Climent Picornell

DE VOYEURS I ESTUGOSOS Climent Picornell

jcmllonja | 10 Març, 2009 22:27

Normal 0 21 MicrosoftInternetExplorer4

De voyeurs i estugosos

Climent Picornell

 

1.- Fonoll marí

El terral, fortet, inflava bé les veles, jo duia la canya. Travessàvem la badia d'Alcúdia de bon matí prop de la costa. Passat el torrent de Son Real i al començament de l'amplíssim arenal sentírem uns sospirs suaus. Era una parella, nus, molts junts, ella arrepitada sobre una roca, inclinada, els cabells penjant, emanava un hal·lus de felicitat i tranquil·litat. Per contra, ell, frenètic ficava i treia amb un ritme molto vivace podríem dir. Els tres ens miràrem, la barca així mateix feia via i gens de renou, ni l'estopeig de la proa sentíem. Ja quasi no els vèiem però sentírem els alens de gust de la dona, jove. El mascle va fer aquells gemecs, tan vulgars, de quan es corren els homes. Ella estava asseguda damunt un mata de fonoll de marí. Al cap d’uns dies en Guillem es presentà amb un potet de vidre d'envinagrat. Era d'aquell fonoll marí on hi reposava el cul l’al·lota que havíem vist; era el tancament, en conserva, d’aquella imatge recobrada. Encara el guard: si s'ha de ser fetitxista, s'ho ha de ser fins i tot amb aquests detalls, sublims i barroers.

 

 

2.- Frotteur

Era dins el Vaticà. El Papa aquell dia ordenava una bona tropa de capellans nous, amb aquell cerimonial d’ajeure’s enterra, habillats amb roquets brodats, blancs. Molta seguretat a l’entrada on havíem estat escorcollats profundament. La meva companya cansada de caminar es va asseure a un escaló d’una capella, i un pic que la mir, me crida: “Mira aquell una estoneta”. Era un home alt, amb americana, pèl curt, faccions dures. Es col·locava darrera una dona i feia com que l’empenyien, a ell, com si fos inevitable el contacte i aprofitava per fregar la seva bragueta amb el cul de davant,  com si fos a un tren ben ple o a  un metro urbà. Això passava fins que la dona en qüestió se’n temia i aleshores ell partia. Elegia un altre cul i fregava fins que podia. El vaig seguir per dins Sant Pere de Roma, ple de cadires per l’ordenament. Una estoneta el vaig perdre de vista, m’havia entretengut una guia que, fluixet, explicava a un grup d’australians el nombre de martellades que un pertorbat havia pegat a la “Pietà” de Miquel Àngel. Però més tard el vaig retrobar, quasi a primera fila, frega que te frega a una dona que duia vel, com a l’antiga. Allà hi està una bona estona. Qui sap si amb un cert consentiment.

 

3.- Voyeur.

Pel montpeller es sentien el que pareixien uns gemecs. Vaig mirar, treure el cap, i només hi havia tres finestres obertes. Feia molta de calor. Els sospirs continuaven i no eren de mal, sinó de plaer. Vaja. Vaig apagar el llum i una finestreta de més avall aparegué il·luminada amb la cortina posada. Faltaven tres ditets perquè la cortina la tapàs totalment i per aquest minúscul espai obert, la vaig veure. Damunt el llit amb les cames damunt les espatlles d’un jove, ulls clucs, se moria de gust. Ell amb el cul ben estret la penetrava, amb força, més que amb saviesa, vaig pensar. El vent movia la cortineta i adesiara la veia, i adesiara no. Quina ràbia ! La sentia, eren uns sons amabilíssims, que no es podien confondre en res més que amb el gust d’una dona molt satisfeta de què el seu mascle li fes allò que li agradava. Vaig anar al bany de damunt, des d’on, per un finestró més alt, creia que tendria una altra perspectiva del quartet en el que, durant molts d’anys, hi havia dormit la meva veinada de sempre, Donya Pilar Iñuzabeitia, ara, no ho sabia, però hi havia nous estadans. Res... de damunt la cadira, veia el mateix, la cortineta i el vent que la movia, per un segon la veig veure asseguda damunt el llit, amb la boca plena, ell al mateix temps li estrenyia, fort, un dels pits i amb l’altre mà, una anca. Puta vent, res. M’entorn a la finestra de la cuina, pareixia, pel que sentia, que ja s’acabava la freqüència dels ais, era més un  uuuu... que augmentava, però no, reprenia, amb més lentitud que el començament. Així vaig estar, mitja hora bona, a estones veia cosa, a estones no veia res, però per la fosca del montpeller, sentia la dolcesa d’aquella femella. Ell no va dir res de res. Van acabar en sec, ni els alens atropellats dels finals amorosos es sentiren. S’apagà el llum, algú dels dos estirà la cortina perquè passàs aire, ja a les fosques.

 

4.- Estugós

La seva dona, malalta de feia molt temps, quasi no es podia moure de dins una cadira de rodes. Ell, en canvi,  era visitant assidu de les cases de putes de Ciutat. Havia girat el seu gust de cap a les eslaves. Li agradaven sobretot les ucraïneses, joves i rosses. Romaneses i morenes no en volia. Si hi havia russes, bé. Però sobretot jovenetes. I el seu número era la mamada sense condó, amb condó deia que era com menjar-se un plàtan amb la pell... Si algun dia enravenava més, la hi ficava, ell sempre pagava un preu on hi havia inclòs tot el complet. Era un bon pagador, amable, i si, de les nines prostitutes, alguna li agradava, hi tornava, compulsivament, moltes de vegades, fins que l’arribava a avorrir:  veure aquella boqueta pintada i la cabellereta rossa, ja no li feia res. La seva dona, se’n devia témer perquè sempre que tornava del bordell, del bordell modern –aire condicionat i pagament amb tarja electrònica- estava més alterada que de costum, com que no parlava, feia com si es volgués aixecar, i movia el cap a cada banda. L’infermera que l’atenia, li deia que no, que tranquil·la i ell, li donava una besada damunt el cap, no suportava la seva pell, fos d’on fos, de la cara o dels braços. La seva estugositat, s’havia incrementat a mesura que la paràlisi de l’esposa creixia i la seva lascivitat amb les putes havia augmentat progressivament i connectadament. No el sorprenia, ni s’alterava, gens. Sabia que a mesura que li creixia el desig per les joves prostitutes, li guanyava l’horror per aquella dona de la qual havia estat enormement enamorat. Però ara no podia, de cap manera. Va arribar a no voler sentir-ne ni l’olor que l’embafava,  quan s’hi acostava per fer el simulacre del bes al seus cabells, destenyits i esparsos que deixaven veure una closca, cada dia més blanca. El seu pensament anava cap a n’Olga o n’Irina, les dues ‘xixisbees’ que avui horabaixa li havien fet tots els papers de l’auca, educades com estaven per dues ‘madames’ velles que miraven d’ensenyar l’ofici a dues nines arribades, ves a saber com, de l’Europa de l’Est.

 

 

Comentaris

ja que vas de verd

x | 11/03/2009, 13:15

...aquest fonoll envinagrat devia tenir perfum de moraduix...

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb