jcmllonja | 13 Novembre, 2009 15:42
Converses en el Niza
Climent Picornell
Han tancat el Bar Niza de la plaça d’Espanya de Palma. Hi he passat moltes estones, llegint, badant, mirant a través del vidres l’allau de gent que travessava les avingudes. Conversant o escoltant, al cap i a la fi, històries.
A.-Saps... moltes vegades aquests caràcters tan histriònics, tan de fer riure, tan de cridar i fer-se notar, amaguen algun patir no sabut, no confessat, no paït. A en Joan Guerxo, li passà. Abans no era gens com ara, que els veus i pareix un ànima en pena. Abans, de bon matí ja el senties cridar, o eixalava coloms pel corral, canta que canta, o havia tos el ca al carrer, xerrant-li fort com si fos una persona humana, o agafava una ximbomba que havia feta amb un bidó d’una marca de cervesa i cantava pel bars. Un estiu va refer una caseta que, en temps de la República, els carrabiners havien construïda al caló de Baldrutx i allà s’hi havia fet ca seva, només perquè el vessin i xerrassin d’ell. Va tenir un nét. Tot era el nét, no se’n desferrava d’ell, pareixien una truja i el seu porcell de llet. Un dia, li digueren que el seu nét no hi era tot. Això li bastà. S’acabà la ximbomba, el ca, el fer llata, el repartir tomàtigues a tothom, s’acabà tot. Ara és així, no xerra, camina poc a poc, mirant sempre en terra. Quan el nét és feu manifest que era així, aquell home s’esbaldregà –en venien d’avior- i li sortí el què de bon de veres duia dins, visualitzant la seva pena que sempre s’havia tirat a l’esquena...
B.-Els meus avantpassats, són la “rehòstia”. Un va morir a Bailén, a la guerra contra el francès; demana a són pare que l’hi enviïn dues pells d’onso, n’hi ha prop de ca seva, a Ripoll. Una per a ell i l’altra per al seu capità. Mor a una de les batalles següents. Un altre, Josep Moles, fuig amb les monedes d’or de cals seus pares, tantes que no les pot dur totes ell tot sol. El troben devers Milà, vivint a cos de rei. El fan prendre i el traslladen a la presó de La Llanterna de Gènova. D’allà amb un xabec de cabotatge patronejat per un valencià -Vicenç Ferrer, per cert- el duen a empresonar a Barcelona. Un temporal fa que hagin de desembarcar a Tossa, el vaixell mig desarbrat. A peu van a Barcelona. Moles demana a son pare que no l’empresoni, però ho fa, a la presó de la Sèquia del Rec Comtal, que la hi fan pagar al pare, l’estada del fill, vull dir. Surt i se’n va a estudiar lleis a València, torna a demanar sous, per a la seva tesi. Ni tesi, ni res, torna a fondre els doblers. És d’un caràcter encantador amb tothom, tothom l’estima i ell es fa estimar, bevedor, esplèndid –amb els doblers dels altres-. S’allista a l’exèrcit en el batalló “Lusitania”, finalment apareix casat amb una pubilla, rica però no de bona família –ell hi posa el nom- amb la que té set fills. La darrera carta que tenc d’ell duia un fil a dins. Va dirigida al seu germà petit, que va ser l’hereu, li demana que li compri un parell de barrets: el fil és la mida de la seva closca, del seu cap. Supòs que allà, a un poblet prop de Manresa, a la masia, contava coses a la vora del foc que la gent que el rodejava devia trobar fantàstiques: que si l’òpera de Milà, que si les batalles amb els francesos, que si la guerra del Rosselló, que si les tavernes del molls de València...
C.-He comprat dues formes de sabata al baratillo i s’ha activat un brot de nostàlgia quan les tocava, ben polidetes, amables al tacte. A ca meva teníem una fàbrica de sabates, a Ciutadella, que el meu rebesavi va fundar l’any 1886. Record haver cremat milers de formes de sabates de fusta. Quan canviava la moda, havíem de canviar la forma. Les cremaven a un forn que hi havia a defora. No en vaig guardar ni una, ni cap d’aquelles maquinotes que mon pare va vendre com a ferralla quan va fer fallida. Teníem a més una sabateria, “El Paseo”, al millor carrer de L’Havana, a Cuba. La vam haver d’anar a veure perquè amb allò de la “revolución” d’en Fidel, el representant que hi teníem, va fugir a Miami, va tancar i va baixar la porta i així va quedar. El meu germà gran hi va anar, després de fer molta de paperassa. Hagué d’entrar per una porta de darrera i es trobà on les sabates s’eixugaven -després d’arribar de Menorca- totes amb un dit de floridura, li pegà un atac d’al·lèrgia que quasi no ho conta. Fèiem unes sabates que eren com de ferro, només d’home, les tiraves a la paret i te rebotaven, de fortes que eren. En record molt bé unes que fèiem amb puntera anglesa, de color blanc, una ‘xulada’. Com a penedit he comprat això al baratillo, a un home que en tenia una vintena dins un sac, velles i polsoses, molt atacades per les tatxetes que hi aguantaven la pell. Ha estat com comprar, per tres euros, un alè de la meva infantesa...
D.-Avui he tornat a menjar sòlid, per primera vegada des de diumenge passat, un poc de fruita. He fet un règim depuratiu. Vaig començar amb un cocktail mediterrani - aigua amb sal marina- que me va deixar els budells més nets que una patena i després, cada dia, dos litres de xarop de saba de “arce” amb suc de llimona, i una pessigadeta de pebre coent per aportar il·lusions calorífiques a la hipotèrmia que et provoca aquesta dieta, és l’únic símptoma que he patit. I així fins avui que don la cura per acabada i entr en la transició cap a la degustació... del porquim! Que és allò que en definitiva ens fa membres de ple dret de la nostra comunitat cultural. He decidit que ja tenc les butzes ben netes per a poder recuperar el sentiment de culpa que fa més gustós el greix i la xulla! Cal dir que he tengut un moment de vacil·lació: d’una banda, el meu esplèndid estat físic general -m’he amagrit uns tres quilos i mig- m’he desinflat i la millora en qualitat dels cabells i la pell és extraordinària; la veritat és que me trobava tant bé que me plantejava seriosament no menjar pus mai més. Però la contemplació del tros de truita amb patates i dels pebres torrats que se fotien els altres, tot mesclat amb la idea de que els pebrots els hi haurien d’aficar pel cul al Sr. Bush, m’ha fet pensar que la vida són dos dies i que tanmateix, més prest o més tard, tots dejunarem per a sempre més i no ens faran falta purgues...
E.-Se’ls havia mort una filla petita feia poc. Els observava, per si veia cosa, no sé... algun gest, alguna moixonia entre ells. Només vaig reparar que ell la mirava llargament com si esperàs que ella li tornàs la mirada, però no...
F.-Sopàrem a can Pere Rosta i després anàrem de putes a un bordell entre Campos i Santanyí. En Guillem pujà amb una dominicana de mames enormes...
G.-El calb diu: “només tenc un enemic...”
____________________________
IMATGE: EL PORTITXOL DE PALMA ( Josep TORRO)
« | Març 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |
Felipe Bauza
Jersus GM | 17/11/2009, 15:31
Climent, estoy ahora en la biblioteca de la Universidad de Cordoba, Argentina. Viste el articulo mio sobre Australia de la Ultima Hora, el domingo--
Tengo para tu un bloque de sellos de lal expedicion de Malaspina, del Correo Argentino, una rareza, cuando te vea en Navidad te lo llevo.Un abrazo