Climent Picornell

DE PROFUNDIS, L'HOMOSEXUALITAT, OSCAR WILDE I ELS AFORISMES Climent Picornell

jcmllonja | 03 Agost, 2009 22:24

 

De Profundis, l’homosexualitat, Oscar Wilde i els aforismes

 

Climent Picornell

Per al periòdic L’Observador del Pla de Mallorca he escrit durant anys una columna que vaig titular: “De profundis”. Era una conya als qui mantenen que la comarca del Pla és la “Mallorca Profunda”. Quan era escolanet, em feien cantar el De Profundis clamavi ad te... (“Des de les profunditats te crit; Senyor, escolta la meva veu”). La darrera obra que escrigué Oscar Wilde (1854-1900), la titulà, mirin per on, De Profundis. Una reflexió de la seva amarga època a la presó. Sempre arrib tard a les efemèrides, fins i tot a les meves. Wilde fa 109 anys que és mort. Fou novel·lista, poeta, crític, autor de teatre; la mare, escriptora, l’influí molt. Ja destacà a Òxford. Va ser un personatge excèntric, cabells llargs, extravagant, provocador i intel·ligent, autor teatral d’èxit, famós. A 1884 es casa i té dos fills. A 1895 va ser acusat de sodomia pel Marqués de Queensbury, pare de Lord Douglas, amb qui mantenia relacions homosexuals. En un procés sonat fou condemnat a dos anys de presó, de la qual en sortí malament, tan en l’aspecte material com espiritual. Se n’anà a París amb nom fals, on morí de meningitis el 30 de novembre de 1900. Poc abans es convertí al catolicisme. La seva novel·la El retrat de Dorian Grey, la direcció de la revista feminista, The Woman’s World, l’oberta defensa del socialisme ( The Soul of Man under Socialism), les seves obres de teatre, enginyoses, brillants, alguna representada per la famosa actriu Sara Bernhardt donen la talla del personatge. El seu De profundis, escrit dins la presó, per a alguns és un “pentimento”, per a altres una hipocresia, molt diferent al poema La balada de la presó de Reading, sentit i desesperat. L’any 2008 el seu nét Melvin Holland publicà El marquès i el sodomita analitzant els procés al seu padrí: “Era conscient Wilde de què es convertia en un màrtir de l’homosexualitat? Ho feu per arrogància? Per congraciar-se amb el seu amant, que odiava el seu pare, o per enllestir una fenomenal obra de teatre, amb un final amb presó?”

 

Malgrat la seva esperpèntica conversió al catolicisme, l’església, catòlica, l’havia maltractat sempre, fins que aquest mateix juliol, L’Osservatore Romano, quasi el Butlletí Oficial del Vaticà, dedicà unes paraules d’elogi a Wilde que han estat interpretades com un canvi de rumb vers l’homosexualitat; deia L’Osservatore Romano: “Wilde sempre cercà la bellesa i la bondat de les coses, però també cercava Déu; fou un home afortunat, els seus treballs no han estat oblidats”. Els vaticanòlegs ho interpreten com que l’església marca una nova fita amb l’homosexualitat, allunyant-se de la seva persecució visceral i reduint els límits a l’oposició als matrimonis homosexuals. Tot i que el Papa, aquest desembre passat, parlant de la defensa de la natura, deia: "És necessari que hi hagi alguna cosa, com una ecologia de l’home entesa en el seu just sentit. Aquesta ecologia humana es basaria en el respecte dels gèneres, masculí i femení, que formen part de la naturalesa”. Alguns col·lectius homosexuals interpretaren aquestes manifestacions com que l’existència de gent gay era una amenaça per a l’existència humana major que els desequilibris ecològics. Fins aquí el fil del De Profundis.

 

Oscar Wilde fou un extraordinari generador d’aforismes. El diccionari ens guia: “Un aforisme és una sentència breu i contundent, però al mateix temps reflexiva, que cal interpretar”. Sinònims (sensu lato): adagis, apotegmes, màximes, axiomes, proverbis, sutres, sentències, dites ...” En tot cas han de ser breus ( Un aforisma ben fatto sta tutto in otto parole, Gesualdo Bufalino), han de tenir voluntat didàctica o crítica i desfermar una certa sorpresa. Frega el joc de paraules i la poesia. Com diu José Biedma: “són una ferida en la pell del discurs, una fissura on entreveure la complexitat”, a través de la paradoxa, del sarcasme, de l’acudit amb ironia. Vet aquí una desena d’aforismes d’Oscar Wilde, per fer de contrapès a la ridícula exoneració pel Vaticà, quasi tan ridícula com la de Galileu fa uns anys: “Ho puc resistir tot, excepte la temptació./ Un home pot ser feliç amb qualsevol dona mentre no l'estimi. / L’experiència és simplement el nom que donem als nostres errors. / Les preguntes no són mai indiscretes. Les respostes, de vegades sí. /  M’agraden els homes amb futur i les dones amb passat. / Una idea que no és perillosa no mereix de cap manera el nom d’idea. / Els homes que intenten fer alguna cosa pel món són sempre insofribles, però es tornen encantadors quan el món fa alguna cosa per ells. / Estimar-se a si mateix suposa el començament d’un romanç etern. / El vell ho creu tot; el de mitjana edat ho sospita tot; el jove ho sap tot".

 

No fa ni una setmana vaig encontrar, Joan Guasp i em parlà del seu darrer llibre d’aforismes, Animus Iocandi (Edicions de Can Sifre), que presentarà dia 20 d’agost a les 20 a Consell, al Jardí de Ca sa Madona. Surt a rotlo el seu “Museu de l’Aforisme”, un museu virtual on hi habiten aquestes figures, entre literàries i filosòfiques i que tan bé han practicat B. Pascal, E. Cioran, K. Kraus, G. C. Lichtenberg, M. de Montaigne, H. L. Mencken… fins a  A. Einstein, H. Hesse o F. Nietzsche. Surten, dins el nostre panorama més proper, Joan Fuster i Guillem Frontera amb les seves Bombolles de sabó (“Amor? A veure qui la diu més grossa”). Acabam parlant de l’aforisme com a remei curatiu de l’esperit com ha provat de fer Giorgio Nardone ( La mirada del corazón. Aforismos terapeúticos), “amb el mínim esforç obtenim el màxim resultat, aconseguim que el pacient obri de cop una finestra a una nova realitat”. Només tres exemples: “La por és el que més por em fa” ( M. de Montaigne); “Vivim en la por i per això no vivim” ( Buda); “Els ansiosos primer construeixen els seus temors i després s’instal·len dins ells” (E. Cioran).

 

El gran perill dels aforismes és que acabin fent-se famosos, que es vulgaritzin i perdin la força i el sentit que tenien o que s’usin amb un excés de transcendència, “moralina” i engolaframent. Woody Allen i Groucho Marx se’n foteren d’això darrer. Des del meu turó guait per la finestra la calitja, on s’hi projecta l’ombra prima d’una atzavara seca, llarga i enorme. La mola del Fangar i el puig de Santueri es confonen, llunyans, per damunt les teulades del poble. Pens en aquesta divagació sobre el De Profundis, com una teranyina d’estiu, obrint el Bestiari de Joan Fuster:  “L’ovella diu al llop, quan es troba a punt de ser devorada: I si en parlàvem una mica del sentit de la vida?”

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb