Climent Picornell

L'ENSAÏMADA MÉS PETITA DEL MÓN... Climent Picornell

jcmllonja | 02 Gener, 2009 14:46

 

L’ensaïmada més petita del món...

Climent Picornell

 

1.-  Per demostrar que la meva psicomotricitat fina era l’adequada –“ets un manotes!”, em sentia dir sovint- vaig decidir pastar l’ensaïmada més petita del món. Amb un didal de farina i una ditada de saïm vaig enfornar una ensaïmada que, en ésser cuita, fou com una peça de deu cèntims. Un pic refredada ens asseguérem a taula un servidor, el ropit del meu corral, un moixet -fill d’un moix republicà del puig de Sant Pere-, dues puces i un ‘poi’ entrat en costura. Va ser un llepadits, sobretot per les puces, que repetiren tres vegades. La vega la férem ben en mig de Mallorca, que no és davall el campanar de Sineu –on, com saben, hi ha el pern del món, gira que te gira- sinó davant la barberia d’en Tomeu “Titina” a la plaça del Fossar. En haver fet un rot el moixet se’n tornà al baixador de Llubí, son pare l’esperava a l’estació intermodal de Palma per anar al Principal, on hi entren per davall una teula. El ropit sortí escapat cap a la partió d’Ariany i Petra i les puces i el ‘poi’ tornaren calentons dins la butxaca de la meva jaca. Quan em vaig despertar -un tió cremava a les totes dins la foganya- em vengué al cap el forner “Boveta” explicant-me com havien construït l’ensaïmada més grossa del món, el dijous Bo.

 

2.-  M’aixec ben de matí. Fa fred. Surt pel corral a aprofitar una estona de soleiet. Sent les abelles que es concentren a les flors blavoses i petites del romaní que sembrà mon pare. Ara hi ha poques flors, encara que  l’olor de les del nisprer és potent i aferradissa i, un punt, melosa. Les taronges ja agafen el color que toca. Passa pel carrer -abans un camí amb les voreres plenes de magraners agres i donardes majestuoses- un personatge que no aconseguesc identificar, però ell sí que me té molt present. M’escomet: "Tu eres molt brusquer, me deia mon pare”.  Feia molt de temps que no sentia aquesta expressió, era com qui dir: eres un poc extravagant, bohemio, raro. En una paraula... que me pegaven brusques. Tallat de lluna. Tot perquè havia estat d’aquella generació que començà a deixar-se els cabells llargs, com a símbol extern de trencament. Peluts, els deien per Eivissa als primers hippies, ye-yés, per aproximació a les cançons que cantaven els Beatles. A França el pelut per antonomàsia, era un cantador que es feia dir Antoine. Cantava una cosa així: “Mu mare me diu Toni / els cabells t'has de tallar / I jo li dic mumare / d'aquí a vint anys...” Pens amb els hippies europeus i la seva carrincloneria simplista de camises florejades, lluny de la bona consciència dels americans, que es creien el que deien i feien el que creien; els europeus ho feien per follar ( Antoine, dixit). Un dels contraris, emprenyat perquè li prenia les al·lotes, composà una cançó per contestar-li: “Cheveux longs, idées courtes”. Poc a poc el pel llarg deixà de ser símbol de res, tant com el pèl tallat a la navalla. La persona que em parlava tenia pinta de skin head, de matón de barrio, cabells quasi rapats i orelles plenes d'arracades. Menava amb ell  un al·lot de devers sis anys, que el mirava embadalit i amb admiració. Intentà explicar-me qui era, d’on era, però no ho vaig saber, tot i que li vaig dir: sí... sí... ja sé... però la veritat era que no identificava la seva família. La pinta de skin el fa d’una altra generació, o només ho és en aparença, deu anar així perquè és moda, i ja se sap que ‘lo que s’usa, no té excusa’. El nin menjava pa amb sobrassada i feia com a carusses. “Cou un poc –respon l’skin

santjoaner- però és molt bona;  aquesta és de la que fa que les monges, si en mengen, hagin de dormir destapades”. I riu que te riu...

 

3.-  Me xerra des d’una cadira del cafè en Sebastià “Flonjo”, atia el foc, componguent les estelles. “Idò no saps amb qui ‘pelees’ -símil extraordinari  emprat com “no saps amb qui te poses...”- “Te’n contaré dues de quan jo era nin. Vaig tornar un dia a ca meva, capell posat. Crid sa meva germana Maria: ‘no sé què tenc al cap, me pica molt, m'ho vols mirar?’. Na Maria me lleva es capell i hi afina un dragó, negre, gros. Va començar a cridar i a córrer, amb un atac. No se va aturar fins a ses escales de Consolació. Mon pare em va maçolar fort. Això de fer por amb sos dragons m’agradava molt. El dia de la festa, a ca nostra, solien fer un arròs brouós, això que ara li diuen arròs brut. Hi havia un poc de tot, colomí, faraona, pollastre... Ell, jo, què t’he de dir, hi vaig tirar un dragó que duia dins sa butxaca sense que ningú se’n temés. Van a taula, fan plat i dins es del conco Arnau de sa Pleta, sa primera tallada que li cau és es dragó, ben bullit, però amb sos ulls oberts. Sa madona que feia els plats pegà un crit i hi hagué arròs per tot. Ho tiraren i dinàrem de segon, escaldums. No varen arribar a saber mai qui ho havia fet, mon pare sospitava, però donaren sa culpa a que feren s’arròs dins sa foganya i hi havia caigut, també, un poc de sutja. Jo no vaig dir  res mai, fins que mon pare fou mort. De por que encara no m’ arribàs sa clotellada”.

 

4.-  L’amo en Miquel, armat amb una bona bufanda, a l’escala del portal dels homes, me conta coverbos de son pare.  Li deien de “Can Capsibo" de mal nom i se'n va anar, millor dit, l'enviaren, al ‘Frente’, en temps de la guerra. No escrivia mai als de ca seva, que passaven una penada. Un dia es va decidir a enviar un carta que reberen amb alegria, però en obrir-la no hi havia res. No havia pensat a posar-hi l'escrit. Sabien que era viu perquè al seu batalló n'hi havia un altre, de ca don Melcior, que  donava noves d'ell. Ho contà moltes vegades, per fer veure que era un home calmat. “Que sou un poc nerviós l'amo?” Li digué un dia un cambrer. “Nerviós jo? Jove, heu de saber que vaig anar a sa guerra i en tres anys no vaig escriure mai, més que un pic, i només varen rebre es sobre. Nerviós jo? Au, au. au... du ses olives i no discutesquis.” “Els hereus mos pensàvem que mos faria rics. Quin cugul mos enduguérem! Encara el recordam, com qui deixa una alfàbia buida. Pitjor! Deutes deixà. Si vols que se'n recordin de tu no deixis doblers, deixa deutes. Se'n recordaran, i bé, de tu”. Se moca fort. “Tota sa vida!”.

 

5.-  Sent l’al·lota que fa companyia a ma mare -que ja és molt velleta-  parlar en guaraní per telèfon. Dóna el Bon Nadal als seus fills, que són al Paraguai, en la seva llengua, que no entenc. 

 

_____________________________________________________________

IMATGE: RAFAEL FÈLIX PUIGRÓS  ( "Aterratge perfecte ) 

 

Comentaris

Uep, estalvi al cos

a | 02/01/2009, 15:46

Fantasia, de la bona

Any nou, lletra petita. ¿què heu d'estalviar? O ja vos he posat a règim i aprimau el cos, dels tipus...

un poc de to

Climent | 16/01/2009, 09:13

Benvolgut "a". Lletra petita, que no és mateix que la lletra menuda... ens convendria tots amagrir-nos un poc.
Salutacions.

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb