Climent Picornell

TURISME I CRISI: INFLEXIONS I REFLEXIONS Climent Picornell

jcmllonja | 29 Setembre, 2009 14:45

 

 

Turisme i crisi: inflexions i reflexions

 

Climent Picornell

 

S’ha volgut dibuixar el turisme com un sector immune a les crisis o, si més no, més mal·leable i adaptable que altres subsectors econòmics. Entre la propaganda –la de dir que no n’hi ha, de crisi-  i la conveniència d’augmentar-la, si cal, hem de col·locar-hi, com sempre, la realitat, més tossuda que mai.

 

1.- S’ha traslladat  a l’opinió pública una imatge del turisme fonamentada en estadístiques en creixement continu, des dels pocs milers de turistes de després de la guerra fins als més de 12 milions, de forma paral·lela al creixement de les places turístiques (il·legals, legals o al·legals) o a l’evolució de la nostra classe hotelera: d’aprenents a grans grups internacionals. L’èxit econòmic té també les seves zones d’ombra, els seus sotracs, les seves inflexions.

 

2.- Ja la guerra del 1936-39 representà una crisi en el sector turístic, un crack total, en un sector petit que ja s’havia fet notar amb futur. El creixement es va reprendre, sobre una base hotelera petita, per la demanda espanyola i després l’europea, que havia sortit de la penúria provocada per la segona guerra mundial, amb l’assaig del que després s’anomenarien vols ‘xàrters’, usant avions militars sobrants; la qual cosa donaria naixement als tour-operators, les macro agències de viatges que enviarien turistes a milions cap a Balears. 400.000 turistes l’any 1960; 1 milió l’any 1965; 2.300.000 l’any 1970; 3.500.000 l’any 1973.

 

3.- Filla de la crisi mundial provocada per l’augment del preu del petroli sorgeix la primera crisi turística. La xifra de turistes del 1973 no es tornarà a assolir fins prop dels anys 80, una crisi de més de cinc anys, amb resultats com l’aparició de l’atur a l’hoteleria –abans desconegut-, la ralentització de l’immigració peninsular amb retorns a l’origen ( no els sona tot això a ara mateix?). La crisi s’estén també a les empreses connexes, fan fallida alguns tour-operators… Desapareixen establiments hotelers, augmenten els apartaments com una resposta i un nou tipus d’oferta, les cadenes hoteleres creixeran en partir d’aquesta crisi mundial que tengué com punt de partida la guerra entre Israel i els Països Àrabs.

 

4.- De 1982 al 1988 és una fase expansiva del nostre turisme (hauria de dir “boom”?), quasi es dupliquen els visitants: de 3.800.000 a 6.700.000; les places d’apartaments es tripliquen ( moltes il·legals), les d’hotel augmenten menys, apareixen les guerres de preus dels majoristes. Balears es configura com un destí de preus baixos per a europeus que compren les seves vacances amb un paquet turístic.

 

5.- A finals dels anys vuitanta ja guaita una nova crisi econòmica que es reflectí com una crisi estructural del model turístic ( no els torna a sonar?). El mercat britànic cau estrepitosament, es devalua la pesseta i, a tot això, s’inicia el discurs de què les Balears tenen un excés de places turístiques, algunes ja obsoletes ( no els sona, també?), pèrdua de competitivitat respecte d’altres destinacions i l’aparició de la degradació ambiental i paisatgística: pèrdua d’imatge, en una paraula. (Hauria de dir “Balearització”?). Preus abusius de l’oferta complementària, paquets turístics a preus de ‘saldo’, tot es junta amb una pobre comercialització: avesats a que els turistes tocassin a la porta, ara se’ls ha d’anar a cercar. Baixa la despesa que fan els visitants, alguns anomenats “d’espardenya”; excés d’hotels d’una i dues estrelles que necessiten mà de mestre.

 

6.- Empresarialment, qui ho pot resistir viurà una època daurada. Ésser un destí refugi en un espai convulsionat per conflictes armats o terrorisme religiós-ideològic, el manteniment dels preus baixos, fan que es refaci l’oferta, i de 1993 a 1999 es creix en un milió de turistes més cada any! Dels set als onze milions, un creixement enorme, amb el desenvolupament de les « places d’ús turístic », un eufemisme per anomenar les places que s’oferten en un mercat no regulat, són habitatges propietats d’illencs, però també d’estrangers. Aquest creixement desmesurat és el que fa interrogar-se sobre si va acabar abans d’hora la crisi de 1988-1993, ja que es va passar de denunciar un oferta sobrant a retornar de forma sobtada a un excés de demanda; s’havia iniciat la redacció d’unes figures legals ( el POOT, principalment) en base a la limitació i qualificació de l’oferta turística, la simbiosi necessària amb el medi ambient, l’inici del divorci entre construcció i turisme, la reestructuració d’àrees degradades o madures ( no els sona?); un canvi en l’actitud d’alguns turistes, menys passius i la irritació d’una part dels residents.

 

7.- En aquest començament del segle XXI assistim a una desacceleració de l’arribada de turistes estrangers —que així i tot es manté en taxes superiors als deu milions— la disminució de les pernoctacions, estades més curtes, menys despesa total. És l’hora de l’aparició d’efectes importants no planificats que poden anar des de la contractació per Internet, les companyies aèries de baix cost o el retorn esporàdic del ‘tot inclòs’. Nogensmenys les Balears mantenen un lideratge dins els destins turístics de masses, amb tensions internes, com el debat de la famosa i recordada ecotaxa.

 

8.- Després de l’atzucac de l’onze de setembre de 2001, actualment travessam la crisi mundial iniciada als USA i espargida a tot el món damunts les espatlles -que fan figa- de l’excés de construcció d’habitatges i el “negoci” de les hipoteques immobiliàries. El turisme se n’ha ressentit. Les estades enguany probablement hauran davallat -entre un 10 i un 15%-, la despesa corresponent un poc més. No oblidem que el turisme és un bé de consum i ha minvat, com els altres, i amb alguns components psicològics afegits com poden ser la grip dels porcs –amb les imatges de contagiats passant la quarantena dins hotels a Àsia- o els atemptats d’Eta aquest estiu que no han fet més que afegir al banyat, dins un context general negatiu. El turisme s’ha vist afectat, com altres vegades dins la seva història. Se’n sortirà abans o resistirà millor que altres sectors econòmics? Ara més que mai es veu com el turisme s’ha convertit en un sector econòmic obert (no vull escriure post-fordista!): qui no ve aquí, va allà... en un sentit molt semblant al de les deslocalitzacions industrials i, per tant, actuen cruament el mercats de la competència (un fantasma antic) amb baixades de preus espectaculars ( casos de Marroc o Turquia), cosa que no es nova, ni llunyana: els hotels urbans de Barcelona han hagut de retallar un 27 % els preus. Fa mal generalitzar, però el retrocés de la demanda es pinta de crisi enmig d’uns moments de pànic i, un altre pic, Balears se’n surt millor, millor que Andalusia i molt millor que Canàries. Es manifesten de bell nou les ombres de l’excés de ‘determinats tipus’ de places i de l’oferta complementària –desde souvenirs a restaurants-, amb algunes excepcions conjunturals, com la dels cotxes de lloguer regionals, amb el no creixement de les multinacionals del ram, han fet el seu “agost”o els hotels de 4 estrelles a primera línia... L’estacionalitat s’accentua quasi com una fita insuperable, i no només al sol i platja mediterrani... De totes maneres és un bon moment per aprofitar les oportunitats que es venien dibuixant: augmentar la qualitat de l’oferta –sobretot els estàndards de les habitacions-, desenvolupar productes complementaris al sol i platja, millorar els processos de comercialització, aprofitar la imatge consolidada o no abandonar les polítiques de qualitat, ni la sensibilitat ambiental. (No els sona?).

 

 

Comentaris

Re: TURISME I CRISI: INFLEXIONS I REFLEXIONS Climent Picornell

Gundosqbq | 09/12/2009, 16:08

Aloha! qyz

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb