Climent Picornell

ELOGI DE L'ESPARDENYA Climent Picornell

jcmllonja | 01 Juny, 2009 08:58

 

 

Elogi de l’espardenya

 

Climent Picornell

 

No va de menjar espardenyes, seria un poc massa sophistiqué. L’espardenya de mar,  Stichopus regalis, és com un pardal de moro. Els catalans li diuen “pixota negra”. Allargadota i arruada, al seu  interior hi entra un peix, com un cuc. A la Costa Brava és considerada un bocatto di cardinale, més desconeguda a les Balears va entrant progressivament a cercles de connaisseurs que en fan propaganda de boca a orella. Només es menja una petita part, gònades i muscles, recorda vagament el gust de les navalles, del calamars grossos de potera, dels mariscs potents... Però l’article no va d’aquestes espardenyes, sinó de les de sola d’espart. 

 

Un dels símptomes de què l’estiu ha arribat, un dels meus plaers, és el de aixecar-me i enxoquinar-me les espardenyes. El contacte amb l’espart em fa retrobar la salut, la consciència de la planta del peu, la senzillesa sense ‘calcetins’, la comoditat, el cafè en calçons curts. De fa molts d’anys vaig a la mateixa esparteria i en faig una bona compra, tres parells de les més comunes, tres parells d’unes que són com a més bones, i dos parells que van cordades, aquestes fetes a Campanet, les altres a la Rioja o a Xina. Amb això pas la temporada, o més, quasi sis mesos. No n’han de faltar de color ben vermell, i també unes de negres i unes de beige per fer un poc mudat.

L’espardenya de la que parl, la més usada a Mallorca, és un tipus de calçat senzill, de lona lleugera, amb sola d’espart o cànem, que s’ajusta al peu. N’hi ha d’altres castes, com les d’Eivissa –amb un ordit de pita- que van cordades o que es fermen amb vetes a la cama i recorden més les valencianes o catalanes. No sé quan s’introduïren, però han variat poc, si de cas una mica de goma perfilant la sola que és per on primer s’esquincen i s’esfilagarsen; ben rentades, duren. Fou el calçat dels pagesos, dels obrers, dels capellans, fins que ha esdevengut de caire informal, “casual”, sobretot per a l’estiu. Vénguin d’on vénguin, l’espardenya de sola d’espart –d’on prové el seu nom, espadrille, espartilha, esparteña, espardenya...- és un calçat lleuger, fresc, que un temps dugueren fins i tot els soldats d’infanteria i que encara duen els mossos d’esquadra al seu uniforme de gala. L’altre dia a Alcúdia hi vaig veure cantar en Roger Mas: de ‘traje’ i espardenyes. 

 

N’hi haurà que discreparan i que diran que el calçat de l’estiu són les avarques menorquines, una espècie de sandàlies, o qui sap si algú serà partidari de les de pell girada, les que es maldigueren ‘porqueres’. Qualsevol d’aquestes dues varietats han estat capolades per la fama, el marketing i el disseny. Els principets borbons en duen, i fins i tot, el meu col·lega, el professor i dissenyador  Fernández Coca n’ha fet models per a la casa Riudavets. Inicialment es fabricaven les soles reutilitzant pneumàtics vells. Ara, una maquinària les talla i grava en calent, imitant el dibuix de la roda d'auto.

El mateix va passar amb les avarques de pell girada a Mallorca, un dels primers reciclatges de la modernitat, aprofitant també rodes de cotxe velles, lona i pell xareca. Porqueres o ‘camperes’, la marca Camper les presentà amb la cantoria del reciclatge i l’arrelament, per a yuppies de mig món. Transformades en “Camaleón”, les pobres sabates de pell girada, agafen un status de disseny i travessen de la pagesia al progressisme i al glamourisme, resultat de pastar -sense massa llevat- estètica, ètica i mística mediterrània. Ja ho val. Les lectures que en podem fer del que ens posem als peu. Les porqueres, com les avarques, que inicialment es feien de tonalitats naturals, ara les fabriquen de tots colors perquè es puguin combinar amb els vestits. Un ús pervers de la ruralia de les Balears per camuflar el disseny. Però ja se sap: “Tot el que no és tradició és plagi”, segons deia Eugeni d’Ors. Continuen amb  èxits mundial, com les “Pelotas”: dels peus de Robert Redford fins a la lloança del Financial Times. Ara, a l’estiu,  ataquen amb les “Wabi”,  tipus “esclava”, per molt reciclada que sigui és un més d’aquests xoquins odiosos de plàstic en que una tireta va per entre el dit gros i el de veïnat. Res a veure amb la dignitat de l’humil espardenya. 

I no en parlem d’aquestes sandàlies que ara duen els neo-hippies o els qui fan ioga, o practiquen pilates, tenen fins i tot com un clotets a la sola perquè s’adaptin a l’ergonomia del peu: res de res, llegendes urbanes; per vendre millor a les sectes, consumisme amb la música que volen sentir. Vigilin els qui duen sandàlies modernes, solen ser ecologistes o caminadors o proteccionistes, o membres d’aquestes entitats que fan el bé per devers Àfrica; els que les duen ara són els qui abans eren adoradors de les avarques de roda d’auto, fagocitades pels dissenyadors slowfoodistes. I no en parlem dels qui fan feina a  les Ong’s de l’Índia, místics amb uns sandalions més primatxel·los... Si de cas les “Geox”. Quin invent!  Quasi com el de les bules de l’església: unes sabates que « alenen » per uns foradets a la sola, un exitarro enorme, cares com a foc. Però de les que cal protegir-se -com a mínim protegir-se la vista- és de les “Crocs”, uns esclops fluorescents inventats supòs que per alemanys, suecs o noruecs, -es venien només a farmàcies-, tampoc no suen els peus amb els sabatots aquests. I no diré res dels qui usen mocassins de tafilet de Sebago o dels qui duen sandàlies amb ‘calcetins’, variant molt centreuropea, que aquí practica en Joan Alegret.

 

Sandàlies ergonòmiques, mocassins de marca... amb el que valen dos parells, un servidor es compra dues dotzenes d’espardenyes. I no m’ho facin dir molt fort, però quin gust dur la sola del peu en contacte amb una fibra vegetal, que hi ha més natural, una bona comunió amb la terra. Els diria que és la “petjada ecològica” per antonomàsia. Només superada per  l’anar descalç per una bona platja, sentint l’arena i l’aigua. Ai l’estiu! Un s’aixeca del llit i jas... les espardenyes! Vagi per tant el meu elogi i vindicació de la seva enorme humilitat. Me contava mon pare que al padrí, un home li oferí un al·lotet -en temps de  fam- per guardar porcs, a canvi de dar-li menjar, a ca seva no el podien surar, quan el seu pare el deixava digué: “comprau-li unes espardenyes”; el padrí agafà el nin, que anava descalç, i li contestà: “si li hem de comprar unes espardenyes, el te’n pots tornar”. Dur i tràgic. I ara jo me pens fer de dilettant amb les de color vermell passades als peus i, tanmateix, som “més beneit que una espardenya”.

_____________________________

 

ILUSTRACIÓ: Espardenyes d'espart usades durant el Neolític ( 6.000 anys abans de Crist) MUSEO ARQUEOLÓGICO ( Madrid) Trobades a Granada l'any 1869 

 

Comentaris

També disseny a l'espardenya

Rafel de sa Colònia de Sant Jordi | 02/06/2009, 10:43

Hola Climent: enhorabona pel teu blog. Volia afegir-hi que a l'espardenya també ja fa temps que li ha pegat el disseny, a Mango, Zara, Massimo Dutti també hi ha espardeneys -fetes a la Xina, però dissenyades a Europa.

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb