Climent Picornell

JARDINS D'ALTRI : UN ALTRE. Climent Picornell.

jcmllonja | 19 Novembre, 2005 00:46

Jardins d’altri. Un altre.

Climent Picornell

 

Saben que el nostres JARDINS D’ALTRI, són una crida, fluixeta, a la conya marinera i al bon humor, lluny de la citació engolafrada i ampul·losa. En qualsevol cas, com diu Lluís Maicas : “La citació com a recurs s’ha de dosificar amb seny i sobrietat. L’erudició no és la mesura de la nostra saviesa, sinó un acte d’ostentació, un exercici de pedanteria...amaga, aquesta actitud, l’íntim desig d’ultrapassar la categoria d’escriptor per abastar la d’intel.lectual, que en l’escalafó del desprestigi gaudeix d’una desconsideració més sublim”. Glup ! En fi. Tanmateix un  ha d’escriure per donar un poc de gust als nostres. “Ja no sé si som dels nostres” que deia el ministre Pio Cabanillas, afegint unes unces als dubtes del “Cuerpo a tierra que vienen los nuestros”, variant de l’oximoron “Fuego amigo”.

(Port d'Andratx. Estiu de 2005. Fotografia de Guillem Mudoy)

Conten que Pere Esteve, qui fou conseller de la Generalitat, als hotels de Madrid, després de dir el seu nom, sempre afegia : “Todo con e”. Però hi ha “es” traïdores. Un autor, satisfet de que la seva obra, per primera vegada sortís sense errades, hi feu imprimir al final : “Este libro no tiene erretas”. “Erretas”. Justament la darrera paraula! Petits canvis, però, donen nous sentits. Li deien “Doctora horroris causa” a la dona del dictador Ceausecu, que ni s’havia llicenciat, però havia volgut un doctorat en química. A un cartell de “Vado permanente”, un humorista desconegut l’hi havia afegit : “Lavado y permanente”. Al moll, a una botiga que anunciava “Efectes navals”, l’havien convertida en “Defectes navals”. “Su excrecencia” deia sempre, un poc embullat, un republicanot per no dir “su excelencia”. He anat apuntant alguns titulars, que remeten a obres conegudes, amb un canvi d’una lletra o d’una preposició : Dels “Efectes especials”, passar als “Afectes especials”; o de la “Depressió post-part” a la “Depressió post-pacte”; i seguir amb “Tristos tòpics” o “Un home amb atributs” o “El materialisme histèric”. Aquest darrer, em remet a la figura de la inversió del genitiu, molt emprada,  precisament per Karl Marx , qui -vegin l’ exemple- té una obra titulada “ De la misèria de la filosofia a la filosofia de la misèria”, és allò de “no és lo mismo la hija del rajá, que la raja de la hija”, salvant les distàncies i demanat els perdons corresponents. N’hi ha més, Ghandi : “ Cal viure senzillament, per tal que els altres senzillament puguin viure” o, un repressor militar franquista : “ Vosotros haciais lo que sabiais, nosotros sabíamos lo que hacíamos” (?). Mirin per on, la importància d’una lletra o d’una paraula canviant de lloc o de funció.

 

 Neil Smith ( citat per David Harvey a “The conditions of postmodernity” ) : “La Il.lustració és morta, el Marxisme és mort, el moviment de la classe obrera és mort...i l’autor ( d’aquest escrit), tampoc no se troba gaire bé”. I és que la mesura del canvi de les coses i de les situacions, a vegades, és més visible que assumible. Un germà del poeta Joan Alcover, que començava a veure homes pel carrer sense pèls per la cara solia dir : “al meu temps tothom duia barba o mostatxos o patilles. Només duien la cara neta de pèl els capellans, els toreros i els marietes”.

 

No hem donat massa lloc a l’escatologia en aquests jardins i tanmateix forma part de les nostres normalitats. Així l’autor d’una peça de teatre, emprenyat amb el crític de rigor –ves a saber si era en Mendiola- li escriu : “Aquest paper que vostè ha escrit i que ara tenc davant, prest el tendré darrera”. Del mateix material, un company em contava que els anglesos, que tenen clubs per a tot, en tenen de bruts. Per entrar a un , s’havia d’omplir un formulari –“a fill-in-a-form” deia en anglès; un aspirant l’emplena, s’hi torca el cul, l’envia i al cap de poc temps, li ve la contesta : “no ha estat admès; un brut no se torca”. El cas és que, aquest estiu, el caràcter dels mallorquins ha sortit molt a rotlle per mor d’una piscina. Una aportació més a la caracteriologia illenca, molt fina, venia dibuixat a un acudit d’aquests d’un alemany, un japonès, un francès i...un mallorquí,  analitzant què fan davant l’ejaculació precoç. L’alemany diu això, el japonès fa allò, el francés allò altre... i el mallorquí ?  El mallorquí diu : “ai, això no m’havia passat mai !”. A uns els hi va fer gràcia, que volen que els digui.

 

 “L’ofici del burgès” –que deia el Quico Pi de la Serra- “és menjar, beure i no fer res”. Idò, de menjar; a Josep Pla li atribueixen l’aforisme –que és molt antic- “som el què menjam”, però a un servidor –no sé per quin camí hi arrib- li agrada molt més : “ens convertim en el què comtemplam” ( M. McLuhan). Ara que tractam del “dolce far niente” i tot això, una collita a un jardí d’altri, que va de no fer res. Quan aprovà la seva primera oposició per ser funcionari – conten que ho contava l’economista Fuentes Quintana- en haver aprovat, el president del tribunal li digué : “A partir de ahora, nunca haga nada. I nunca le pasará nada”. Sentència rotunda sobre el funcionariat macabre.  La psicosis del no fer res, però és millor patir aquesta síndrome que no la que vaig sentir per la ràdio despusahir ( és d’una cançó, “El marido de la carnicera”, de Raquel Winchester, al festival de música ètnica d’Albacete) : “Ay que miedo / ay que psicosis / sólo falta que me operen de fimosis”; la necessitat de la rima té aquestes coses. Ara que aquí -i com quasi sempre- si escau el què va dir, un altra cantant, Sara Montiel (qui sap si és absolutament apòcrif, però és genial ) : “Como dijo Einstein : todo es relativo”.

 

Bé, si els ha fet gràcia poden aplaudir o, en el seu cas, fer el que recomanava John Lenon de The Beatles el 1963,  a un concert benèfic, amb presència de tota la família real britànica,  abans de tocar “Twist and shout” : “Els dels seients més baratets podeu fer mambelletes. Els altres basta que remeneu les joies”. No sé si el denunciaren i li aplicaren la legislació pertinent. Perquè ja saben el que deia aquell general, que comandava molt, de l’ús de les lleis : “A los amigos : el culo; a los enemigos : por el culo; y a los indiferentes, les aplicaremos la legislación vigente”. Coses de “l’administració competent” (és només una excusa per acabar amb aquest bellíssim oximoron).

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb