Climent Picornell

L'AGONIA DE LA LLISSA I ALTRES POSTALS CIUTADANES Climent Picornell

jcmllonja | 30 Juny, 2009 18:15

L’agonia de la llissa i altres postals ciutadanes

 

Climent Picornell

 

Amb ma mare anàvem els matins a la mar, entre la Ciutat Jardí i Cala Gamba, el tramvia ens deixava a la farinera, abans de pujar el Coll d’en Rabassa. Mon pare venia un poc abans de dinar i es tirava des d’unes roques que, amb la meva visió d’admiració infantil, em semblaven penyals altíssims i la mar blava, d’un blau fort. Dinàvem d’albergínies farcides o de tumbet, davall una enramada de fulles de palmera que aturaven bé el sol, en acabar anàvem a comprar un gelat al xiringuito de la platja. La devoció pel gelat ens ve de lluny; el meu padrí Toni Blanc tenia una màquina industrial i el record obrant-ne, amb les pales de fusta; mon pare, per Roma, en menjava a voler, el seu preferit era la cassata siciliana de la gelateria Tre Scalini a la Piazza Navona. El dia abans de morir, me va dir “ara menjaria un poc de gelat, d’aquell que dus”, ell sabia que el duia de Can Miquel, de Jaume III.  Avui hi he anat, he observat els nous gelats, el de xufla d’Alboraia, els de sempre, la immensitat de xocolates i just devora, el meu record, fresquíssim.

 

L’agonia de la llissa. Quan Sa Riera se junta amb la mar es produeix una interfase: aigua dolça que surt i aigua salada que mira d’entrar-hi. Peixos petits s’hi endinsen, el cap contra corrent, badant la boca. L’altre dia tallaren l’aigua per una reparació d’una claveguera i una llissa enorme, un llissot que diuen pel puig de Sant Pere hi quedà varat, viu però sense poder anar ni envant ni enrere. Blanc i brillant, adesiara aixecava la coa amb la que pegava dos o tres cops, plens d’esquitxos. Tenia les ganyes dins el tel d’aigua que encara cobria el torrent. Prop, unes tòrteres russes bevien, uns estrangers assenyalaven amb el dit, dos al·lots que feien jòguing ni se n’adonaren. Mentre, aquell animal agonitzava sense ham, sense l’estrès de no poder sortir de la malla estreta de cap xarxa.

 

Vaig molt sovint a La Seu. Ben dematí, abans o després de caminar o d’haver berenat, si pot ser, quan es diu la missa de les nou. Li conec les teulades, el campanar, he fet a peu l’espina que separa els aiguavessos, fins i tot he tocat les creus de ferro més altes. Avui la missa ja havia començat. Quinze a tres. Quinze canonges i tres fidels, servidor inclòs. He quedat una estona a escoltar les lectures, les reflexions, els càntics amb el petit harmònium, tots ells agombolats pel mural agropecuari del pintor Miquel Barceló ple de traus vulvars que s’ofereixen impúdics i alhora femenins i maternals als concelebrants de la santa mare església catòlica apostòlica i romana. Més que mai. Alguns canonges cap cot, llibre a les mans, vestits tots ells de blanc, el gran ciri pasqual cremant prop dels faristol que fa de trona; quan la cosa s’ha complicat  -“...accepta l’holocaust del teu fill”- m’he aixecat, he fet la volta de rigor, callada i solemne i he sortit. Amb pau i tranquil·litat. 

 

Canvi de guàrdia a Capitania. Enrevoltat de l’olor de pixum de cavall o de bèstia vella de les galeres que passegen turistes; les estàtues vivents-immòbils que es preparen ( un de Charlot, un de romà, un d’asteca, un sense cap...), serà mal dia per a ells perquè farà molt de sol; un guitarrista toca “El sitio de Zaragoza”; els venedors de quadres es situen a les escales de S’hort del Rei  i els pobres col·loquen les seves estampetes i els seus cartells pregonant les seves desgràcies. Comença un altre jornal.

 

Una cusseta, amb un vestidet, du el diari a la boca ben estret, amb gran satisfacció de l’amo. Ohhh! (d’admiració), de dues dones que l’observen.  Passa un ca pucer, ciutadà, vell, avesat a travessar passos de peatons en vermell i, escapat, va a ensumar-la: la del vestidet obri la boca ben oberta i amolla el diari. Ohhh ( de decepció) de les dues dones... A l’amo li canvia la cara.

 

Dimecres, dia de descàrrega de botelles, sucs, cerveses amb barrals metàl·lics. Ho fan tirant-los des del camió damunt una goma de cotxo que amorteix el cop, a vegades fallen i pega en terra amb gran escàndol. Es topen dos descarregadors, de dues cerveseres diferents: “Tio, estic fins als ous de descarregar! Tenc els braços fets una merda...” “La meva dona es va emprenyar, vaig tenir l’oportunitat de descarregar a un camió de pa -que no pesa-,1200 euros nets, i tio... se’m va escapar l’oportunitat.” “I el pa no pesa...” es repeteix a si mateix.

 

Carrer de Sant Llorenç, escola de frares, concertada, a la que fou casa pairal del Tinent General Barceló, “el capità Antoni”. Mir un aula que dóna al carrer, plena d’infants, blancs, negres, mulatos, xinesos... Tothom bufa una flauta, d’aquestes de pasta de metacril·lat, la majoria blanques, d’altres fosques i, aquí i allà, algunes de colors ‘fosfis’ escandalosos, verd, fúcsia, lila... Tothom sona l’Oda a l’Alegria de Beethoven. El mestre: “Ivan más rápido, no te duermas”; “Belinda empieza en do mayor”. Dos o tres bufen i me miren, un altre fa com que bufar però no bufa, dues nines riuen amb les galtes inflades.

 

A la parada de davant “Canta Napoli”, la pizzeria de la Via Argentina, agaf el bus, ben dematinet. “Escoltau”, demana una al·loteta, amb més retranques de colors diferents damunt les espatlles, que mames i sostenidors,  “Hengels va amb hac?”  “Claro!” Respon un menudetxo: “ Marx i Hegel”. “No! Engels! Va sense hac. Com universitaris, sinó diria huniversitaris”. Vaig pensar que no quedava gens malament el que havia suggerit l’al·lota. No aclariren si Hegel, Engels i Marx, formaven parelles de fet o un ménage à trois molt materialista i històric. La conversa dins l’autobús, ben ple. Pareixíem anyells cap a l’escorxador, no de bades els exàmens són la flor de cada dia. Una es mirava el pírcing de la guixa al vidre de la porta. Una nina de cabells curts li contava, a una més grassoneta, que havia anat a estudiar al pis d’en Toni i que aquest més que estudiera, només tenia boixera, segur que la ‘catejarien’ i a més ell havia quedat dins el llit i aquest cap de setmana se n’anava a Menorca, per anar a Sant Joan de Ciutadella i la deixava penjada a Palma. Tipologia que sovinteja al bus 19: orelles amb auriculars de la ràdio, Ipod o MP3. “Com et va anar ahir ?” “Buff...no sé, la pregunta de les proteïnes i els carbohidrats estava feta amb mala llet....” Un grupet, fent una olor mescladissa de Carolina Herrera i Heno de Pravia: “quina merda haver de pujar amb el 19”, els seus pares no els volen comprar cotxe; els feixos d’apunts d’Informàtica de Sistemes els sortien de les seues bosses. Pens en el dia que m’espera al Campus, seran les 10 de la nit en baixar a la Plaça d’Espanya, hora en que les putes ja fan els passos per reclutar els multiculturals picapedrers i altres operaris d’aquesta Mallorca amb campus universitari i tot. O huniversitari?

____________________________________

IMATGE DE JAUME GUAL

 

 

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb