jcmllonja | 15 Agost, 2009 18:37
Els homes que sí estimaven les dones, o no.
Climent Picornell
Cabells curts. A na Francisca els falangistes li volgueren donar una bona lliçó, però com que estava prenyada –‘va plena’ va dir un d'ells- un altre suggerí que no li fessin beure oli de ‘ricino’ o li farien perdre el nin, o nina. S'ho pensaren i decidiren rapar-li els cabells. Tenia una bona monya i li tallaren de mala manera, amb quatre estisorades que la deixaren feta un llàtzer. Jo sé qui va ser el ‘barber polític’. Aquella dona se n’anà bramant, acollonada, pensant primer que la matarien, després que li farien perdre l’al·lot a potades: ‘encara n’he sortida bé’, va pensar. Tot perquè el seu home era d'Esquerra Republicana Balear, mestre d’escola, desaparegut feia setmanes. Entrada de fosca, per la porta del corral hi anà el barber, el de bon de veres. "Asseu-te i t’arreglaré aquest moixell que t’han deixat". “Te faran mal si ho saben” es lamentà ella. “Deixem estar, jo sé bé el que em convé”. Li deixà un capet ben talladet, a lo garçon, diríem ara. Tot el temps que li tallà, les llàgrimes banyaven la tovallola que s’havia posat per damunt les espatlles. ‘Gràcies Joan’, va sanglotar. Sempre va dur els cabells curtets, fins al dia que es morí.
Compartint ‘querida’. El meu padrí era un home de grans habilitats. Era capaç de fer anar els motors de gas pobre amb gasogen; hi posava fulles de figuera de moro, com a gas d’aigua que era, l’aigua de les fulles li donava alè: un sostre de fulles, un sostre de coc, un sostre de clovella, i així. De dos vaixells alemanys encallats al port –en temps de la primera guerra mundial- de cada quatre del seus pistons en feia motors de dos pistons per posar a les barques del bou; “El Faraón” fou una barca mítica que, fa dos dies com qui diu, encara els duia, fins que la ‘desguassaren’. El padrí em duia tots els dissabtes al baratillo, allà el que més l’atreia eren els rotlles de gent xerrant o discutint, ell parava l’orella. Sempre comprava alguna casta de ferro: un ferro tort, un altre dia un ferro dret, un altre un ferro rovellat, un de sisovat... no sé que devia fer amb aquells ferros. Quan acabàvem la volta anàvem a la farola de la Riba, despertàvem al faroler i, a peu sempre, fins al Born a cercar a Don Mariano al Club España. Llavors tots tres – havien estudiat plegats- i jo, anàvem a una casa devora els molins del Jonquet. Allà hi habitava na Mercedes. Me duien a una habitació del pis de dalt amb un gran finestral des d’on es veien les barquetes del port de Palma, tenia juguetes i llepolies. Al cap d’unes hores partíem un altre pic cap a ca nostra amb el tramvia. De més gran vaig lligar caps: el padrí compartia “querida” amb els altres dos, en Toni el faroler de la farola verda de la Riba i Don Mariano. El qui pagava era Don Mariano, però en treien substància el tres. Na Mercedes era una dona present, guapa i ben arreglada. El meu padrí devia tenir en aquell temps uns seixanta anys, guard d’ell el seu títol de capità de vaixell on posa: “Capitán de todos los mares”.
Home de confiança. En Mallago sempre havia estat el seu home per a tot. De confiança. El posà d’administrador d’una fàbrica seva. De pagès espavilat a home de negocis, d’aquests que hi ha pels pobles que saben fer un dobler de qualsevol cosa. Ara viu amb la seva viuda. Li fa companyia, i és ver que dormen junts. Les filles d’ella no ho poden consentir, no ho poden sofrir, més exactament, però la dona el vol, i la rica és ella, i no té testament fet, i la llegitima és poca cosa per a elles. No ho fan. Ell està carregat de sucre i diuen que als diabètics els costa molt enravenar i alerta amb les viagres... però a la casa de massatges, amb l’excusa d’una ciàtica rebel, si li fan una bona feina empina un poc i a lo millor un pic cada dos mesos el fan córrer-se si li acaben el complet amb una mamada; d’aficar-la res de res, va massa blana la cosa. Un dia va caure de la taula de massatges i es va rompre un peu, i la “directora” patia per les conseqüències, no ho té donat d’alta, però ell és comprensiu i la seva dona, la del senyor, la que ell acompanya tan bé, ho sap i s’estima més que vagi per allà que ho coneix. A ella, amb un genoll de fibra de carboni i un pit tallat, ja fa deu anys, li agrada la seva companyia. El vol dur de museus si van de viatge i ell no hi vol anar. “On és això? Què és? Un museu, idò t’esperaré defora. I si té bar, no t’hauré d’esperar defora...” i ella el besa i l’agafa de bracet i l’entra al museu Thyssen-Bornemisza i ell fa mala cara i riuen...
Decisió ferma. Als sis anys vaig decidir que mai tendria fills. Perquè si educar-los era el que feia mon pare amb jo -sajar-me la corretja i donar-me pallisses- jo no en volia educar. Quan em vaig fer més grandet els meus amics m’anaren diguent que no era això, però jo ja havia pres la decisió, i una decisió que es pren solemnement és molt mala de tornar enrere. Quasi com una promesa. Ja fa anys que vaig prometre a na Filo que em casaria amb ella. Tampoc en vol d’infants. I ho faré. No m’he compromès mai amb cap dona, i n’hi havia que m’agradaven, però a totes, arribat un temps, els deia que sí a estar amb elles, però no a casar-m’hi. Això ho he de fer amb na Filo. Pobreta, ara torna a estar molt malament, molt medicada. Hauré de ser el seu ‘metge’ fins que es mori. Els seixanta anys trob que és una bona edat per a casar-se. Sempre que pens amb na Filo i amb mi, com a parella, se me dibuixa el començament d'aquella pel·lícula de Hitchcock on es veuen només unes sabates blanques, després unes de negres amb tacó alt que pugen a un tren, fa veure que les quatre sabates es seuen juntes, una veu diu "Hola, com estàs?", però només es veuen les sabates...
L’ingenu idiota. Morí d’un càncer fulminant. Era un bon professor, s’entusiasmava amb la seva feina i els alumnes, també. Sobretot les alumnes. Un pic mort, en Joan Prunera, telefonà a la viuda. Es van veure al bar Cristal de la plaça d’Espanya. “Mira, Antònia, un dia en Julià me va mostrar una carta que començava diguent: ‘Julián eres un bombón...’ Ell, s’entenia amb alumnes. No tenia massa manies, ja ho vaig dir a la teva cunyada que t’ho digués, era una qüestió delicada pel departament, però la setmana passada me va dir que no t’ho havia volgut dir mai. Jo t’ho he volgut dir perquè així, ara que en Julià és mort, quan tornis a tenir parella i follis, sabent això, no tendràs remordiments”. La dona estigué una estona en silenci. Agafà el cafè que li quedava i li tirà a la cara. Abans de sortir, ella pagà les consumicions de tots dos.
________________________________
IMATGE: GUILLEM MUDOY
Josep-Joan | 16/08/2009, 23:33
Oh, no...! Un altre que ens surt amb el tòpic de la "Mallorca profunda", amic Climent. Ens confonen amb Extremadura o què?
« | Març 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |
La mare de deu
Allunisat | 16/08/2009, 01:39
Climent no te puedo creer!!
¿Tres tios para una sola querida?
Así es el espíritu mallorquín.
La misma cutrez para todas las necesidades básicas.
El hambre atávica llevada a los extremos de la follandoira.
Es que, que quieres que te diga, así no podeis ser normales.
Es incomparable el grado de represión y de oscurantismo de la Mallorca profunda. Y de la no tan profunda de ciutat.
¿De donde sale todo este espíritu de represión y de caspa?
Mientras en el resto de los grandes puertos de la Mediterranea, póngase marsella o Nicosia, los lupanares y el relajo se han hecho famosos, el Port de Palma ha estado bajo la vigilancia de la Seo y de archibisbes.
Es que no de extrañar que a los isleños os consideren marcianos.
Que ambiente más chungo para criar hijos.
Me vine de la península a un pueblo del Plá para relajarme
y apartarme de malas historias.
En el primer año se ahorcaron dos y se tiraron a pozos tres en una villa de dosmil.
Algo falla.
Y eso se refleja en la vida pública y el devenir político.
Ya no me cabe ninguna duda.