Climent Picornell

MALLORCA, MIRATGES D'ESTIU. Climent Picornell

jcmllonja | 25 Juny, 2009 14:37

Mallorca, miratges d’estiu

 

Climent Picornell

 

Arriben les primeres calorades i la gent surt als carrers a espassar-se la basca. Uep! Que va bé ? Mos ho pensam. Va bé tot ? Tot, és molt. Va bé ? Va bééééé... Fins que te’n topes un que sempre té pressa i t’enverga un: “No va bé!” Així, amb tres monosíl·labs, sembla més rotund i definitiu.

L’amo en Jordi Blai, ja seu davant ca seva, hi fa ombra prestet. Camisa màniga curta amb una agulla d’engafetar que li tanca el butxacó perquè no li caiguin els papers: el carnet ‘d’intitat’ caducat fa més de vint anys i ‘ l’absoluta’ del servei militar de fa més de mig segle, que pareix rossegada de rata, per les voreres gastades. Ben afaitat, manco per un redol on no s’ha arribat, o no s’ho ha vist, i li han quedat quatre pèls com cerres. I unes celles llarguíssimes, blanques, que li travessen tot el front. “Si t’he de dir sa veritat, hi ha tres coses que no entenc. Com s’aguanten aquests putes avions sense mourer-se del mateix lloc… Com és que sa gent compra ramellers; abans se donaven, un tros, un esqueix... ara compren “queranios”, gastant un dineral. Tercera: als cafès paguen per beure aigo! Ho has sentit bé! Amb lo bona que és sa de sa cisterna, aigo del cel”.

 

Vaig a fer una volta pel turó, sol post. En Joan Mensall trulla dins el seu bocí, un tros empinat, ple de sauló, poca terra:  “Pas gust de que se morin els arbres: així tenc llenya i no els he d’exsecallar, ni fer llobades. La pagesia? M’estim més un tros de pinar salvatge. S’altre dia, un fill dels qui emprenyaren mon pare en temps de sa guerra, va entrar dins es restaurant de baix i saludà. Quan me’n vaig témer tenia sa mà damunt sa meva esquena. Me vaig girar i li vaig dir, fort: “No saps que a un animal quan menja no l’han de tocar mai. Treu-me sa mà de damunt!” Un poc més avall, a unes barreres, una cabra mena set cabridets…Assegut a una escala, en Cormé Graima. Deu tenir setanta cinc anys o un poc menys. Fadrí, semblaria més jove sinó fos perquè no té cap dent ni una. Era ‘xulet’, un temps, i encara hi té el posat. Dona menjar a la boca –trossos de fulla de figuera de moro- a una cabreta petita que pegava estirades, deixant a lloure aquella encarnadura verda i esponjosa, sucosa, de la fulla.

 

“Que poden passar ?” Surt la mare d’en Pep amb una espècie de turbant enrevoltat pel front, fet de fulles, pareix un indi sioux de les pel·lícules. « Són fulles de llimonera, quan tenc molt de mal de cap les me pos i me va molt bé, no he hagut de prendre mai cap pastilleta; sa padrina dins es llit, pobreta, m’ho demanava…” Al corral hi ha també madò Pargoia, asseguda a una cadira plegadissa, conta coses amb vehemència: “A mon pare li agradaven molt ses figues de moro i se’n fotia unes platades... Un poc verdes, ‘grenyals’ deia ell. No les volia massa madures perquè feien suc. Fins que un dia, desesperat, feia una setmana que no anava del cos, me va cridar, vermell com una magrana, de prémer, i no sortia res. El vaig fer posar a la gatzoneta damunt un replà de s’escala i amb ses pinces li treia els pinyolets des cul. Una embosta cada pic. Dos dies n’hi vaig treure, fins que va fer uns cagallons que pareixien de guix. No en va tornar a menjar pus mai més. Me feia gràcia, veure a mon pare, jo, una filla seva, acotat, amb sos calçons baixos, els pèls del cul, els senyals que li ballaven...”. “I per paga a aquest gendre teu li agrada tot”, diu la mare d’en Pep. “Saps que hi ha topat de blan, aquest, amb sa meva filla…Pareixia tot lo món, un ciutadanetxo ben mudat, tot perquè a ca seva, per entrar, havien de tocar una campaneta. Però…pensa tu! Un pic m’hi dugueren a sopar, tragueren una ollada de patata amb verdures bullides i res pus! Blan de tot ha topat aquest pinxo! Aquí menja aguiat cada dia. I sa meva, com que li ha fet una filla, bava, amb ell. Ni ofici, ni benefici. Camisa neta, mantengut i xerrar de política. I quan venen els seus se mengen un cossi d’escaldums… i jo pas per sa beneita, sa de poble, i si aquesta beneita digués: basta! En passarien de fam: ho faig per sa meva néta”.

 

“En Pep ha anat a fer un cafè...” Com que no ha arribat, m’assec amb en Sebastià Ponso. Cara ampla, ulls petits i enfonyats, restes de dents, unes puntetes negrenques i esmolades. D’uns deutes que tenia amb ell D. Toni Dobló li entregaren, a canvi, dos quartons prop de la vila a cent passes de ca seva: “Vaig triar bé, m’oferiren dues quarterades a Carrutxa i no hi hagués anat mai, i aquí prop, tot lo dia hi som…” S’aixeca quan obrin el cafè, després fa d’hortolà, prepara el dinar, ara burballes, ara arròs, ara frit… “Avui he fet confitura de codony”. Torna al cafè i a les vuit ja és a dormir. Du un gaiato d’ullastre ben llis. “Ja tenc trenta-cinc kilos de mongetes de pasta reial, esclovellades”. Un temps matava porcelles, set o vuit o deu cada dia. “Me faig un porc per jo, li don figues i farina d’ordi, ses figues les guard dins uns poalots i allò, amb aquell sucre que regalimen, se confiten i no se podreixen, li agraden molt; en temps de fam sa gent els donava fulla de figuera de moro, però és un menjar llimacós i no els engreixa; no els don ‘pienso’ mai; tenc moniatos, i per treurer-los he fet com una u de ferro, l’afic en terra, ben endins, i m’hi repenj, allò treu un bon pa de terra, espols i… així pas el temps”.

 

En Toni Formigueta me conta que alguna vegada ha hagut de fer d’home bo. Com un pic que les ovelles d’Els Calderers entraren dins un bocí d’en Tomeu Sope, que hi tenia blat semblat i el se menjaren tot. “Me vengueren a cercar per si ho volia resoldre. Com ho vaig fer? Idò amb quatre càlculs del que hagués tret en Tomeu si hagués venut el blat i coses així; tots hi estigueren d’acord. Ja ho veus: maldecaps”. “Tenc un senyal de color fosc que m'ha crescut com un meló eriçó”. Ho deia en Guillem Blanco i ja s'obria la bragueta per mostrar-l'ho. Efectivament, tenia un ou enorme. Tothom el va mirar. Quasi no es podia cordar els calçons, ni seure, si no era un poc de costat. "Orquitis" li sentencià el metge. Ara se’ls vigila sempre seguit per si li canvia el color del tel de les bosses, on hi ha els "testicles" -que li digué l'infermera-, sempre havia dit ous i bosses, però això de testicles ara ho troba més fi.

Ulls clucs, diria que són miratges d’un món real i residual.

_______________________________________

IMATGE: Obra de Miquel Barceló 

 

 

 

 

 

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb