jcmllonja | 22 Desembre, 2008 19:57
Jardins d’altri tenyits d’hivern
Climent Picornell
Es parla poc de turisme, és com si en aquesta nova legislatura el tema hagués quedat soterrat, després de les envestides que els hotelers envergaren al primer pacte de progrés, un d’ells, Gabriel Escarrer, opinava: “El turisme de masses és una de les expressions del triomf de la humanitat en el camí cap a la igualtat d’oportunitats, és la meta a la qual aspiren els governants seriosos. És un dels fins que persegueixen les constitucions elaborades amb rigor per homes de bona fe.” (L’oci, el negoci, l’ofici. 1989). Per contra, un escriptor heterodoxe parlava per boca d’un dels seus personatges: “Els materialistes no tenien en compte que quan les coses no duren prou perquè puguin ésser assimilades, els homes s’acostumen a no estimar-les i la seva inconstància acaba per estendre’s a les amistats, als amors i als sentiments ; i vet aquí la gènesi d’un tipus d’imbecil·litat moral dels nostres dies : el turisme”. Llorenç Villalonga ( Andrea Victrix, 1973). De quin dels dos hem de triar el concepte? Tal vegada de cap. Si més no, vegin Villalonga i el seu poder adivinatori, errat de comptes, en un escrit de 1935: “La història assenyalarà a aquests dos homes com els qui millor han comprès la seva època i com els més dotats de visió de futur”. Els dos homes a qui es referia eren Hitler i Mussolini. Hem de deixar de punyir el vesper del Villalonga falangista? O cal entrar dins les empaties del creadors literaris, esquizofrènics controlats? ( Jacques Brel: “Tenia l’ull del pastor, però el cor de l’ovella”, Mon enfance). O creure que Villalonga era jove i com a tal li podríem aplicar el que fa dir Thomas Mann al jueu jesuïta Leo Naphta ( La muntanya màgica) dirigint-se al liberal Settembrini: “S’equivoca vostè si creu que la joventut estima la llibertat. El que anhela la joventut és obeir”. Qui sap si és adient la reflexió, ara que el joves universitaris es rebel·len contra Bolonya, l’espai universitari europeu. Quan era jove Einstein manifestà: “Com que no sabia que era impossible, ho vaig fer”. Millor això darrer que allò d’obeir. Per molt que als mallorquins ens hagin surat amb el “Creure és criança”.
Ha sortit més amunt el nom d’Adolf Hitler, la qual cosa em condueix al següent apunt. Cuique suum. La frase, traduïda literalment, significa “a cadascú el que és seu”. Antic aforisme grec i llatí, deriva en una altra frase, Suum cuique tribuere ( donar a cadascú el que li correspon ) i enllaça amb el sentit de donar “Al César el que és del César i a Déu el que és de Déu”. La trobam a Ciceró, al codi d’Ulpià, sembla que és el lema d’alguna universitat nòrdica, emprada en el sentit de què cadascú tendrà el seu mereixement en funció de la seva intel·ligència. Al padrí d’uns bons amic meus, Jaume Rabassa (1899-1944) el mataren a Buchenwald, un camp de concentració i extermini de l’Alemanya nazi, on hi estaren internats entre altres Léon Blum, Bruno Bettelheim, Jorge Semprún... Hi vaig ser, fa uns anys, i encara hi havia a les portes la inscripció Jedem das Seine ( A cadascú el que és seu ), allà amb el sentit cínic i criminal de “a cadascú el que és mereix”. A partir d’aquí la frase agafa i s’amara de mala llet. Repens el lema, escrit també amb ferro, i l’enorme hipocresia d’algunes sentències canviades de sentit en similars circumstàncies, com l’Arbeit macht frei (El treball us farà lliures) a un altre camp sinistre, el d’Auschwitz. Quan la companyia Nokia, famosa pels seus telèfons mòbils, usà “a cadascú el que és seu”, com a lema d’una campanya publicitària, l’American Jewish Committee protestà fortament, amb raó, evidenciant que la frase estava tenyida, encara, de la maledicència dels nazis.
Coses del temps, de les guerres, de la mundial i de la civil. I de les post-guerres; Jaime Gil de Biedma retratava la seva: “Media España ocupaba España entera / con la vulgaridad, con el desprecio / total de que es capaz, frente al vencido, / un intratable pueblo de cabreros... Y pasaban figuras mal vestidas / de mujeres, cruzando como sombras, /solitarias mujeres adiestradas / -viudas, hijas o esposas- / en los modos peores de ganar la vida / y suplir a sus hombres. Por la noche, / las más hermosas sonreían / a los más insolentes de los vencedores.” Crueltat, dolor i, encara, racisme covat. L'amo en Toni "Gromesta", 96 anys, té, en un poble petit de Mallorca, uns nous veïnats: són senegalesos. "Els negres petits ploren ben igual que els infants mallorquins". Ho diu sense malícia, no com la que emprava sa mare quan una filla, germana de l’amo en Toni, festejava un xueta. Li digué només un pic, i pus: "M'estim més que te casis amb un negre que amb un xuetó". Eren, però, els temps en que els únics negres que hi havia a Mallorca eren els de Can Matons. Avui en dia, passats els anys i les guerres, la gent té poca memòria i sol confondre les coses. Com aquesta afirmació desbaratada: “The Beatles amb la seva cançó Lucy in the Sky with Diamonds feien apologia de l’ADSL”. ADSL per LSD, tan se val..., errada que mesura el fatal pes, i el pas, dels anys.
I avui? Com ahir. “Avui la gent sap el preu de tot, però no coneix el valor de res” ( Atribuïda a Oscar Wilde, 1854-1900). Tal vegada per això es vol “comprar” desesperadament la felicitat, que no es ven, i es cau en mals diversos, que condueixen cap als moderns remeiers, els psiquiatres. “En el camp de la Psiquiatria hi ha només quatre grans categories de medicaments: les pastilletes per la tristor –antidepressius-, les pastilletes per a la por –ansiolítics-, les pastilletes per a les veus i els pensaments extranys –neurolèptics- i les pastilletes per a evitar els alts massa alts i els baixos massa baixos –reguladors de l’humor-..., hi ha, a més, la psicoteràpia que consisteix en ajudar a les persones escoltant-les i parlant amb elles.” ( François Lelord: El viatge d’Héctor o el secret de la felicitat, 2005 ).
A punt d’entrar a 2009, guard un missatge anònim, un sms, que acabà al meu mòbil la passada nit de cap d’any, encara el passeig, no l’he esborrat. Tenc dificultats per interpretar-lo correctament, diu: “ 3 desitjos x 2008; força x canviar el q puguem; q no consentim el q no puguem canviar; i q siguem incapaços de diferenciar ambdues coses.” Li explic a J.P.M. perquè el m’interpreti i m’aconselli; com a contesta, me regala el que ell anomena un unami: "De vegades tenc l'impressió d'estar contemplant l'aigua que davalla el torrent, tot sol, sabent que l'única remor que sona és la que jo sent. I escolt la tristesa pura, noble, com una ferida que brolla per sanar. Els còdols -pedres exultades- no necessiten consells".
« | Març 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |
El mar quita y da memoria
Jesús GM | 23/12/2008, 09:19
Querido Climent
Te deseo una Feliz Navidad y un 2009 lleno de salud y de nuevas ideas para tu estupendo blog.
Se me cuide, Maestro.