Climent Picornell

Recuperant articles d'estiu. Climent Picornell.

jcmllonja | 21 Agost, 2004 23:22

Escric desde fa tres anys un article al periòdic mensual "L'OBSERVADOR DEL PLA DE MALLORCA" ( www.plademallorca.com ). La secció la vaig titular "De profundis", fent una mica de conya amb allò de la "Mallorca profunda" que se suposa que és el Pla. He recuperat un d'aquests articles, de l'estiu de l'any 2003, per penjar-lo al bloc.


 "De profundis"

UNA HISTÒRIA NATURAL

Climent Picornell

Molts de vostès ja se n’hauran temut que el títol és manllevat. L’usà Joan Perucho, en plural, “Les històries naturals”, amb ell m’uneix una forta relació, únicament de lector. Només un pic mai varem coincidir, a un dinar, juntament amb na Maria Aurèlia Capmany i en Jaume Vidal Alcover, inoblidable, pels cents d’anècdotes i maledicències generoses que correren per la taula a la velocitat dels llamps. Podria ser, el títol, de Plini “El Vell” amb la seva Història Natural, en trenta-set toms, més que natural fortament inventada i, tal vegada, ridiculitzada per un altre dels meus estimats antics, Llucià de Samòsata, un burleta del seu temps, al qual, tanmateix, com diu la màxima “ca no menja ca”, el voler fer riure el triturà. Les referències es podrien allargar fins a alguns d’aquests escriptors del sud d’Itàlia, posem per cas de l’illa de Sícilia, amb el seus paradigmes –per un servidor– Gesualdo Bufalino o Leonardo Sciascia i els seus pobles natals, Comiso i Racalmuto. Aquesta llarga introducció, vana estultícia de bravejador (no he llegit quasi res dels citats anteriorment) ve a tomb perquè el que vull explicar, és una contarella certa, del centenar que guard dins uns quaderns i sempre m’han fet olor de prosa costumista a lo Mesonero Romanos o a “Ayguafort” de Maura. Prosa arcaica, fets endolcits d’un món que ja ha fuit. No sé perquè ho he volgut envasar dins aquest pròleg suposadament erudit. Ni tan sols sé si hi feia falta. El fet és que ara, a l’estiu, comencen les messes per a la recollida d’històries naturals, per a un servidor mig en remull, mig a la seca. A la seca era, al poble de Sant Joan de Mallorca, al cafè que hi ha ben davant el campanar de l’església. Tan davant que un llamp que li tomà la bolla de pedra del seu capcurucull, en feu entrar un parell de trossos fins ben davant el tasser: es tracta de Can Tronca. Observàvem la torre de pedra torrada i corcada, asseguts a defora, a l’ombra del cap de cantó més fresc del poble i a l’hora en que el sol torra el cul a les llebres. Just davall del rellotge, un poc més avall dels finestrons per on es veuen les campanes i el seus batalls, a una encletxa, hi habita un abeller des de temps immemorial. En alguns moments de l’any es nota més activitat en les abelles que contínuament hi entren i en surten, alguns pics, a baix, damunt l’acera, un pot afinar una gran mortandat d’aquests insectes. Ara s’acostava el temps en què els abellers nous es xapaven dels vells, darrera una de les reines. L’eixam es veia nerviós i estols d’abelles entraven i sortien a grapades, indiferents de què al rellotge sonassin les quatre de l’horabaixa i fes caloreta. La madona i tres contertulis indolents començaren la conversa sobre apicultura difusa. O discreta, millor. “No... i l’any passat n’hi hagué molts de nous. Un eixam és posà a la finestra de Can Miquelino, un altre a la xemeneia de Can Salamí, un als arbres de la Plaça Nova, un a la canal de Can Rumbet...” i així trenta o quaranta localitzacions i els seus respectius “casus belli” per engegar-los o capturar-los Algunes imatges connexes o col·laterals, com diuen ara, com la del capellà Don Melcion, apicultor indomable, que vestit de sotana i amb els parapetos corresponents, una màquina de fer fum a la mà, confegia una de les més paoroses imatges de la meva infància, un dels meus terrors de quan era nin, associat a aquella espècie d’astronauta de poble, quan venia a bresquejar a les caseres d’abelles de cal meu padrí de s’Arraval. “I del sen Martinet que no vos en recordau ?” Digué la madona. “Idò, era un dia com avui, ell prenia el seu rebentat d’Amassones. Deixava sempre el seu cotxet, un SEAT 600, aparcat davall el rellotge. Paga, surt i s’asseu al volant. Posa el cotxe en marxa i quan mira si venia ningú per darrere, afina un pilotarro immens d’abelles que s’havia aferrat al mirall retrovisor dins del seu cotxe. Un abeller nou havia triat el seu sis-centó. Vatuadell quin llongo ! Posa’m un altre rebentat! em digué tot transtornat, contant la feta a la gent de dins el cafè. Tothom enrevoltava el cotxet i, d’enfora, donaven solucions. Un que si dar-li manguera, un altre cridar a la Guàrdia Civil de Manacor, un que en coneixia un que anava d’abelles i se’n duia els abellers però, justament, era de viatge a Lourdes i Andorra... En Miquel Siba, assegut com sempre a la taula del racó –hi havia també l’amo en Pep Sobrassada- tot dos eren fumadors de pipa, en Siba pareixia que dormia, però sempre escoltava, s’aixeca i, sense dir res a ningú , amb la seva pipota torta a la boca, entra dins el cotxe, el sis-cents de les abelles, s’hi asseu i fuma que te fuma”. Tothom quedà corprès del fet i fins i tot un, psiquiatre de taverna, ho interpretà com un suïcidi desesperat i començà una llarga disertació sobre les doloroses morts a causa de les picades. “Com sabeu les abelles tenen una porada al fum, un pànic horrorós... Al cap de dos minuts o tres, l’eixam surt per una finestra, molest i rabiós. En Siba s’aixeca, s’espolsa quatre abelles mig estormiades amb la fumassa de tabac de pota, torna a entrar dins el cafè i li diu : “Au mestre Martinet, ja podeu partir i si voleu quedar bé pagau un mantecado doble.” El que els deia al començament: històries naturals.


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb