Climent Picornell

FÀBRICA DE 'FRANCOS' I FALANGISTES PROP DE DÉU Climent Picornell

jcmllonja | 23 Març, 2009 10:44

De la fàbrica de ‘Francos’ als falangistes prop de Déu.

Climent Picornell

 

Hi ha situacions que de tan viscudes, i tan properes, arriben a perdre el seu vertader significat. Fins que algú, més extern, et diu: « Però això és escandalós ! » I li has de donar la raó. Al meu poble, la guerra civil també marcà profundament la convivència, si bé l’historiador Arnau Company matisa que “la repressió a Sant Joan no provocà gaires víctimes en comparació amb altres pobles”; però sí detencions massives i abusos de poder. La por i el temor foren gravats en els qui s’havien significat com a demòcrates. Els altres…encara n’hi ha qui troben que ja està bé així, que es feu una transició exemplar.

 

D’aquells temps, per exemple,  és l’existència del “Taller dels sants” o “Fàbrica de Francos”. Sentia a parlar a ma mare que, de joveneta, havia fet feina a aquesta “fàbrica”, donant una pàtina amb pinzell, un taller-factoria que havia muntat al poble l’escultor basc Horacio de Eguía (1914- 1991) i d’on sortien, en sèrie, bustos de revoltats, feixistes i dictadors, del general Goded, del ‘generalísimo’ Franco, de José Antonio Primo de Rivera, i també motius religiosos, majoritàriament “Santes Cenes”. La imagineria política i la religiosa es donaven la mà per enèsima vegada en la història. Al poble es reformà l’església parroquial de forma enèrgica, i es beneí el dia del sant patró, Sant Joan Degollat de l’any 1939, “tercer año triunfal”. Des de 1935 s’anaven acabant els detalls interiors, entre els quals, i darrera l’altar major, un enorme retaule pintat l’any 1938 per Pedro Barceló Oliver, el qual rematà el frontis amb tres grans murals més a principis dels anys quaranta. Aquests tres murals, iconografies de la meva infància, terror dels meus anys de nin petit, rememoren escenes de la vida de Sant Joan el Baptista: l’episodi del seu nom –son pare l’escriu-; un sermó prop del riu Jordà i la seva mort, quan ja el botxí li ha tallat el coll i aguanta el cap amb la mà. Ai! Ja saben la història: desig, sexe, poder, sang… Segons mossèn Bauçà, el rector Mas encara hagué de moderar el realisme exacerbat de l’artista. Damunt aquestes tres pintures unes lletres enormes: Non surrexit inter natos mulierum major Joanne Baptista ( No n’ha sortit cap, entre els nascuts de dona,  més gran que Joan el Baptista). I més amunt, la gran pintura semicircular de nou metres per cinc, que prova de donar idea de la Glòria Celestial. La Santíssima Trinitat, rodejada d’àngels i arcàngels, la Mare de Déu, un poc més avall, seguint la jerarquia, el Baptista i després una multitud de santes, sants, màrtirs, papes amb tiares… Tots mirant a Déu –per tant d’esquena al poble- excepte alguns que van a la seva: llegint, escrivint, parlant. El pintor s’autoretratà mirant els feels, i hi situà tres residents més a la glòria celestial: un soldat, un requeté i un falangista.

 

Això era el que contava amb una certa naturalitat fins que algú em digué: « Però que dius! Un falangista?...” Aquí s’acabà l’historieta i pujàrem un altre graó: de l’anècdota a la categoria. L’any 1938 els falangistes a Mallorca eren, i havien estat, el bastió de la repressió, sobre els quals hauria de recaure el pes de cents de morts, executats sense judici, molts d’ells prop de Sant Joan. En volen un exemple? Pels voltants d’aquest dies de març, però de 1937, ja entrada la nit, els inquers Andreu París Martorell, Bernat Mateu i els tres germans Sancho Forgés eren assassinats a mans dels feixistes a la paret de l’església de Sa Creu de Porreres. 72 anys després, els seus cossos no han pogut ser recuperats pels seus, qui els estimaven. A això li hem de dir una transició política modèlica? No he anat a esbrinar qui decidí que es pintàs el falangista prop de la Glòria de Déu. Fou l’artista o fou algú de l’església qui li ho suggerí? Pere J. Barceló Oliver (1884-1969) va ser un pintor de llarg currículum, deixeble de R. Anckerman i de Ll. Cerdà, molt bon retratista, molt academicista i amb un toc d’elegància amb l’ús del color. Pintà murals de tipologia religiosa, fou director de l’Escola d’Arts i Oficis. De la biografia que li feu Cristina Ros no se’n desprèn res que faci esment a la seva ideologia. Un amic me conta que a l’Ajuntament de Palma trobaren un quadre seu, desfet a ganivetades, amb una al·legoria de la República. Fou el rector Mas qui ho suggerí? Fou la inèrcia de l’Església de Mallorca davant els aconteixements de la Guerra Civil i el seu parti pris a favor dels revoltats? Els bisbes signataris de la carta col·lectiva de dia 1 de juliol del 37 -Josep Miralles, el de Mallorca, entre ells- depositaren en el nou règim unes esperances grandioses en ordre a la restauració de la Cristiandat. Són paraules de qui fou canonge, Pere Joan Llabrés.  Miralles es va defensar del seu paper passiu davant els assassinats alevosos tot diguent que desconeixia els fets, que varen ser capellans castrenses els encarregats de l’assistència espiritual al front de Manacor –recordin a  Nicolau Sagesse amb sotana i punyalet- o que els ajusticiaments que havien tingut lloc s'havien dictat per tribunals militars, que havien obtingut en qualque cas l'indult d'algun condemnat a mort. Vaja, vaja... El paper de rectors i capellans als pobles i la repressió fou dispers. Alguns salvaren vides, però molts d’altres acolliren el comte Rossi (que ni era comte, ni era Rossi -com bé diu el monjo de Montserrat, i historiador de la guerra civil, Josep Massot i Muntaner-) bramant allò de: Tutti i rossi fucilati!

 

Sigui com sigui, setanta un anys després, els falangistes, a Sant Joan de Mallorca gaudeixen de la contemplació de Déu en un lloc prominent. No en faré plet de l’aplicació de la Llei de la Memòria Històrica, aprovada el 31 d’octubre de 2007, que estableix que “escuts, insígnies, plaques i altres objectes o mencions commemoratives d’exaltació personal o col·lectiva del ‘levantamiento militar’, de la Guerra Civil i de la repressió de la dictadura hauran de ser retirades d’edificis i espais públics. La retirada no serà d’aplicació quan hi concursin raons artístiques, arquitectòniques o artístico-religioses protegides per la llei... la qual cosa es podrà aplicar a les esglésies.” Podríem discutir si una església és un lloc privat o públic o si al falangista en qüestió li assisteix una raó artística. En aquest sentit algú em dirà tiquismiquis pel que he contat. Però m’és ben igual. No hi ha, en aquests casos, detalls petits, ni menyspreables, ni butlles especials, me costa imaginar una església amb nazis o feixistes tan a prop de Déu Nostre Senyor. Què s’ha de fer? Tapar-lo amb quatre niguls, d’aquests cumulonimbus blancs i cotonats, que enteixinen el cel?  O deixar-lo allà dalt i fer que la gent es fixi en el personatge i els expliquin les salvatjades que feren i, de pas, el paper blan, tou i adaptatiu de l’Església amb el seu “Caudillo, por la gracia de Dios”. Si més no, l’Església d’aquells temps. El papa Pius XII, uns anys després, feu un paper semblant amb Hitler i els camps d’extermini de jueus. A l’església d’ara ignor si encara no li ha llegut el demanar disculpes. O perdó.

____________________________

IMATGE "CONSTRUCCIÓ DE LA MIRADA", SÈRIE ORIGINAL DE GUILLEM MUDOY

 

Comentaris

Esperam

x | 31/03/2009, 16:32

ja toca un nou post !!

Volem article

enganxat | 02/04/2009, 18:14

ehhhhhhh esperam!

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb