Climent Picornell

ACTIUS TÒXICS I LLEGENDES TRANSGÈNIQUES Climent Picornell

jcmllonja | 30 Abril, 2009 18:55

Actius tòxics i llegendes transgèniques

Climent Picornell

 

La problemàtica dels aliments modificats genèticament demostra com es mou la gran fira de la ciència, la paraciència i els interessos econòmics de la salut i l’alimentació, incloent els seguidors de l’slowfood o els que creuen que la salut és un epifenomen del menjar, molt malavejat per la química. Hi ha els qui diuen tenir la veritat, els qui la compren o la paguen –recordin la campanya que sofrí Rachel Carson per part de les multinacionals químiques, quan denunciava els efectes del DDT- o els qui, en aquest totum revolutum, donen solucions excessivament senzilles: xamans moderns, xarlatans de fira reciclats, que es venen a ells mateixos amb un discurs alternativista, simple, sense massa problemes i estudis es fan vehiculadors d’energies diverses i  ‘patranyes’ vàries. Tot plegat ens aboca a una cerimònia de la confusió reforçant la creença que, davant el dubtes, és millor abstenir-se del seu consum. Aquesta podria ser la solució més clara, reblida per la recent prohibició alemanya de determinats blats-de-les-índies transgènics, que es continuen cultivant a ca nostra. Un servidor comparteix criteris amb el Grup Europeu d’Ètica en Ciència i Noves Tecnologies, contra la “propietat intel·lectual” en la producció d’aliments i l’oligopoli de la seva producció i distribució.

 

En aquesta via, Mateu Morro entrevistava, al Diari de Balears, a J. Colomer sobre les virtuts de l’estèvia (Stevia rebaudiana), una planta originària del Paraguai, els seus estractes endolceixen tres-centes vegades més que el sucre, sense efectes secundaris per als diabètics. L’estèvia (www.eustas.org) es comercialitza a determinats països, Japó entre ells, però no té el permís per ser usada a Europa i a USA. Cita Colomer l’obra de la monja benedictina T. Forcades ( Els crims de les grans companyies farmacèutiques), per significar com de dolentes són les multinacionals, per a les quals “el medicament que cura no és rendible”. La trama és coneguda: els beneficis de la natura són segrestats, per posar al mercat “fàrmacs que cronifiquin les malalties per a tota la vida”,  pel guany d’uns pocs, sense miraments amb la salut humana. És fort, però massa reduccionista. Al meu parer, no ajuda a aclarir quins són els vertaders papers i actors de la tragèdia.

És d’aquesta manera com temàtiques molt serioses per a la salut de la gent o la del planeta peguen el bot de la controvèrsia certa, i científica, a la llegenda urbana. Vegem: existeix la medicina que ho cura tot i el cotxe que funciona amb aigua. Tot això, segons un cert discurs alternativista, ja està descobert i, per suposat, les multinacionals ja ho han comprat, ho han amagat i no ho posen al mercat perquè seria la seva ruïna. Aquestes creences fan mal a l’avenç de la ciència i el coneixement i, també,  al desenmascarament de les estratègies de les gran corporacions multinacionals, perquè aquestes se’n beneficien del poc pes específic d’alguns dels seus contraris, els quals, curiosament, passen a engrossir la nòmina de remeiers alternatius, denunciant –con única causa final de tot- la gran conspiració, el complot mundial dels grans empresaris manejant els polítics com els seus titelles. Aquest procés de desinformació funciona i se’l pot catalogar de llegenda urbana.

 

Les anomenades llegendes urbanes són creences que no es sap molt bé com, passen a tenir patent de fet succeït, de cosa estranya però certa. N’hi ha que freguen l’anècdota, com la del submarinista engolit per un hidroavió, passant per la mort del Beatle Paul McCartney; existeixen lladres de ronyons humans per a transplantar; hi ha cactus que absorbeixen les radiacions malignes emeses pels ordinadors o fumar pell de plàtan torrada col·loca més que la marihuana. Però moltes altres són frontereres amb temes més seriosos, que fan referència a la política, a l’alimentació o al medi ambient ( antivomitius afegits a les hamburgueses del McDonald’s; la Coca-Cola provoca càncer de cervell; Marlboro financia el KuKluxKlan; els ecologistes espargeixen animals verinosos per evitar les visites a espais naturals...)

 

Francesc d’Albranca, a Folklore menorquí, enuncia alguns remeis tradicionals, de quan no existia la seguretat social. Pel mal de queixal, dur damunt una posta d’ous de pregadeu (Mantis religiosa) trobada en divendres sense cercar-la; per la tossina persistent, someretes del Bon Jesús ben capolades amb sucre; pels còlics nefrítics, cagallons de rata presos com a píndoles. Despullats de la seva ingenuïtat o del conegut procés autocuratiu, podrien molt bé ser traslladats per qualsevol incult, incompetent o aprofitat com una alternativa als metges d’ara o als suposats maltractes als pacients dels hospitals. En conseqüència, per a rebatre, o asseverar,  amb fonament, qüestions que es mouen en terrenys tan complicats i tan sensibles s’ha de defugir el raonament proper a la llegenda urbana. No és cert que el vent de Tramuntana provoqui suïcidis a Menorca,  no hi ha un passadís secret que va del castell de Bellver fins a s’Almudaina, l’aigua de Mallorca no prové d’un gran riu soterrat que raja dels Pirineus. Tot són contarelles que capten fàcilment adeptes però que no resisteixen la mínima prova del cotó fluix, com allò que masturbar-se molt fa tornar cec o que existeix un gran engolidor al triangle de les Bermudes.

 

La tesi és que fa mal moure’s en terrenys complicats -com són l’encalentiment global per l’ús de combustibles bruts, l’enverinament químic pels adobs, els efectes en cadena dels transgènics...- només amb raonaments propers al mite urbà, la llegenda, allunyada de la ciència. Però també és veritat que les administracions demostren la seva poca traça en la vigilància sobre la salut pública quan “actius tòxics”... han contaminat el sistema financer. I el món reclama un nou taumaturg, el president Obama, al qual aferrar-se per veure si en sortirem. Xavier Sala i Martin –no sé de quin color duia l’americana aquest dia- insisteix en què la manca d’ètica, la pocavergonya dels gestors financers, és darrera la crisi més que qualsevol llegenda, tot i que elevava a aquesta categoria la intervenció econòmica d’Obama; sostenia a La Vanguardia que el “sofisticat” pla d’Obama “no és més que una grollera compra als bancs del seus actius tòxics devaluats, pel seu preu original, amb doblers del contribuent”. Com sempre. Dirà més d’un. Donant la raó a llegendes urbanes aplicades a la política i la banca. Com les que diuen que l’esfondrament de les torres bessones l’11-S a Nova York va ser planificat pels serveis secrets israelians o que la crisi econòmica actual l’han provocada els mateixos bancs que, a la llarga, no hi perdran sinó que, com sempre, acabaran guanyant-hi encara més. Aquest fatalisme -“com sempre”- és un ingredient que engreixa el foment de solucions quasi secretes, màgiques, rares, només per a grups d’iniciats, moltes d’elles amarades d’ignorància o desinformació, encara que estiguin carregades -poques vegades- de bona voluntat.

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb