jcmllonja | 13 Gener, 2010 18:23
Més postals de Palma i un haiku
Climent Picornell
"Aquest home et deixarà". Eren dues dones, ben arreglades, encara joves, dues amigues assegudes al Bar Central. La pronúncia conduïa inexorablement a Menorca ("Aquet homu et dixarà"). Quin "homu"? El seu? El seu amant de sempre? Un contacte furtiu? A un servidor -expert en demolicions internes, catàstrofes domèstiques i temporals quotidians- funcionari de l'oficina de secrets públics, m'agrada escoltar. Però a vegades només enganx paraules d'una conversa, fortuïtament, una frase treta de context de la qual no sabré mai la continuació. "Ja em va fer lo mateix a Itàlia". Indignat, un home gran, gros i barbut. Ho repetia de bell nou: “Ja em va fer lo mateix a Itàlia”. Qui ? Què li va fer? Li va fugir? Ho explicava davant la carboneria -encara oberta i activa- del carrer ample de Sant Magí al barri de Santa Catalina a dos personatges que anaven de bracet, un matrimoni tal vegada... "Ja em va fer lo mateix a Itàlia" tornava a dir, jo feia com qui mirar les eines de la ferreteria de ca Don Pau, però no podia fingir més i vaig haver de partir... "No. De cap manera. És un tubérculo". Una velleta mallorquina, ulls excessivament pintats, pareixia que s'havia escampat el rimmel per tota la cara. La receptora de l'aclariment botànic era una altra dona amb una boina d'angorina blanca. Eren a la cua del supermercat del carrer de Felip Bauçà, l'antic carrer de la Llebre. Un "Tubérculo"? I perquè no una arrel?
"Contemplar les coses remotes com ordinàries i sorprendre's davant les quotidianes, era una de les mirades a la realitat de Claude Lévi-Strauss". M'ho enfloca en Joan Pi, el meu filòsof de capçalera, ben davall el rellotge de Cort. "Te'n recordes de la primera glopada? I de la primera nedada? I de la primera besada? I de la primera badada?... Ai Climent! I de la darrera cosa que no has feta, ni faràs mai? Idò això som. Som les coses que hem deixat de fer; les coses que no hem gosat fer, les coses que no ens han deixat fer, les coses que no hem pogut fer... Tanmateix les coses que sí que hem fet, són el que queda de les anteriors, poca cosa en comparança amb el que no farem mai. Bones Festes!” No em deixà ni respondre.
El dia que mon pare em digué que ja no podia pus, el dia que a l'hospital l'assegueren a una cadira de rodes i quedà allà, consentit, amb la mirada perduda, molt de temps, aquest dia vaig anar a veure un parell de Betlems de per Palma. En arribar aquesta temporada hi pens i també record com li agradava el torró de Can Garcias de la costa d'es Pas d'en Quint, per on ara passeig, "molt millor que el de Can Fresquet o el de Cas Nét" segons ell. Can Garcias tancà fa molt d'anys, són les panòplies urbanes dels nostres avantpassats que hem fet nostres, malgrat tot. Observ una vintena de turistes joves -pareixen d'una escola que està de vacances- asseguts davant la bassa del Parc de la Mar. El que pareix una monitora els llegeix alguna cosa en un idioma estrany i ells, al mateix temps, examinen cada un la seva ensaïmada per damunt i per davall. Estam ben arreglats, convertits en bestiar de microscopi per a les guies de camp turístiques.
Està magre però fortarró. És sensible, li agrada molt la música, tota. “Tenc un pis per llogar”, em diu dins un restaurant del carrer Blanquerna, “té tres quartos, és a la plaça Fleming, 660 euros negociables. Ara el pint. Hi vaig tenir uns estudiants de Pollença que eren una monada, el seu pare però era un cap de fava. El problema el vaig tenir amb unes brasileres. Però com que venien avalades pe’n Pep d’Eivissa, idò... En Pep es va morir -havia alçat molt de vidre, m'entens?, moltes copetes de gin- i a partir de llavors el subrogaren a unes altres brasileres també, però putes. Ja te pots imaginar, gent pitjant el timbre que no tocava, els veïnats emprenyats. Un vespre a una reunió de la comunitat, que fèiem a l'entrada, baixen quatre bergantes mamelludes, quatre putarrots, ai, ai, ai... En acabar hi vaig i m'obri un ‘chulo’ enorme: "Vocé qui é?" “I jo li contest amb el meu portuguès d'assimil: E vocé qui é? Eu so o propietario d'esta morada! He duit sort, han fuit".
Me passa molt sovint que a determinades persones del meu barri de Ciutat -conegudes o no- els associí amb papers de determinades pel·lícules. Un municipal és clavat a J.L.Trintignant a Z de Costa-Gavras. Un veïnat de baix, que té una gelateria i va coixeu-coixeu, és exacte, ben igual que la cucamolla que inicia la sèrie Men in black. No me diguin que no els passa. Una dependenta d'una perfumeria du els cabells com na Meg Ryan a Tens un email o els morros de l'apotecària de la plaça són els de na Penélope Cruz a Belle Époque. El meu cas és més greu, perquè un pic que això m'ha passat el personatge de ficció sepulta al personatge real. Un cambrer és ja per sempre Kevin Costner a Waterworld, no per les ganyes que li sortien sinó perquè s'havia cremat de petit, el cambrer, i tenia els dits afegits com els rèptils... I així, dia a dia, un món de ficció insemina el món normal.
Vaig a veure en Guillem Frontera que enguany fa el pregó de la Festa de l'Estendard. És a la sala de plens de l’ajuntament amb tots aquells retrats de filles i fills il·lustres de Palma, que ocupen abusivament -horror vacuï municipal- les parets. Joan Alcover i Maria Antònia Salvà des dels quadres frontals me miren fixament, més fixament que la resta de capellans, militars i tutti quanti enfilats a la il·lustre galeria. En Frontera parla sobre la seva experiència llegint viatgers del segle XIX: "Sigui on sigui que arriben, hi veuen allò que havien somiat". "Podríem dir, d'alguna manera, que ells ens miraven i nosaltres ens miràvem en ells".
En Pep Fluxà tornava a col·locar na Nancy al seu lloc, els jardins de s'Hort del Rei. Era dematinet i m'atur a xerrar amb ell. La peana buida, l'escultura d'en Calder sense braços, enterra, feia com a llàstima, era una positura com a lasciva i denigrant. No era un stabile-mobile, era una immobile, una prima donna in terra. Mentre, la sirena, l'alarma de les drassanes crida a entrar a la feina als operaris. Els velers eixuguen les enormes veles dels seus pals altíssims. Les gavines, en estols, gemeguen mentre van a cercar menjar terra endins: és l'inici del món a l'inrevés. El cel tavellat, el vent de mestral. Les palmeres, amb els seus fassos desbaratats, gronxen el seu tronc perillosament, mentre travessa la plaça de la Llotja una dona apressada: arriba tard a la feina o frissa de tornar a ca seva. Els fematers amb gran estropici buiden el contenidors.
Haiku per a l'any que comença.
Tot el que vendrà.
L'ametla que s'adreça.
Un somni torna.
__________________
« | Març 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |