Climent Picornell

QUANTS RECORDS! QUANTA FELICITAT! ( SOBRE LA DESMEMÒRIA ) Climent Picornell

jcmllonja | 09 Febrer, 2009 17:57

Quants records, quanta felicitat!  ( Sobre la desmemòria )

Climent Picornell

”Si hagués sabut que tornar vella era això!” Mussita i es lamenta pensant en els temps esponerosos i feliços de la seva joventut. De tots els records, el seu preferit: quan feia comèdia al teatre del seu poble. Sempre ho conta amb la mateixa cadència. S'aprenia els seus papers, de cor, caminant per damunt la sala de ca seva i quan hi havia assaig era sa mare la que frissava més: “prepara´t que hem d'anar a assajar”. Remarca que deia “hem”, com si sa mare també hi actuàs. Era de tant que li agradava acompanyar la filla. "Jo vaig ser la petita de sis; la més aviciada i la que vaig dar més gust a ma mare".

”Ara però me fugen les coses del cap”, i passa ànsia i es turmenta. No li passa res que ja no hagués passat a la seva padrina, a sa mare i a les seves germanes, les que arribaren a velles. “Em venim d'avior, el capet mos falla en arribar a aquestes edats”. Ja sigui per la malaltia dels cossos de Lewy o pel que es deia demència senil o per la dolència d’Alzheimer, disfuncions que són cosines germanes entre elles. Sa mare, de vella,  aguantava una pepa, un ninot de pedaç dins el sofà de l'entrada, rodejada sempre de gent, absent tot el dia. Tenia però molta manya per desembullar troques de fil, i com que veien que s'hi entretenia, n'hi donaven, les embullaven, i ella les desembullava, i  així amb una cruel però a la vegada beneficiosa acció que no treia cap enlloc, passava les estones sense fi. La germana gran, havia perdut la memòria recent però conservava intacta la de quan era joveneta; per aquest motiu s'inquietava per mor del seu ‘novio’ –si l’encontraria o no- tot i que, el que després va ser el seu home, ja feia una partida d'anys que era mort. La segona, passats ja els noranta,  volia que la duguessin a ca seva -ja havia entrat en aquestes viaranys de la confusió- però no era a ca seva on havia viscut amb el seu home i la seva filla, sinó que el ‘ca seva’ que reclamava era on havia nascut, ca els seus pares del carrer del Mig, ca seva de quan era nina, prop de l’església; hi recordava, amb precisió, tots els veïnats d'aquell temps, ja desapareguts.

"Quants records, quanta felicitat!" Així acabava un article recent Pasqual Maragall, l'ex-batle de Barcelona i ex-president de la Generalitat de Catalunya, qui, encara conscient, sap però que té el mal d'Alzheimer que li rossegarà i triturarà els seus records. Els d'ara i els de la infància, que han troquelat, pel que es veu amb una força brutal, el nostre cervell, malgrat o a despit de nosaltres mateixos.  Els perdrà Maragall, encara que ara li donin, segons manifestava, tanta felicitat. "Què ha passat d'aviat tot!", torna a dir ella. És la temuda relativitat del temps. El moments tan difícils de passar quan s'està malament, o el temps que passa ràpid, quan s'està bé. Alguna nit en que els fills estan malalts, panteixant, no s'acaba mai, mentre la mare -retuda i molt cansada- descansa una estoneta i no és allà present per trempar la durada del temps. Les dones saben d'això més que ningú, les que són mares sobretot, amorosint i  negant el pas, implacablement lent i dur, del temps feixuc dels mals moments. Per això el va commoure que, aixecant el tapament li demanàs: "Dorm amb jo". No prop d'ella, sinó amb ella. El temor i les pors que tan bé havia sortejat per a ells, de petits, ara li guanyen. Ja només la companyia i, més encara, el contacte físic i les actituds amables ho atenuen. Qui sap quantes vegades, els seus fills petits, li van demanar el mateix: "Queda, no te'n vagis". Amb la mare al costat i davall el llençol, ben tapats, els nins petits fabriquem una cuirassa imponent per a lluitar contra tot: pors, neguits, llamps i trons, maldecaps i malalties. Ara, ella, que donà tant, reclama -no ho reclama, ho demana sense agraviar- un poc d’atenció.

La fa sentir bé saber que importa als seus, tenir-los a prop, trobar les amigues que encara li queden, i sobretot, sortir a la fresca rodejada de gent, fins tard, quan els horabaixes són llargs. En canvi la fa sentir molt malament que li perdin el respecte -que ella s'ha ben guanyat- o que no la consultin en prendre decisions que l'afecten -això a vegades la fa reaccionar amb desmesura, i quan se'n tem, plora, perquè ella no és, o no era així; no saber on posa o on deixa les claus o la cartera i sobretot témer-se’n de que no se’n recorda de les coses,  li provoca incertesa pel seu futur proper, i de retruc una gran angoixa. Mira els rellotges, contínuament, com un salvavides contra el temps neutre, buit i sec de la seva desmemòria.  No li agrada la fosca, ni els horabaixes curts de l’hivern, tancada dins ca seva. S’adorm poc a poc, però profundament, i encara que s'ha preparada, la religió és un bon agafatall per a ella,  la proximitat de la mort no li fa cap gràcia ni una, i menys la malaltia, o les caigudes, que la conduirien a un lloc que tem amb desmesura: un hospital. Somnia sovint amb qui fou el seu home i company, i, dins el somni,  li parla. Però ell sempre és d'esquena; quan l'escomet, se gira... i es desperta. No li pot veure mai la cara i això l'entristeix.

Vet aquí de que està feta l'alquímia de les nostres vides, un pic solventades les envestides de la fam, la set, la malaltia, i qui sap si de la injustícia, la soledat i el desamor: de somnis i records d'infància. Talismans contra la por i l’oblit, perquè equilibren el pas del temps, o massa ràpid o massa lent. Als fills, aprenents sorpresos per l’envelliment súbit dels pares que fins fa poc eren autosuficients, els manquen plaguetes i apunts, i mestres per a conduir les noves situacions i el seu neguit. Més enllà de "servir-la", com es deia abans a tenir cura de les persones majors, les condicions de la modernitat fan que es generin noves formes d'encarar les discapacitats generades per l'envelliment. Si poden, passar el temps que els resta a la casa on han viscut és el millor. No sempre pot ser així. Per a ella sí,  és a la casa on va néixer, on tresca pels calaixos, on ballava mentre el seu germà tocava la bandúrria, on les seves germanes majors filaren els seus projectes, o sa mare frissava d'anar a assajar la comèdia o el seu pare, “que era una autoritat i molt sever”, mai però mai es va queixar del trull que l’estol de jovenetes armava quasi cada dia. Arrecerats en la infància, un espai on el temps no existeix –al manco amb la perspectiva de la senectut-, ja de grans, sobretot els vells sense memòria, passen a ser habitants d'un camp de refugiats, nins-vells desvalguts, on hauran d’esperar els anys que els queden. Amb la voluntat de no fer massa nosa, segurament.

________________________________________

 IMATGE: PINTURA DE SEBASTIÀ RAMIS  ( Pi de la Serra de Tramuntana ) 2000

Comentaris

La desmemoria

Jesus GM | 09/02/2009, 19:38

Mi querido Cl.
Ahora estoy en Estambul donde estuve hace 25 anos por vez primera.Luego he vuelto otras veces pero no. como ahora sucede. al mismo hotel y a la misma zona en la que estuve hace 25 anos. Me asalta la memoria por todos lados y casi no me deja ver la ciudad. Borges escribio lo de solo una cosa hay es el olvido. Pero el se pasaba la vida recordando...

No està pentinat a l'inrevés

pi ventós | 16/02/2009, 19:44

Molt fiable i hermós com d'habitud. Tenc un dubte. El quadre -esplèndid- de Tià Ramis no està girat, sembla pentinat a l'interevés, amb els brots cremats no pel vent salar de la mar sinó pel fred de la serra...ben mirat ell no hi degué anar allà dalt. Potser tot

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb