries de la grandeur de França, ara és al cementiri prop del poble on hi comprà la casa amb els doblers del Nobel. Les seves deu paraules preferides eren: món, dolor, terra, mare, homes, desert, honor, misèria, estiu, mar. Tenia clar que per viure la veritat, “s’havia de fer comèdia” (teatre, vull dir); humanista per damunt tot, molt més que existencialista, comunista o anarquista, sabia que el pensament d’un home és abans de res, i sobretot, la seva nostàlgia. Tenia clar que “la vertadera generositat amb el futur consistia en donar-ho tot en el present”. Fos, o no, mig menorquí.

_____________________

 Imatge del pintor menorquí FLORIT I NIN

 

 

Comentaris

Camus

Sebastià | 13/06/2010, 15:54

Molt bon article per recordar un gran home . Pot semblar camusa l'actitud de l'Albert envers els seus origins menorquins , però s'ha de pensar que ell ja era francès- algerià de tercera generació i , fins i tot , amb pocs recursos econòmics i amb eines educatiues i communicatives ben lluny de les d'enguany .

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb