Climent Picornell

ELS VINS CARS, I ELS DE LES BALEARS Climent Picornell

jcmllonja | 22 Octubre, 2009 15:17

Els vins més cars, i els de Balears

 

Climent Picornell

 

Segons Plini el Vell, mort l’any 79 per l’esclafit del Vesubi, els vins baleàrics es podien comparar amb els millors d’Itàlia.  Ara, algun Chianti o un Barolo són entre els millors del món, però també vins de Califòrnia, Xile, Austràlia... van de bracet amb els de França o la península Ibèrica, reduïda abans a La Rioja. A Balears més de cinquanta cellers remunten la qualitat. De Formentera,  Cap de Barbaria (32 euros)  fou el vi de les illes millor puntuat a la Guia Peñín de 2006, a Eivissa Cos d’Uc o a Menorca els de Binifadet normalitzen la seva prestància.

 

He llegit que Álvaro Palacios fa el vi més car de Catalunya, L’Ermita, 450 euros per botella, preu per a professionals, 700 a particulars; a la comarca del Priorat, garnatxa i cabernet sauvignon, que s’entregarà l’any 2010, i afegit, marketing de poesia i “màgia”; poques botelles cada any, vinyes velles sembrades a marjades del massís del Montsant, llaurades amb muls, damunt els granits, “el sòl més antic del planeta”, li donen un no sé què… i deu ser veritat. Vaig fer un curs de cata fa anys, el mestre em donà un bon consell: “no xerris massa” (es referia a que no fes de pollastret amb una copa a la mà cantant les meravelles de la llàgrima o els tanins). Però el redescobriment del Priorat per una sèrie de vinaters -basta citar els “Closos” ( Dofí, Erasmus, Martinet, Mogador, Obac)- desfermà la discussió: Tu pagaries 700 euros per una botella de vi de 75 cl. menys d’un litret? Sí. Resposta taxativa. Sí, si tengués pasta a bastament. El car és el bo? No sempre, però quasi sempre. Les qüestions enològiques, són terreny abonat per llibres, estudiosos, “sabuts” i més que sabuts. I entre aquests el molt injuriat gurú del vins Robert Parker. És igual si en sap o no, si cata ell o els seus ajudants, Jay Miller, en particular. Si un vi o un celler, és citat per ell, ja pot penjar el capell; i no en parlem si surt dins un dels rànkings dels millors. I, vaja, si surt puntuat amb un 100, un vi excepcional, ja està fet ( alguns vins espanyols de 100: Pingus, 2004; Contador, 2004; Termanthia, 2004; Artadi Viña El Pisón, 2004; Clos Erasmus, 2005...).

 

El tema era el del preu i si els vins bons eren sempre cars. I no ens referíem tant als preus de les famoses subhastes: Château Lafitte de 1787 (110 mil euros, el comprà B.C. Forbes, el de la revista), Château d’Yquem, també de 1787 ( Sauternes, el vi blanc de la noble podridura...70.000), Penfolds Grange Hermitage de 1951 ( un australià al rànking! 27.121)... A les subhastes de vins espanyols els Viña Albina, Marqués de Riscal, Viña Pomal, Vega Sicília, Castillo de Ygay, Valbuena, Marqués de Murrieta, Imperial de CVNE... volen més baix. Parlàvem dels vins que són als catàlegs dels cellers, els vins que s’estan fent, envellint en botes de roure. Qualitat i preu. A la llista del Wine Spectator de 2008 el primer classificat era un Colchagua Valley, un vi xilè, a 75 dòlars. Fa més de 30 anys que Tomeu Ramis, em feu soci de Vinoselección i la revista Sobremesa –d’on he agafat una crosta molt superficial d’entès en vins- a la cata d’octubre, el primer, amb 97 punts, un vi fora de sèrie, era un albariño de las Rias Baixas: Tricó, 17 euros. Però també diuen que a l’Hotel Graycliff de Nassau, poden demanar un Romanée-Conti de 1871: cada copa els costarà 4200 euros, cada glop més de 1000. Millors vins espanyols, Parker, 2008: Clos Erasmus, Priorat 2005, 100 punts (495 eur); Contador, Rioja 2005, 100 (399 eur); Espectacle, Montsant 2004, 99 (96 eur); Pedro Ximénez Solera 1905, Montilla, 99 (265 eur); Pingus, Ribera del Duero 2005, 99 (895 eur); Reserva Especial Vega Sicilia, Ribera del Duero 99 (206 eur); Aalto PS 2005, Ribera del Duero 98 (80 eur); L'Ermita, Priorat 2005, 98 (595 eur)...

 

Pagar tant? I si és un vinagre caríssim? La corba evolutiva dels vins aconsella bever-los en un determinat temps o guardar-los en condicions, resguardats de bots calorosos, de llum, d’humitat, de vibracions, amb un bon tap… Probablement és el  Pingus -entorn de 1000 euros- el més car d’Espanya. Ha passat amb nota l’examen dels clients,  i es venen les anyades per anticipat. Mentre, alguns altres es volen fer passar por “el vino más caro de España”, 1000 euros pel Señorío de Villarrica, o un Terra Alta fet en commemoració de les noces de Felipe i Letícia. No basta voler fer el vi més car, ni basta encarregar una etiqueta a un pintor famós, o un celler a un arquitecte de renom –tot ajuda, els últims cellers de Rioja són espectaculars-, després l’ha de comprar el client. Per diletància, per gust, per marca, pel que sigui... Són el que s’anomenen “Vins de Culte”. Començà Jacques Thieupont a Bordeus, el 1979, fent mil caixes de Le Pin ( ara ja a 2000 euros la botella), continuaren altres amb el Valandraud, La Mondotte...  Aquí els exemples més reeixits de “vins de garatge” ( per similitud a les creacions empresarials informàtiques californianes començades a garatges) són sens dubte el Pingus, de Peter Sisseck, danès -en un parell d’hectàrees de tempranillo a la Ribera del Duero fa aquest vi ja mític- i alguns vinaters del  Priorat. Sobre el vi més car del món hi ha divergències però el Petrus Pomerol ho podria ser, de Bordeus, criat a una clapa d’argila, merlot, 1500 euros, l’anyada de 1989 ja en val 5000.

 

A Mallorca, després de l’època del vi a “granel” i del vi de potada casolà, de la mà de vinaters com els Ferrer, del Franja-Roja, o els Mesquida de Can Xenoi, es començà una evolució que ha conduit a l’existència de bodegues amb vi de qualitat.  Terra de vinya fins que entrà la Filoxera, ara, la bona maquinària  unifica els processos, però també creix la idea de fer vins d’autor, representatius dels cellers, per tenir un nínxol on      puguin “entendre” el seu vi com un producte diferent. En el rànking dels vins més cars de les Balears, preus a vinateques especialitzades, els sostres estan entre els 30 i els 50 euros la botella. Vins de criança, on es mouen el Selecció 100 de J.L. Ferrer, el Ribas de Cabrera, el Son Negre d’Ànima Negra (etiquetes dibuixades per Miquel Barceló,  90 % callet, fogoneu i manto negro) alguna anyada anterior l’he vista ja a 125 euros; algun vi de Miquel Gelabert de Manacor (Torrent Negre, o el seu Chardonnay envellit en bota, prop dels 30 euros). Moltes altres bodegues ja són en aquest procés que eleva el seu prestigi, com l’Obac de Binigrau, el celler Vidauba, els hereus de Jaume Mesquida, els ecològics de can Majoral o Jaume de Puntiró amb JP (48 euros, un dels més cars), el Reserva Privada de Macià Batle; OM 2001 de Binicomprat; el màgnum amb disseny de Guinovart de Son Bordils; Ses Marjades del celler d’Es Verger, mantonegro vell; Miquel Oliver de Petra amb el seu vi Aia, merlot; el Verán de Biniagual; L’U de Mortitx i en deix algun.

 

El vi car, com el cotxe car, entra dins el que el sociòleg P. Bourdieu anomenava “el gust com a delator social” i en la línea del que predicava Thorstein Veblen: el poder genera marques per autoafirmar-se, també amb els preus marca el seu territori i el “bon gust”. No és el mateix treure a la taula una botella de L’Ermita que un Don Simón de tetrabrick. No és veritat que el bon vi “és el que a mi m’agrada”, ni que qualsevol nin pintaria un Miró. És una lliçó social: raons d’educació i de butxaca.

____________________________

IMATGE: DETALL D'UNA PINTURA DE VELÁZQUEZ

Comentaris

El timo coquinario de la estampita

Jesús García Marín | 23/10/2009, 09:55

Mi querido Climent:
Todo lo de la cocina gourmet es un caldo de cultivo para que los
jilipollas con pasta sean felices (y coman perdices, pero con salsa de arándanos en lecho de endivias con laminitas de clara de huevo de esturión del Báltico y brochetas de ensaimada mallorquina sin saïm). En cuanto a los vinos, pues en boca dejan un retrogusto a madera afrutada con chinches del coño de la Bernarda. Por ejemplo, uno de los platos del restaurante Hanan, Buenos Aires, son los “niñitos envueltos en hoja de parra rellenos de carne”. En el restaurante Almanza de Palermo Viejo (Bs. As.) ponen “arroz cremoso con langostinos, almejas y bichos del atlántico”, Hay que ver, toda esa pandilla de analfabetos, el único libro que han leído en su vida y de cabo a rabo es la Gourmetour, que yo llamo la Gómeztur. A veces me pregunto qué pasaría si los tontos, además de morirse por comer química en El Bulli, se entrenaran (Qui lo sá). A mí me sigue gustando Sa Prensa. Te espero el 30 en Can Bordils a las 20:30, mayormente para darte un abrazo importante.

lliçó

a | 23/10/2009, 17:06

És una lliçó

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb