Climent Picornell

HISTÒRIES PER A UN "TRAITÉ DE L'ESTUGOSITÉ" Climent Picornell

jcmllonja | 13 Octubre, 2009 17:03

 

Històries per a un “Traité de l’estugosité”

 

Climent Picornell

 

A.- El gendre dels amos de Sa Restinca Nova, quan qualcú tenia un ca que tenia mal, o ràbia, era l’encarregat de recollir-los, i els matava. No era un servei social, encara, però ho pareixia. Deien que passava gust, primer els disparava, llavors a alguns els penjava amb filferro i, de penjats, els destrossava amb les puntes d’uns gavilans, ho dic, perquè qualcú va veure que ho feia. S’esquitxotejava de sang, els feia grunyir i patir, i de viu en viu, posava les mans dins les freixures calentes. L’amo en Toni de Son Blanquer, que hi va estar llogat de porquer, me va dir que aquest al·lot ja ho havia fet de petit, havia mort un ca de mala manera, son pare quan ho sabé, el fermà per la cadena del ca que havia mort i el tengué fermat tres dies. Per ventura li ve d’aquí, si el miraves, feia ulls de ca apallissat.

 

B.- El nom ja m’agrada: Catània. El trob eufònic i em recorda els cans: Ca-tània. N’hi ha molts d’aperduats, però molts i grossos i a vegades t’enrevolten i tu has de fer com que no els veus, sinó, ells se’n temen i s’acabussen, no és que s’abordin, sinó que fan com que fer por. Són savis. Els de Catània, la gent, no els fan gens de cas, però ni els emprenyen, ni els tiren pedres i, mira tu per on a una ciutat on el trànsit és l’infern, quan travessen un carrer, aquests cans bruts, els cotxes s’aturen. Al mercat del peix, un dels llocs del món on hi fa la pudor més pudenta de totes les pudors –com allò que deia n’Orfila quan disseccionava morts, que l’excés de pudor es transforma en perfum- idò, al mercat de peix, les peixateres tiren les butzes dels peixos enterra i sempre són plenes de coloms i de cans que piquen i mengen i estiren...i com si no passàs res, els deixen fer. Jo he arribat a creure que els tenen dipositada una certa creença que va més enllà de la “vagueria” o del “laissez faire, laissez passer”, no sé... com si fossin els dipositaris de les ànimes en pena que la màfia ha executat: com si hi tenguessin dret, i els habitants, un deure. Mira, era un dia que feia molta calor, el carrer no era massa estret i hi havia un parell de terrasses amb gent que se menjava aquells ribells -perquè es mengen uns plats fenomenals- plens de gelat; era un capellà, el record molt bé perquè em mirà, per damunt les seves ulleres i vaig reparar que tenia unes celles llarguíssimes amb algun pèl que li arribava al front, em mirà fixo, quan, al mateix temps, un ca d’aquells, devora la seva sotana, s’havia assegut; ell agafa una cullarotada de gelat, l’hi tira enterra i aquell animal, llepa que llepa... És un poc estrany. Com moltes de coses a Sicília, però quan les penses, només pel fet de pensar-les ja no els hi trobes. És com si algun codi interior s’activàs dins el nostre cervell i recercàs alguna explicació amagada. Covada per anys i anys d’història comuna. No ho sé...

 

C.- A un revolt que fa pujada, venguent de Llorito, a la falda de les roques del Dimoni, fent partió amb el camí de Son Brull, en Jaume Tundran hi té una caseta i un tros de terra a un coster. I una piscina, “bé, un safareig, però hi llevam els granots i hi nedam, sempre dic que ho hem d’arreglar, però així com estan les coses me fa com a vessa...”. “Mira, foravila els vespres fa colló, saps quin trànsit! A la caseta ara hi dorm un moro, li deix jeure, i ell se’n cuida i la guarda. Un dia, rapinyant les persianes de ca nostra me cridava: ‘Jaime, ladrones en la cuesta!’ Havia vengut corrensos i descalç fins al poble. Havia vist fressa, eren dos o tres, amb un picassó de traginer havien fotut un cop al cap d’una truja i feinejaven per endur-se-la... Sortí com va poder i sense fer renou, arribà a avisar-me. Amb l’escopeta parada partim escapats. Ja no hi havia ningú, se coneix que havien deixat el cotxe més enfora i... quan tornaven: jo ja hi era. Quin tragí! Encara la poguérem obrar, a la pobre truja, anava plena de porcellins. Haguérem de fer matances per força.

 

D.- L’estada a Zuric, pel meu càncer de gargamella, va ser especial. Hi vaig voler anar tot sol, varen ser dos mesos en què me vaig trobar a mi mateix, meravellosos, i això que hi anava per un càncer, però varen ser especials. Tenia un apartament, me feia el menjar, anava als mercats, passejava. M’havien posat les sessions de radioteràpia els horabaixes de part de tard i això me permetia durant el dia fer el que volia, tot sol. El meu metge m’ho va dir com qui diu tens un constipat, ves a cercar els resultats, però tens un càncer. Com una cosa normal, me va ajudar molt… Si estic preocupat? No massa. Veus, ara avui tenc una irritació de gargamella: per què deu ser ? Me deman. Se me reprodueix? O és es grip o que ahir vaig xerrar molt? O jo què sé, no me’n vull preocupar en excés… A Zuric tenia, fins i tot, caragols. Anàrem un dia a una granja de caragols que l’havien abandonat, amb un matrimoni amic… N’agafàrem tots el que vàrem poder i jo me’n vaig dur a ca nostra, els tenia dins la banyera. Quan m’havia de rentar els agafava, feia neta la banyera, me dutxava i els hi tornava posar, amb unes fulletes de col i de lletuga els tenia alimentats, quan venia la dona de fer net els amagava dins una capsota que tenia i després les hi tornava posar, com veus tenia “aviram” i tot. Ara, per aquí, faig de pagès, he sembrat oliveres…

 

E.-Quan la vaig conèixer era una ‘yonki’, de lo més tirat de Ciutat, germana d’un bon amic, filla de militar, un coronell que ja passava absolutament d’ella, després d’haver assajat el ‘látigo’ com  únic recurs educatiu. Va rodolar pel “Projecte Home”, que no li serví de res: reenganxà amb tot. Amb els estupefaents i amb els homes, pels doblers, tot i que era portadora de la SIDA. Ara la veig, ben vestida i amb oposicions aprovades a una conselleria del Govern Balear. Viu amb un bon home. “Vaig fer com de puta una temporada. Amb contacte amb una amiga, la que m’havia enganxat a això de la droga, m’enviava tios a follar amb jo. No em feia oi, no t’ho creuràs, com més bruts i més mala olor feien més m’agradava, m’ho passava bé, tampoc ho feia pel plaer, no som una nimfòmana,  però el que me feia passar més gust, era quan me pagaven. Jo que no havia guanyat mai un duro, ni mon pare em donà mai res, ni a mi, ni als meus germans. Fer aquell dineral amb el meu cony! Quasi em tornava a córrer quan cobrava! I ara ja ho veus, ben mudadeta, fent de ‘maruja’ amb les meves companyes de la conselleria...”

 

Comentaris

Què bé escrius

S.Marquez Cladera | 14/10/2009, 15:33

Què bé escrius, puñetero! Gràcies per les teves cròniques..o el que siguin! Des de estocolmo, tan de moda últimament, m'ho passo diví quan llegeixo i assec veritablement el millor que hi ha a Mallorca, gairebé no m'atreveixo a anar allí. Tinc el teu retrat. Un abraço Chano

Topofilia

Jesús García Marín | 15/10/2009, 08:34

Querido Cl
No sé si has visto mi columna cada dos domingos en la ULTIMA HORA, Parada de Postas. Hay un pequeño recuadro que se llama Topofilia. Lógicamente el término es tuyo.
UN abrazo, cada semana leo y aprendo de tu blog.

Sobre les crides

Toni P. | 16/10/2009, 23:39

M'he empassat els 'Apunts del Pla de Mallorca', i enhorabona. Estim aquesta gent -són els meus, i jo m'hi hauria d'incloure- i he passat molt de gust de llegir-lo. Ja que aquests articles (una espècie de fragments d'una etnografia literària on l'investigador també és part de la tribu, per dir-ho de qualque manera) te surten tan bé -no vaig de bromes-, per què no n'escrius un sobre les crides? No he sentit que la premsa ni ningú ho comentàs, però a molts de pobles de Mallorca, no sé si a Sant Joan també, els ajuntaments han eliminat les crides. Me referesc a les que se feien fins fa pocs anys amb un altaveu instal·lat damunt un cotxe: "Se fa sebre, a n'es poble, que demà dematí, tots es cans que s'hagin de vacunar, etc". Ningú no ha dit res, i eren útils. Trob que tu, que això ho fas molt bé, podries dedicar-hi un article. Són les coses que té apuntar com a cronista-etnògraf oficial del Pla de Mallorca...

Sobre les crides

Toni P. | 16/10/2009, 23:39

M'he empassat els 'Apunts del Pla de Mallorca', i enhorabona. Estim aquesta gent -són els meus, i jo m'hi hauria d'incloure- i he passat molt de gust de llegir-lo. Ja que aquests articles (una espècie de fragments d'una etnografia literària on l'investigador també és part de la tribu, per dir-ho de qualque manera) te surten tan bé -no vaig de bromes-, per què no n'escrius un sobre les crides? No he sentit que la premsa ni ningú ho comentàs, però a molts de pobles de Mallorca, no sé si a Sant Joan també, els ajuntaments han eliminat les crides. Me referesc a les que se feien fins fa pocs anys amb un altaveu instal·lat damunt un cotxe: "Se fa sebre, a n'es poble, que demà dematí, tots es cans que s'hagin de vacunar, etc". Ningú no ha dit res, i eren útils. Trob que tu, que això ho fas molt bé, podries dedicar-hi un article. Són les coses que té apuntar com a cronista-etnògraf oficial del Pla de Mallorca...

Sobre les crides

Toni P. | 16/10/2009, 23:40

M'he empassat els 'Apunts del Pla de Mallorca', i enhorabona. Estim aquesta gent -són els meus, i jo m'hi hauria d'incloure- i he passat molt de gust de llegir-lo. Ja que aquests articles (una espècie de fragments d'una etnografia literària on l'investigador també és part de la tribu, per dir-ho de qualque manera) te surten tan bé -no vaig de bromes-, per què no n'escrius un sobre les crides? No he sentit que la premsa ni ningú ho comentàs, però a molts de pobles de Mallorca, no sé si a Sant Joan també, els ajuntaments han eliminat les crides. Me referesc a les que se feien fins fa pocs anys amb un altaveu instal·lat damunt un cotxe: "Se fa sebre, a n'es poble, que demà dematí, tots es cans que s'hagin de vacunar, etc". Ningú no ha dit res, i eren útils. Trob que tu, que això ho fas molt bé, podries dedicar-hi un article. Són les coses que té apuntar com a cronista-etnògraf oficial del Pla de Mallorca...

La Cultura de la Ilustración

Jesús García Marín | 20/10/2009, 11:56

Querido Climent
El próximo 30 de octubre, 20.30 h,en Can Bordils, presentamos tus alumnos Picazo y yo, un libro sobre la Cultura de la Ilustración en Mallorca.
Lógicamente estás invitado, y todos los lectores de tu blog. Bueno, ya ves que no éramos tan burros (aunque nunca se sabe).
Un abrazo

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb