Climent Picornell

EL CASERÍO, CAN BUADES, LA DIVERSIFICACIÓ ECONÒMICA I EL MONOCONREU TURÍSTIC. Climent Picornell

jcmllonja | 01 Febrer, 2009 21:58


El Caserío, Can Buades, la diversificació econòmica i el monoconreu turístic

CLIMENT PICORNELL

L’estructura econòmica de les nostres illes presenta una escassa diversificació. Un sector primari que té una participació ínfima –propera a l’1%– en el PIB regional i un sector secundari dèbil, un 8% del producte total, molt focalitzat en poques branques, energia i aigua, alimentació, metall, ciment i ceràmica, pell i confecció. La producció bruta, en la construcció, és entorn del 10%. El sector dels serveis genera més del 80% del PIB balear, únicament hoteleria i restaurants ja hi representen un 40%. En aquest panorama, s’anuncia el tancament de la fàbrica de formatgets de Menorca El Caserío –afecta 163 treballadors, segons CCOO, 300, indirectament– i de la fàbrica de grifons de Can Buades a Binissalem amb un expedient de regulació de tots els treballadors, 173. Dues empreses emblemàtiques del que era el sector secundari. Emblemàtiques de què? El Caserío, del poc que quedava de "la via menorquina del creixement", i Can Buades, hereva d’un sector industrial no lligat directament al turisme. Pere Montañés fundà a 1930 una empresa que féu menjar formatgets a tot l’Estat espanyol –Del Caserío me fío– fins que a 1992 es ven a una multinacional, Kraft Foods, filial de Philip Morris, que ara la tancarà i "deslocalitzarà": se’n durà la producció a Bèlgica i a León.

Gabriel Buades l’any 1900 funda un negoci de "griferia" que cresqué molt, a 1950 s’inaugura una fàbrica que arribà a tenir quasi 800 treballadors, distribuïa per tot el món. L’any 1985 la venen a una multinacional que la revèn l’any 1989 al grup europeu Teka. Reflecteixen l’actual crisi, però també una manera de pensar l’evolució de l’economia de Balears. On queda la necessitat d’haver de diversificar el teixit productiu? Si els fets, tossuts, ens dirigeixen de cada pic més a una estructura dependent de la construcció i del turisme, fins a haver arribat a una "economia caribenya", per similitud a una dependència –excessiva?– del sector turístic: el monoconreu turístic.

Però abans una pinzellada sentimental. Servidor ha fet una carrera d’investigador, bastant magre, que començà amb una tesina de llicenciatura sobre la localització industrial a Balears. Encara record, 1976, les meves passejades pels polígons industrials –La Victoria i La Paz, noms franquistes–, les consultes estadístiques a la Delegació d’Indústria i el seu delegat –"For-tu-ny" lletrejava quan el cridaven de Madrid–. El dia que la vaig llegir, un aucell, un teulader, entrà per la finestra. Les conclusions eren clares: els subsectors dependents del turisme i la construcció creixien, i els altres eren cada pic més residuals; els polígons industrials feien el paper de grans magatzems dels quals el port tenia carència i eren usats majoritàriament per empreses de serveis. Jo mateix clamava contra la pèrdua de diversificació econòmica, una espècie de talismà contra no se sabia molt bé què... una crisi mundial? Del petroli? Del sector turístic? De les crisis, companyes inevitables del capitalisme, en tenim història a les Balears. Sense anar més enfora, el desastre de la fil·loxera atacant les vinyes en el segle XIX –aquesta sí que fou una crisi– resolta amb resultats espectaculars, una profunda variació del camp, que era en aquell moment el motor de Balears, com ho és ara el turisme.

A Balears les indústries de béns de consum tradicionals com el cuiro i calçat, moble i bijuteria... són les que han estat més exposades a la competència internacional amb processos generalitzats de deslocalització i fortes reestructuracions empresarials. El calçat va ser una gran activitat exportadora de les Balears mentre la mà d’obra barata va permetre vendre fàcilment al mercat nord-americà i europeu. La competència dels països del sud-est asiàtic i el desenvolupament tecnològic van fer que moltes fàbriques quedassin obsoletes, mancades d’adaptació als segments més alts del mercat, amb productes d’alta qualitat i disseny, en els quals s’havien especialitzat. Aquest exemple, i el tancament ara d’El Caserío i Can Buades ens recorden que és el turisme qui en aquests darrers cinquanta anys ha imposat el seu model inexorable i que ha demostrat ser un segment resistent i adaptatiu a les crisis econòmiques que s’han succeït. Veurem ara.

La meva reflexió anava, però, en el sentit de si encara es predicava la diversificació econòmica com a sortida i element salvador enfront d’un temut monoconreu turístic. Monoconreu turístic vol dir que el turisme ho arrossega, de forma directa i indirecta, quasi tot. Això, tradicionalment, s’ha vist com un perill: I si el turisme va malament? Si els touroperators –sobretot quan controlaven més que ara– desvien els turistes? Què farem...? Ergo: convé diversificar la nostra economia. En què? En segments agrícoles rentables? Ja no va funcionar el denominat "pacte intersectorial", els hotelers ho trobaven més barat al mercat mundial. Diversificant el sector secundari? Com? Enfortint-lo o transformant-lo en indústries d’alt valor afegit –així es deia– o en "indústria gris", en altres informes, o indústries lligades al coneixement... o, fins i tot, proposen altres, oferint localitzacions, fent gola amb el teletreball i els parcs tecnològics amb els avantatges d’una indústria, quasi paradisíaca!

El discurs de la diversificació econòmica desaparegué un temps de la literatura socioeconòmica, i el fantasma del monoconreu era només mantengut en discursos marginals que, nogensmenys, ja no blasmaven contra el turisme, sinó contra una determinada manera de fer créixer el turisme: massa places, massa consum de paisatge... Només de tant en tant en ambients acadèmics i sobretot des d’alguns gabinets polítics i bancaris, agitaven la por: "Si no es diversifica o si no s’inverteix en coneixement i formació", per dir alguna cosa, "això anirà malament". L’evolució galopant de l’economia mundial situa les Balears com el que són, un país petit, sotmès als sobrecostos de la insularitat, si a això afegim l’espoli fiscal de l’estat central, pareix un miracle: encara sobrevivim. El Caserío i Can Buades eren exemples vius de la història de l’evolució econòmica del nostre país. Fruit de projectes empesos per persones emprenedores que saberen cercar mercat fora de les Illes, rompent els motlles que els illencs no servim i altres milongues de l’autoodi, que fins i tot arriba a l’economia.

Deu ser encara necessària la diversificació econòmica? Qui la plantejarà ara i sota quins arquetipus? No val començar a construir ports i aeroports discutint al tasser d’un bar, o canviar l’estructura econòmica d’un país en un classe de la UIB o diversificar en un informe anual d’un banc o una caixa. La cosa és més seriosa, i servidor no en té la solució, però queda fora de dubte que perquè la nostra economia contribueixi realment a la prosperitat de les Illes Balears en el futur s’haurà de fonamentar en la competitivitat, adaptant-se a les forces d’un mercat cada vegada més obert i en continu canvi, alhora que s’haurà de desenvolupar en un context que comporti baixos costos socials i ambientals. Es podran aconseguir, i mantenir, avantatges competitius i canalitzar processos permanents d’innovació i millora de la qualitat a les nostres indústries per no quedar fora del mercat? Al marge del turisme?

_____________________________________________

IMATGE DE GUILLEM MUDOY

 

Comentaris

Re: EL CASERÍO, CAN BUADES, LA DIVERSIFICACIÓ ECONÒMICA I EL MONOCONREU TURÍSTIC. Climent Picornell

Laura | 02/02/2009, 20:52

Estic intentant localitzar-lo per a la realització d'un reportatge. Li he enviat un mail al seu correu de la universitat. M'agradaria que es posàs en contacte amb jo en qualsevol de les dues adreces. Moltes gràcies.

Laura

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb