Climent Picornell

CRISIS BONES? NEOMODERNITAT, DECREIXEMENT, FRUGALITAT I POSTMATERIALISME Climent Picornell

jcmllonja | 05 Novembre, 2009 21:01

 

Crisis bones? Neomodernitat, decreixement, frugalitat i postmaterialisme.

 

Climent Picornell

 

Joseph Stiglitz, premi Nobel d’economia, es referia a la crisi actual, en el seu moment àlgid -el sotrac de Wall Street i la intervenció del govern americà a la banca- com els “deu dies que canviaren el capitalisme”. La fallida de Lehman Brothers o la nacionalització de l’asseguradora AIG contradeien les formes i les normes de l’economia liberal, l’economia de mercat. “Aquesta crisi és, per al mercat, el mateix que la caiguda del mur de Berlín per al comunisme”. Els atacs als financers que havien inventat productes bancaris d’altíssim risc han estat continus. Ahir mateix Joaquín Estefanía es lamentava que fa més de dos anys que intentam identificar els vertaders culpables de la crisi: “els bancs centrals que no la van preveure, o que amb la seva política de gran liquidesa la facilitaren; les agències de qualificació de riscos que ens enganaren sobre el vertader valor dels actius financers; els fons d’inversió, totalment a lloure; els banquers, que treien dels balanços molts de riscs imprevists; els governs que varen permetre tot l’anterior”… En definitiva, fossin qui fossin els culpables, el que es va anomenar “nova economia” no era més que una pantalla ideològica per a treure’n benefici uns pocs.

 

Aquest canvi del sistema capitalista, més anunciat que real, és viscut o interpretat de diferents maneres, amb alguns punts de connexió: “Ara els rics posseeixen un poc menys, però als pobres quasi no els basta ni per viure”. “La situació” -segons Ulrich Beck- “és (pre)revolucionària”. Els qui dominaven les finances són actualment percebuts com persones moralment abjectes, en témer-se’n la gent que es donava un maridatge fatal entre gestió ineficaç i indemnitzacions multimilionàries als gestors ineficaços. Beck continua insistint en què la situació és pre-revolucionària, però sense subjecte. L’esquerra acusa als directius bancaris, la dreta a l’excés d’immigrants, d’alguna manera la deslegitimació del capitalisme l’han personificada els estats –el subjecte revolucionari?- que semblen haver tornat socialistes, socialitzant, però, les pèrdues, mentre a la resta de ciutadans se’ls continuen augmentant els impostos.

 

Resulta ben curiós que després de les conegudes prèdiques de que el mercat era el millor gestor de l’economia, que l’estat era quasi un impediment i s’havia de reduir al que es denominava “l’estat mínim”, ara torna l’estat màxim. Segons Fernando Vallespin com el millor gestor de l’ordre, la seguretat i l’estabilitat, la igualtat i la protecció social; entram dins una època que Vallespin anomena “neomoderna”, a diferència de la postmoderna que sacralitzava la cultura, la neomoderna sacralitzarà l’economia, o, millor, una nova manera de veure-la. El triomf del president Obama es trastoca en icona d’aquests canvis, una nova forma de liderar, desprenent-se de models fracassats. “La política del futur estarà menys pendent de la gestió directa, i en canvi, impulsarà i galvanitzarà, acords, iniciatives, persuasions, contractes socials, mobilitzacions ciutadanes, fent més atenció a l’esfera transnacional i a les iniciatives de la societat civil”.

 

En aquest sentit, el de les noves lectures de la crisi, una part de la intel·ligència social contemporània ha revitalitzat antigues consideracions, en la línia de El petit és hermós, com una nova espècie de contracultura allunyada del consumisme abusiu. Dos d’aquests lectors Nicolas Ridoux ( Menys és més. Introducció a la filosofia del decreixement, 2009, juntament a Serge Latouche i altres: Petit tractat del decreixement serè, València, Tres i Quatre, 2009) i Jordi Pigem ( Bona crisi. Cap a un món post-materialista, 2009), troben terreny adobat en les conseqüències de la crisi, vista com una oportunitat per a no reproduir els passat recent. Ridoux assegura que no patim una crisi sinó un conjunt de crisis: crisi ecològica ( energètica, climàtica, pèrdua de biodiversitat), social ( individual i col·lectiva, augment de les desigualtats entre individus i nacions), crisi cultural ( inversió de valors, pèrdua de referents i identitats), a totes aquestes crisis si ha afegit la crisi financera-econòmica. Totes, producte de la desmesura, de la recerca obsessiva del “cada vegada més”. La seva filosofia del decreixement posa esment en treballar menys per viure millor, no mirar el poder adquisitiu sinó el “poder de viure”. Repartir millor el treball, revisar les escales salarials, la realització de les persones, que el posseir diners sigui desviat cap a la realització personal a través de la vida familiar i participativa en el barri o poble. Un mode de vida més frugal. I aquesta és, per a un servidor,  la paraula clau: frugalitat, en els sentit de sobrietat i senzillesa.

 

Jordi Pigem  manté que molt abans de la famosa bombolla borsària i immobiliària se n’havia format una altra, “una bombolla epistemològica en la que hi surava una visió economicista del món, la creença en l’economia com un sistema quantificable, abstracte i autosuficient,” –i aquí hi ha el re- “independent tant de la biosfera que l’alberga, com de les inquietuds humanes: és, per tant, una crisi de percepció”, i cita dues lents per a corregir aquesta miopia: l’economia ecològica de Joan Martínez Alier i la psiconomia d’Alex Rovira. Pigem llegeix la crisi com un antropòleg, “som davant un ritus de pas”, “un desafiament a adquirir una maduresa sostenible i serena que redescobreixi el regal de l’existència en l’aquí i l’ara”. Així, continua Pigem, la crisi, viscuda com una cosa bona, és una oportunitat, una “bona crisi ens conduirà a una cultura transmoderna, en la qual una economia reintegrada en els cicles naturals estarà al servei de les persones i de la societat, en la que l’existència giri entorn del crear i del celebrar en comptes del competir i consumir... una societat més sana, més sàvia i més ecològica”.

 

Mirin per on de la recerca del vertaders culpables de l’actual crisi, de la importància, o no, del nou paper de l’estat, de la superació d’un nou estadi de la modernitat, un ritus de pas, diu Pigem, el posar-li adjectius diversos –neomodernitat, transmodernitat, post-materialisme- pot fer-nos conscients de què alguna cosa nova ha passat, o està passant, i en canvi, no en feim la lectura correcta. Com s’ha de fer per convèncer, o vèncer,  les grans maquinàries estatals i transnacionals de què la recerca de la sortida de la crisi actual no és només economicista, i fer-los avinent la imperiositat d’introduir en els seus manuals algun concepte –a més de sostenible-, tan encertat com frugalitat. O és massa senzill, i per tant, poc creïble? Massa allunyat de l’Estat (pre) revolucionari? A no ser que s’entenguin les revolucions en un sentit molt diferent de les del segle XIX. No val per tant filar tan prim: la diferència entre creixement sostenible i decreixement serè? Un poc neo-hippie, tot plegat, no? Amb receptes poc definides, massa fonamentades en els canvis de valors i actituds individuals. Però, sí, cosa passa.

________________

IMATGE DE GUILLEM MUDOY

Comentaris

Contacte

Mateu | 11/11/2009, 17:14

Hola, Climent, som en Mateu Ramonell, me vull posar en contacte en tu i m'agradaria saber el teu mail o si m'escrius al meu
mateuramonell@hotmail.com

gràcies

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb