Climent Picornell

ALAR I COFAR I ALTRES APUNTS DE PER LA VILA Climent Picornell

jcmllonja | 15 Desembre, 2009 16:50

 

Alar i cofar i altres apunts de per la vila

 

Climent Picornell

 

Una bufada de vent, sobtada, sembla que escampi confeti de fulles marronoses i groguenques, sobretot dels magraners i melicotoners del corral. Si no fos per això i perquè el dia s’ha acurçat molt, hom no sabria que som a la tardor i a dues passes de Nadal. Tan bon temps fa que les parres han rebrotat dèbilment. “Això, si s’espenya més necessitarà... alar i cofar” me diu madò Margalida Mala. “Alar i cofar?” “A un capell amb l’ala rompuda, l’havien d’alar, i si hi tenia la cofa, cofar. Si l’havien d’alar i cofar, és que estava molt barrinat. Valia més comprar-ne un de nou”. Donarem la culpa al canvi climàtic o a la meva percepció esbiaixada de folklòric ploramiques.

 

Pas per davant ca l’amo en Toni Peremates,  l’any passat encara em recordava: “En el meu temps ningú comprava carro si abans no havia fet sa portassa, i ara, mira, tothom compra cotxos i les fa dormir a n’es carrer!” Passeig per davant pisos inacabats de constructores que han fet fallida. La crisi no perdonà als promotors que s’hi posaren tard, pensant fer l’agost com altres. Algun ha ofert el solar –amb projecte aprovat- a la meitat de preu de quan el va comprar. Uns grafitters han decorat les façanes sense eixalbar: “Hijos de puta, ladrones...”. Tanmateix no s’ho acaben de creure que per sortir de la crisi s’han de pensar alternatives a la construcció. Més formació i més innovació, prediquen els gurús ciutadans. Saps que és de bo de dir i mal de pair pels empresaris malavesats i pels polítics porucs, o superats pels aturats i el desbordament dels serveis socials.

 

Al cap de cantó de davall el campanar me top amb el meu conco Tomeu, 87 anys. “Tu? Jo sí que en tenc de coses per escriure un llibre. Escolta. Ton pare, quan érem nins, agafà una peça de 10 i dins una ‘pella’ la va estanyar, i pareixia una pesseta. Per ses festes me diu: ‘ves a comprar 10 cèntims de torró a n’en Pep dets Ulls’ –un torroner que sempre se posava allà davant- hi vaig i me’n torna 90. Ton pare me diu: ‘són per tu’. Bono, quina alegria! El teu padrí, munpare, no sé com ha va saber, quasi el mata de sa pallissa, mumare li va haver de dir: ‘atura’t que el deixaràs baldat!”. Li mir les orelles enormes i majestuoses, doblegades cada pic més per envant, i sobretot els ulls, tan iguals que em sembla mirar mon pare, exactes, en el color, en l’expressió, fa deu anys que és mort i m’ha semblat reviure’l tot el temps que he xerrat amb ell, tant, que m’he escarrufat.

 

Entr dins el cafè i m’assec amb en Biel Rotanet. “Escolta’m bé, no he comprat mai una rentadora, no sé què és una hipoteca i no he escatat mai peix”. Una abrupta exègesi vital del meu amic pagès, “i a més, m’agraden es cocarrois amb moltes panses, tant, que mumare me’n fa, només amb panses”. “Aquests putes americans no descansen, i per paga si no estaven satisfets amb tirar es preus de s’ametla per avall, ara han envaït es mercat amb una casta que se pela amb sos dits, ...com es cacauets, i a sa gent li agrada esclovellar, són com ses ametles mollars nostres però més blanes, i torrades amb sa closca són bones, i per més desgràcia una nova malaltia mos liquida ets ametlers”. En Jaume de Sa Cooperativa entra en la conversa per explicar-nos el seu mal trull amb el celler i la vinya. “Idò jo” diu en Francesc “he sembrat seixanta oliveres....”,  “...sí, però voltros sou ciutadanetxos”, escaïna en Biel, “i teniu paga d’estat, saps que hi podeu anar de tranquils a perdre euros amb vinyes velles, i tu a embenar oliveres”. “Embenar?” “Idò, o no les has vistes? Els hi posen una bufanda al tronc, amerada no sé de què... saps que són de senyores ses oliveres!”. “Ecològiques”, respon na Maitetxu. “Bé, això”.

 

Surt, i davant ca se mestra Teixidora veig n’Antònia Magrella. Li don el condol per sa mare. “Tenia demència senil, però sempre me va conèixer. Encara que no em digués el nom sabia que em coneixia. Quan se va morir es meu homo, li vaig dir: ‘En Guiem és mort’. Me mirà fit a fit a sa cara i m’enflocà: ‘Ara ja saps què et toca. Has d’anar amb s’esquena ben dreta’. Aquestes dones mallorquines tenien es seu sistema de valors, un sentit molt elevat de sa dignitat, no pel què dirien els altres sinó per no fer xerrar de demés, era sa seva forma d’autoafirmació”.

 

Tot sol dins la casa, vaig a les estances on s’acaramullen llibres i paperassa: carpeta del viatge a Alger, fotos dels meus cinquanta anys, arxiu de mapes antics, dels nins quan eren petits... D’aquí hi surten dibuixos de quan el “japonisme” imperava -a través de TV3 sobretot-: Dragon Ball, Doraemon, Oliver i Benji, Vickie el Viking, Marco, l’Abella Maya, Mazinger Z i els seus “punys fora!”. Ho torn a deixar en el mateix ordre. “Hi sou?” És na Maria de cas Saboner que em regala un plat de llengües buïnes –picornells peluts- , ‘senyorites’, cames-seques, peus de rata i un parell d’esclata-sangs petits. Ha tengut el grip A i està fluixa, però el pinar l’estira. “Quan hi vaig torn nova, m’adoba, me compon, s’altre dia m’havia preparada per anar fins a sa punta de ca n’Aiet i, només entrar dins es pinar d’en Simona –pareixia que els havien col·locadets aposta- un estol de més de vint-i-cinc esclata-sangs... Com que ara me fan dur sempre es mòbil, crit en Xisco: ‘vine amb dues bosses’. Sortir i anar a cercar m’anima”.

 

Veig arribar l’estrangera de davant -sembla que és holandesa- i compareixen tots els moixos del turó, massa ell saben que el primer que fa és treure safates amb pinso: algun dia n’hi mengen una vintena. Els moixos urbans solen ser republicans, els del poble no mostren mai el carnet. És una dona rossa, ben arreglada, un xic misteriosa... Em deman quina deu ser la seva història, lluny de ca seva. Purga l’abandó del seu amant? La mort sobtada d’algú que estimava? O, més prosaic, fa feina a una companyia d’aviació o una agència de viatges? En Joanet petit sempre li diu “Verigut!”, perquè ell sap que “verigut vol dir pa eixut i verigüel vol dir Miquel i que tot lo demés és com noltros”.

 

Ignor si els nostres pobles també han de menester alar i cofar -com deia madò Margalida Mala- o formació i innovació. Això darrer queda més fi. Més “panessillo”.

_______________________________________

IMATGE: EN MIQUEL "AVELLANA" DE SINEU (PLA DE MALLORCA). PINTURA DE XISCO FUENTES

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb