Climent Picornell

JARDINS D'ALTRI PRE-TARDORALS Climent Picornell

jcmllonja | 22 Setembre, 2009 15:09

 

Jardins d’altri  pre-tardorals

 

Climent Picornell

 

Ja no llegesc llibres, només mir la TV i fulleig algun diari;  mantenc el meu vernís d’intel·lectual –orgànic i mallorquinista, per suposat- gràcies al manual de Pierre Bayard, Com parlar dels llibres que no hem llegit i el concepte de non reading. Ja fa temps que de la majoria de llibres -massa se n’editen- només en sabem el que diuen els crítics –que tampoc llegeixen- o els cineastes que n’han fet una pel·lícula –i que tampoc els han llegit, ho han fet uns guionistes desconeguts-. Per això no m’és difícil entendre l’èxit aclaparador de Stieg Larsson, sense haver-lo llegit, ni vist el film: gènere negre, al qual se li ha afegit crítica social, una certa dosi de bon maneig de l’escriptura, una gran voluntat d’entretenir el personal i aconseguir situar-se i aproximar-se el més possible a la nostra època. Hi ha fins i tot una hacker.

Però mirin com són les coses, en vaig haver de llegir un de sencer, de llibre, perquè el vaig haver de presentar, aquest mes d’agost passat -i sobrat, per la calor- a Consell:  el darrer llibre de Joan Guasp, Animus Iocandi, un excel·lent llibre d’aforismes. I per reblir el clau aquell mateix vespre en Tomeu Lliteras i na Margalida Cifre me’n regalaren un altre: Pensaments despentinats de Stanislaw Jerzy Lec, un text en la millor ginya de Karl Krauss o Georg C. Lichtenberg . La faixa vermella que l’envolta proclama: “Seré un escriptor regional. Em limitaré al nostre planeta”.  En el pròleg de G. Calaforra i E. Lukaszy ja es fa esment del caràcter satíric dels pensaments de Lec, jueu i polonès ( “No oblideu que molts de la nostra generació aprenguérem a comptar llançant cadàvers a les fosses”). Té aquest caràcter higiènic –crec que fins i tot, desinfectant- de la sàtira, sense menysprear ni l’escatologia: “Va dir el cagarro: Covard! Tens por de tocar-me!”; Proper, enginyós i corrosiu: “Ser el propi ministre d’afers interiors!”; “Hi havia un temps en que els esclaus s’havien de comprar legalment”; “Apartem-nos del camí de la Justícia! És cega”; “Amb orgull portava al pit, el preu amb el qual no se’l pot comprar”.

Crec que contra la petulància i la grandiloqüència, com diuen els prologuistes, l’humor, agre i cruel, mostra el seu poder. El ridícul i la rialla es fan servir com principi de subversió de la realitat: “La sàtira mata, no ofèn”. Hi ha dites massa enormes, tan serioses que el seu excés les fa perdre eficàcia, per exemple, Terenci: Homo sum, et nihil humanum a me alienum puto ( “Som humà i res que sigui humà em pot ser estrany”), massa grops, per això Lec els podria enflocar -és un supòsit meu-: “L’esser humà és un subproducte de l’amor”. O si agafam el cas d’Unamuno, massa transcendent: “Què és l’home front a la natura? Res davant l’infinit. Tot davant del no res”. Possible resposta, l’agaf  també manllevada de Lec: “La força del no res és enorme. Res no pot fer-li res”.

 

La sàtira, l’humor... Convendria que en parlàssim del sentit de l’humor dels mallorquins, si és que existeix, si és una particularitat o es confon amb altres humors. Com en el cas dels aforismes. Vegin una dita atribuïda als jesuïtes: “Es més bo de fer obtenir el perdó, que el permís”. Que no és ben mallorquina tanmateix?  En aquesta Mallorca plena de casetes, xalets i places hoteleres il·legals: és més bo de fer obtenir el perdó, que el permís. En tot cas diu Joan Guasp: “L'aforisme és un orgasme intel·lectual”. Sí,  però alerta! Deia l’actriu Sharon Stone: “Les dones podem fingir un orgasme, però els homes poden fingir una relació sencera”. I ja que va d’orgasmes, saben aquell que diu que dos clítoris –dos gallets, de dues mallorquines- discuteixen per davall la taula on hi ha assegudes les dues parelles; diu un gallet a l’altre: “He sentit a dir que no te vares córrer ahir”. Resposta, amb mala cara: “ Males llengües!”. En fi, un altre pic Guasp: “Quan estam de bon humor, sempre fa bon temps”.

 

M’ho contaren aquest estiu. És com un embolic en els jardins de la memòria, històrica, d’altri. Ella era descendent de militars alemanys. A través d’un dels seus padrins li arribà d’herència una partitura autògrafa de Wagner, que li havia regalat Hitler al seu avantpassat, amb una fotografia signada expressament pel Führer. Quan la va tenir a les mans es va fer por, li sonaren acords dels Tannhäuser i li vengué el fàstic que li feia també al seu avi, un general descendent de militars prussians, els més orgullosos d'Europa, que morí empegueït per haver-se deixat comandar per un caporal austríac, amb mostatxet. Quin desastre per a la Humanitat! solia dir. Per part d’ell, un padrí era comunista i l'altre d'extrema dreta. El pare es feu falangista d’esquerres, mai ningú va saber exactament que era allò; fins que es pegà un tir, amb les corretges i la camisa blava posades; deixà uns apunts que pareixien el text d'un manual polític que ningú va entendre ni va gosar editar. Va acabar cremat dins el forn de ca seva. Ell i ella s’havien de casar per l’església catòlica i en un dels sopar previs s’organitzà un guirigall de categoria, vista la provinença dels familiars. El capellà, mallorquí, provà de posar pau entre les famílies, amb morts d’esquerres i de dretes: “Au, au, au ja són morts...no és veritat? Idò no en parlem pus!” “Mira’l-te”, li replicà una padrineta vella, agnòstica i centre-europea, “mira’l-te en aquest, a ell n’hi mataren un fa dos mil anys i encara en xerra cada dia, i noltros hem de callar!”

Com que els Jardins d’altri són pellucades esburbades pels veïnats, cerc, i trob, un centenari que no s’ha manuclejat massa, el del Manifest del Futurisme (1909) de Filippo Tommaso Marinetti. Començ: “1.- Volem cantar l’amor, el perill, la força i la temeritat...” etc, etc, tal i  qual.  Més avall: “9.- Volem glorificar la guerra –única higiene del món- el militarisme, el patriotisme, el gest destructor dels anarquistes, les belles idees que maten i el menyspreu per les dones”. Ja hi grataràs aquí! M’aconhorta que no tenguessin l’èxit esperat, al manco en tot el que predicaven, ja veuen on hem arribat, ho diu Ferran Sàez, cent anys després: “La credulitat i l’escepticisme mesclats mostren el sòl llis i a la vegada complicat de la moderna cultura de masses”. Item 2 ( dels futuristes): “Els nostres elements capitals seran el coratge, l’audàcia i la rebel·lió...”. Bla, bla, bla... Parole, parole, parole... Tornant a Stanislaw Lec: “Pervertits! Violen la gramàtica amb la llengua”. En el fons, tot són jocs de llengua –“Encara hi ha homo!”, deia aquell mallorquí mirant-se la llengua davant el mirall-  jocs de llengua i pensament, entremesclats. O encara millor: passats per la Thermomix.  “S’ha de practicar per ser un veritable estúpid i que se noti”, no cal que m’ho recordi, sr. Guasp.

___________________________________

IMATGE: ESBORRANY PER A UNA COBERTA DE GUILLEM MUDOY

Comentaris

Re: JARDINS D'ALTRI PRE-TARDORALS Climent Picornell

Gundoscww | 24/09/2009, 06:08

Aloha! cub

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb