Climent Picornell

EL TERRITORI DELS SOMNIS. Climent Picornell

jcmllonja | 25 Setembre, 2005 20:41

( "Nit i Dia", 1948. imatge del fenomenal Mauritius Cornelius ESCHER, 1989-1972)

El territori dels somnis

Climent Picornell

Vaig amb un cotxe dels qui ja no es fabriquen –un Renault 4/4- i un pintor molt conegut, en Miquel Barceló,  em crida per dir-me : “deixes la cartera de pell negre”. Una cartera que m’havia regalada un franciscà, amic meu. Mir d’aturar-me, i en aquests moments, un escriptor famós, Saul Bellow, passa i em diu : “no et preocupis, jo l’he agafada”. El cotxe trabuca, a poc a poc, per un desnivell de la carretera, dins un bocí on hi acaba de passar un tractor a llaurar. Una madona, amb manegots posats, ve a veure que ha passat, mentre veig l’escriptor amb la meva cartera que camina, per davant el Centre de Professors cap a IKEA, i tenc la sensació que me fot, que me roba. No m’he fet res amb l’accident, però aquell no em tornarà la cartera.

La mescladissa de realitat, fantasia, desubicació, gust, por i angúnia em fa estar dins el territori propi dels somnis. Em despert, retorn al meu redol i reconec els sons propis del poble i de l’hora que és : uns lladrucs llunyans, uns sebel.lins despistats que tornen al seu cau... Però tot era tan real, tant, com si fos de ver.

En Xavier m’havia contat que ahir mateix, a la nit,  havia anat de Sant Joan a Vilafranca amb un avió a reacció, d’aquests grossos i que se’n temia que per un trajecte tan petit no sabia si li bastaria frenar d’hora i no passar-se, un parell de pobles. Una penada, per si frenaria o no; dins el llit. A la mare de na Xisca, unes monges, a les que ella anomenava “ses monges muntanyeres” li havien pres ca seva. Però, n’hi havien donada una altra, de casa, que, mirau per on, era ben igual, però ben igual que ca seva d’ara. No entengué mai que perseguien les monges muntanyeres amb la seva actitud, quan es despertà. Un conco meu, tengué un somni recurrent, ja de nin i fins que es morí : li prenien el doblers. Primer de dins la butxaca, quan en tenia pocs, i després uns lladres el hi fotien del “Montepio”, quan ja en tenia més; la família ja li coneixia el desassossec perquè quan somniava això el veien patir d’adormit. Na Margalida recorda el seus somnis en colors. En Toni va somniar una temporada que el fermaven a la barraca del ca, quan era nin, perquè no va voler canviar el seu criteri –d’una cosa sense importància- davant la duresa de son pare. “M’hi tengueren fermat un vespre i mig i encara ho record com si fos veritat, i ho recordaré tota sa vida”.

Ben segur que el poeta Miquel Bauçà, ara al setè cel, i que té un llibre titulat “Els somnis” en  faria un parell de versos heptasíl.labs, per ell els somnis eren l’únic important en la seva irreal vida quotidiana. Tot va molt més enllà de la interpretació de les nostres somiades, que ja provà d’endreçar Sigmund Freud, o de la imposició de significats a l’absurd –quan un es contempla, a ell mateix, mort dins el seu taüt, vol dir tal cosa; quan un cau i cau i cau i cau...vol dir-ne tal altra; quan un vola com un ocell... i coses així-. Alguns pobles, els esquimals entre ells,  ho resolen d’una manera pràctica i eficient, sense haver d’anar a cercar na Maria per sa cuina. El territori del somnis, per ells, és un lloc real, no és una cosa que fabriqui el nostre inconscient –  i ja saben allò de que l’inconscient no existeix, però insisteix-, és una contrada situada més enllà de les muntanyes. Ningú hi ha anat mai. Només una persona. Un d’ells, que és el qui maneja la seva salut i el més enllà de la vida. Una espècie de capellà-psiquiatre –que tampoc hi ha esta mai al territori dels somnis- però al qual han ensenyat i ensinistrat, per fer avinent a l’altra gent les coses que somnia. No hi ha res d’aberrant dins els seus capets si somnien, sinó que les coses rares, absurdes o angunioses que se’ls fan presents quan dormen, no són sinó coses ben reals que han vist en altres vides que han viscut, al territori dels somnis, i que els hi retornen, per sort, només mentre dormen.

Això no desterra ni la bellesa, ni els sentiments als paratges d’aquest territori somniat. Ni una certa crueltat, tampoc. Tot plegat, com en els territoris que ens pensam que són reals. Vegin, sinó. Un pic mort l’home amb qui compartí més de mitja vida i al qui estimà tant, ara es tornen a veure a les nits : s’ha convertit en un ocupant del seu país de somnis. Quan m’ho  contava, li vaig dir : “Que bé, és com si fos viu encara, el podeu retrobar quan anau a dormir”. “No te creguis”, em contestà, “ xerram, passejam, però sempre el veig d’esquena, no li puc veure mai la cara... quan això és a punt de passar, s’acaba el somni". I plora, de desperta.

_______________________________________________________________________________________________

Les il.lustracions són de MC ESCHER . Hi ha un web oficial.

 

 

 

 

 

 

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb