Climent Picornell

TOPOFILIA DE PALMA: TERRITORIS DE LA MEMÒRIA Climent Picornell

jcmllonja | 13 Maig, 2009 14:54

Topofilia de Palma: territoris de la memòria

Climent Picornell

 

Topofilia, ens ensenyà Yi-Fu Tuan, és el llaç afectiu entre les persones i els llocs. Difús com a concepte, viu i concret en quan experiència personal. Al passeig de Sagrera vaig sentir l’olor insignificant d’un pittosporum florit. Una olor lligada a la infància, al jardinet de davant ca meva n’hi havia de sembrats. No és una experiència de Proust de quarta categoria, per a un servidor, que va patir anòsmia per una malaltia, ensumar ha esdevengut vital. Aquella olor súbita em feu un pessic d’enyorament, una crida inconscient a tornar als llocs de quan era nin.

 

Ma mare i mon pare compraren una planta baixa, amb jardí davant i corral darrera, al cap de cantó dels carrers Jaume Balmes i Jacint Verdaguer. A un tir de fona del pont del tren, equidistant de la plaça d’Espanya i de la parròquia del Sagrat Cor, a la frontera del barri dels Hostalets d’en Canyelles. Propera també a la plaça Fleming i el seu cinema Capitol i, tirant per avall, al camp de Son Canals on hi jugava l’Atlètic de Balears, quasi confrontant amb el Bar Güell, encara hi havia el molí i el safareig, tot era sembrat de blat i ordi, fins a la barriada de Son Gotleu. La majoria d’aquests referents han desaparegut o s’han transfigurat. Perquè es vegi la magnitud del canvi: pel carrer de Jacint Verdaguer, ja no hi passa el tren per damunt, ara va soterrat agermanat amb el Metro i el pont va estar ben a punt de desaparèixer per una particular topofòbia urbana. Els meus records estan enquadrats entre aquestes coordenades ciutadanes, i la placeta davant l’escola de Santa Isabel i els domicilis dels meus amics, dels carrers estrets dels Hostalets al pis dels Ventayol damunt el Bar Niza.

Empès per la olor del pittosporum, contemplava la cantonada del que havia estat ca nostra –ara hi aixequen una finca- des del cap de cantó contrari, assegut a la terrassa d’un bar. Les casetes de planta baixa han desaparegut. En veig encara una, era Can Requis, un empleat de la Caixa, el primer dels veïnats que tengué cotxe, un Renault 4-4; al costat, la fàbrica de grifons de Can Buades, que ja havia partit més lluny i que es transformà en garatge; després venia Ca n’Antoñita i els de les espècies, que tenien botiga al carrer del Sindicat. Devora les columnes de l’entrada mon pare hi havia sembrat, un romaní  i un nisprer, uns ferros forjats en forma de llança ens separaven del carrer donant una espècie de seguretat. A les nits d’estiu en unes ‘tumbones’ de llista preníem la fresca, amb els veïnats. A un costat ca s’Arraconera, emigrants a Dijon, retornats amb doblers, alegres i bromistes, quan s’enfadaven de bon de ver es barallaven en francès; a l’altre costat donya Isabel i la seva filla, distant, creguent-se el seu paper de nina guapa. En haver venut ca nostra, només me’n vaig dur tres coses: el romaní, la maneta d’una vidriera de nord vell, de llautor, que ma mare menava sempre lluent i un baixrelleu del Cor de Jesús que els pares ens feien besar sempre abans de sortir per anar a passejar ‘dins Palma’ o fins a Can Barberà, al passeig Marítim, on hi vivia un oncle.

 

Les finques de pisos han marcat una altra fisonomia, rematada per la desaparició de les vies del tren i l’aparició d’un passeig peatonal carrincló, compartit amb els cotxes, on hi hauria pogut haver un enorme corredor verd. Just aquí, on sec ara mateix, hi havia el baixador del tren dels magatzems dels comerciants de Can Isern, i el celler de Can Reus, on ens servien vi directament d’unes enormes botes. Una benzinera ocupa el solar de Sa Vinyeta, un casal modernista a l’altre costat de ses Set Aigües, travessava més amunt -encara hi és- la via electrificada del tren de Sóller.

La vida dels corrals era un altre món. Lluny de la bulla del carrers, llimoneres, tarongers, arbres de pisos, rosers, parterres de verdures confegien un cert perfum rural als centres de les illetes conformades a partir del primer pla d’eixampla de Palma. Al nostres hi creixien parres i enredaderes, ben regats a l’estiu eren el lloc ideal per sopar a la fresca. Mon pare hi feu construir un hivernacle amb una foganya i durant l’hivern, hi passàvem els horabaixes. Quan comprà la primera ràdio ma mare, impressionada, digué: ‘ara ja no importarà que sortiguem pus de ca nostra!’ Venien els veïnats a escoltar les novel·les i els jovenets a imaginar-se les aventures de Diego Valor; encara la guard, amb un escut aferrat de la HOAC ( Hombres de Acción Católica ). Per anar al Bar Güell, passàvem per ca la nina poliomelítica, el bar de Can Cantó, el mostrador de la Impremta Palmesana, el gran jardí triangular que enfilava la carretera d’Inca ( de gran vaig saber una història d’amor d’aquesta gran casa), ca els pares d’en Guillem Rosselló-Bordoy, amb unes inscripcions en àrab, veïnat de l’esparteria on ens hi compraven les espardenyes d’anar a la mar. Allà s’hi aturava el tramvia que continuava cap a Can Capes i sa Fertilitzadora. A l’esquerra la parròquia on hi vaig fer d’escolanet, vestit de roquet i aguantant l’hisop puc donar memòria dels morts que vaig visitar i de la sordera que vaig agafar quan ens feren repicar les campanes perquè teníem Papa nou. La monja que m’ensenyava, Sor Lluïsa, agustina, un dia va cridar la meva germana que em dugués a ca nostra, per un destrempament. Record la tornada trista: per davant la cereria, la lleteria, la botiga de ca madò Maciana, cal carter,  “El Rancho” –hi vivien els primers forasters que arribaren, de Múrcia- en Biel del Taller, el músic militar, i la carboneria, on m’enviaven a comprar un feixet de teia per encendre el foc...

 

I el tren. El tren era omnipresent a la vida del meu barri. Els trens d’abans amb les seves enormes maquinotes de vapor, els trens nocturns que no acabaven mai de passar vagons, carregats d’animals que de la part forana duien al port. En passar per les vies les seves rodes esclafaven tot quan hi posàvem, petites monedes, guixos i filferros. Un pastor de cabres hi feia pasturar la guarda, les munyia i venia la llet encara calenta de la mamella de l’animal, ben davant d’on estic ara assegut: un semàfor atabalat de gent i cotxes. I així, aquella ciutat de Palma, mesquina políticament, ubèrrima de vivències i emocions per als nins de la meva barriada, de l’hostal Terminus fins a la tapisseria de can Valens, on, a veïnat, per la persiana, escoltàvem un vell republicà que en una gramola, fluixet, hi feia sonar cançons.

Quan els nostres territoris es converteixen en escenaris dels records, cosa passa. És com passar gust de rellegir. Un torna vell. I la ciutat muda la pell, com les serps, per agafar nova vitalitat. A peu, enfil per dins el parc de les Estacions, carrer dels Oms, Sant Jaume, el Born, carrer de la Mar, fins a la plaça de Sa Llonja, on un grup de músics intenta que els turistes els donin quatre monedes. De nin recordava aquest barri com una cosa llunyana, el passeig de la Riba, la farola del port. Ara he triat viure-hi. Torn a ensumar, abans de pujar, els pittosporum florits.

_____________________________

IMATGE: Les estacions del tren de Palma,  de XISCO FUENTES

Comentaris

SOBRE MI TOPOFILIA

Jesús GM | 14/05/2009, 07:11

Magnífico el cuadro de la estación del tren de Inca, por esa misma imagen –por tu artículo de hoy— he pasado miles de veces camino de Narciso Monturiol y de la casa de mis padres, mi casa entonces. Al otro lado del puente, un níspero y la casa de tus padres… y ellos en la terraza. Les recuerdo muy bien. Siempre les saludaba, tu madre sentada; tu padre majestuoso (tenía un cierto aire a James Joyce), con su mata de pelo blanca. Son recuerdos que sólo forman parte de uno mismo. Climent —en estos tiempos tan indescriptiblemente superficiales— eres muy peligroso, andas removiendo almas, tocando fibras. Después de leer tu artículo, he llamado por teléfono a mi madre y he pensado un momento en mi padre... Un abrazo.

Apunt de Palma

Climent | 14/05/2009, 15:19

Molt hermós el teu apunt, Jesús, gràcies.

Ara ja ensum els nous flaires

A | 15/05/2009, 06:20

Climent, cada dia tenc més clar que just has de fer es editor i escriptor i amollar les altres dèries subalternes, fer costura i la resta
PS
HOAC ¿No era hermandad Obrera de Acción Católica?

Contesta a A

Climent | 15/05/2009, 11:14

Benvolgut/Benvolguda A:

Ja ho voldria, poder-me dedicar, amb la mateixa intensitat amb la que em dedic al que vostè anomena "dèries subalternes" i fer d'editor i d'escriptor 'full time', quan ara hi dedic 'hores subalternes' a aquest quefers. Però 'fer costura' m'agrada, com més vell torn més m'agrada...

Salut senyor/a A. No sereu per casualitat habitant del barri? No recordau encara els siulets del tren? O la barrera que es baixava al carrer Balmes quan passava el carril d'Inca?

PS.- Efectivament, teniu raó. Era 'Hermandad Obrera de Acción Católica', guard encara llibres d'aquell sindicalisme de l'esglèsia en el qual s'hi implicà mon pare de jove, i en va sortir socarrat...

Resident

a | 15/05/2009, 12:21

Si, ara escolt la maquinària de l'obra del Plan E de ZP i Aina Calvo.
és una bella peça la vostra,CP. Una altre geografia. La frontera d'Ets Hostalets ja no existeix, gairebé. Ara tot està 'palmatitssat' o 'ciutaturbanizat'

Salut, amic

Resident

a | 15/05/2009, 12:21

Si, ara escolt la maquinària de l'obra del Plan E de ZP i Aina Calvo.
és una bella peça la vostra,CP. Una altra geografia. La frontera d'Ets Hostalets ja no existeix, gairebé. Ara tot està 'palmatitssat' o 'ciutaturbanizat'

Salut, amic

els hostalets

Antoni Ceballos | 29/04/2011, 21:28

bon dia

visc des de fa ja 10 anys al barri dels hostalets, concretament al carrer lluna i estic intentant trobar fotografies antigues del barri ( fins i tot del mateix carrer on visc ja seria massa...). Li estaria molt agraït si em pogués donar un cop de ma. Gràcies.

RECORDS

Salvador Ramon Vaquer | 06/11/2011, 11:59

Buenos dias Climent.
Fa uns dies que se meva fia me va envia per correu aquesta adressa i vaig disfrutar de lletgir i tornar anys enrera.
Segur que tu no te recordes de mi, pero jo vaig venir varias vegades a ca teva.
Jo també vaig anar a escola amb sor Lluisa, aquella monja petitona que no se desfarrava de sa seva "chasca".
I vaig coneixa es llocs i sensassions que recordes.
Vaig començar un blog on parl d'es Hostalets, pero no mes des carrers estrets, de Picornell a Fortesa.
Dic que'l vaig començar perque, hi ha tant a escriura, que no arrib a organitzar ses ideas.
A més está escrit en principi per sa generació jove de sa meva familia, per lo que hi haura capitols que no seran de interes per tu.
Si vols feri una volta te enviare sa direcció
Una altre cosa que m'ha cridat s'atenció, es que anassis a nadar a can Barbará.
Me encantaria tenir una foto des banys de Can Barbara i no n'he conseguida cap mai.
Hi ha es Corb Mari, ses torres de Peraires i d'altres, pero es banys on ses donas i es homos estaven separats per una rejilla, no hi ha manera.
Aprofit s'ocasio per saludarte. :

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb