Climent Picornell

CONTRA FELANITX ? Climent Picornell

jcmllonja | 17 Desembre, 2008 10:49

Contra Felanitx?

Climent Picornell

No va de la factura que ha presentat en Miquel Barceló “Cordella” per pintar la cúpula de Ginebra. Haguéssim pogut fer, també,  la comparança de si un manacorí, en Rafel Nadal, guanya tant o més que el pintor felanitxer. No. El cas és que me surt, de dins un diskette d’un ordinador que ja no ús, material de desfeta, un parlament que vaig fer a la presentació d’un llibre de n’Andreu Manresa ( Felanitx, felanitxers... ), al bar Líric de Palma, fa molts anys, anunciat en un cartell: Contra Felanitx? N’he salvat alguns bocins, fonamentats en una mania particular contra els meus amics felanitxers, massa sobrats. Estudiosos tots, d’amagat, del Llunari pagès de Jaume d’Albocàsser. Hi hauran afegit als seus breviaris de nit El mal bocí del traspassat Nadal Batle? O Felanitxeràlia del mateix Manresa? Com passa el temps!

Deia coses com que no havia tengut temps de què m'aclarissin si era el llibre -de fotografies estentisses-  o el seus comentaris, el que anava contra Felanitx, o si bé, fruit d'una especial paranoia, eren els propis felanitxers que sentien que tothom anava contra ells. Naturalment, tothom, empès per l'enveja de no ser felanitxer, ja que, segons ens recorda Miquel Barceló “Pereió” són: “...una tribu, una civilització, un cert mite”. Mare de Déueta de Sant Salvador!  Això, el que sí demostra, és que solen ser bons propagandistes i venedors de si mateixos, dels bons i dels mals felanitxers, fins i tot d’alguns dels retratats a Felanitx, felanitxers que, amb floridura i tot, n'hi ha que encara fan olor de corretges falangistes... Cosa, però, hi deu haver, qui sap si deguda al temor que els caigui sa Timba damunt una altra vegada. I és que hi ha una certa dosi de cosa intolerable, sobretot en això del parlar felanitxer, que als pèsols o xítxeros, els hagin de dir, per ser diferents: estiragassons. Paraula de dubtosa etimologia afrancesada, de quan duien vi cap a França i tot allò que conten de Portocolom del segle XIX. Cosa, per tant, hi ha quan tot un poble pot arribar a pensar que el més boig dels seus sap fer rellotges... sense tèmer-se’n que al poble de veïnat els han d’adobar, i ai! si aquest és ple de manacorers (no de manacorins). Hi ha al llibre molts de felanitxers que no hi eren gaire per la vila o que anaren a fer els ous a fora: un governador civil de Palència, un rector de la universitat a Palma, un professor assassinat a l’Índia, un intel·lectual –femellut, beguedor, intel·ligent i de dretes-  a Paris... Tanmateix, volen ser cosmopolites i quasi tots s'han perdut pel camí d’Es Carritxó.

No voldria que es prenguessin a mal aquestes paraules meves -a un extern no li han de consentir segons què- però els felanitxers i les felanitxeres que m'enrevolten -i  és a aquests als qui van dirigits aquests contraatacs-  arriben a marejar. Quan n'hi ha dos de plegats, ja hi són, els he sentit contar milers de vegades infinites històries vertaderes de Felanitx: que si els efectes benèfics de tenir “Instituto Laboral”; la ràdio de la Cadena Azul; el Sindicat o celler cooperatiu; en Maikel i les seves caigudes de Far West i la "Bona terra per morir"; el vicari “Costella” que confonia, no se sap si aposta, el cant d'una saeta amb una sardana; el poeta Miquel Bauçà i la seva lloriguera; la botiga d'en Pep Grimalt, de can Bossa; les històries del pare Xamena; els d'Orellana, si n'hi ha més allà o aquí; si en Pere Oliver i Domenge va dir; si els Coloms a la Sala feren allò o allò altre (pronunciau: "oltre"); si en Llodrà ensenyant la Marsellesa a tot el poble des del balcó de ca seva convertia "Allons enfants de la patrie..." en "Envant, fills de la pàtria mallorquina..."; hi faltaria “Don Tu”, n’Andreu Tirado aregant els cavallets o la veu  profundíssima de D. Macià Tibús. Amb  Don Macià, compartírem cursos de música coral. Em contà que una moneia que tenia es morí asfixiada, per abrigar-la massa. Era un homo gran, amb gaiato, amb una veu de baix profund per cantar coses com "Conturbata", "De Profundis" o  "Libera me domine" del Requiem de Fauré. Era la quintaessència de la pronunciació d'aquesta ela, entre amanerada i mala de fer, que distingeix el parlar felanitxer: "sutil", ens deia, amb la llengua al paladar... "un tel"...

Abans era molt usual caracteritzar els habitants de determinats països o llocs per una sèrie d'adjectius. Pascual Madoz, al segle XIX, diu dels mallorquins: “generosos y fuertes, muy aplicados, aptos para la guerra, sobrios y obedientes a las autoridades”. Els santjoaners tenim els peus grossos, virtut que ens permet dormir de drets. Això, un estereotip biosocial, es podria fer dels felanitxers. Els habitants de Felanitx, catalogada ensems com l’Atenes i l’Andalusia de Mallorca, són creguts i estufats o bons al·lots i faners? No ho sé. Però sí que se sap el que no són. Ho va dir el nét del barber Pascola: “els de Felanitx no som manacorers.” Definició per negació, que entra en la més pura tradició de la pedregada entre veïnats. Tothom però va fer grans rialles dins la catarsi, plegats, el dia de Pasqua, no sé si pels nervis provocats per la gana, abans de menjar-se el frit, naturalment amb molts d'estiragassons -o sia pèsols- després del pas-doble de la freixura. En definitiva, ni tant com diu Miquel Barceló ni tant poc com vol suposar n'Andreu Manresa. Això es diu anar de son Mel·lo a son Catel·lo. Ho deixarem en que són com els altres (digau, però, "oltres").

Els comentaris d’en Manresa són "sutils" (provau, un altre pic, de dir-ho a la felanitxera), un punt mal-lletats,  sobrepassant de molt el senzill peu de fotografia, per convertir-se en un breviari de manies d'en Timpano. La qual cosa em corrobora que l'etimologia del topònim Felanitx, més que venir de falanis, o de fenàs, podria ser que vengués de fel. Una fel endolzida, però agre al mateix temps, transformada en una ironia i un sarcasme contra ells mateixos. No contra Felanitx, contra ells mateixos. Això sí que és un distintiu, ben clar, dels felanitxers: fer de l'ironia i del sarcasme el seu ofici. Com heu comprovat, no he sabut molt bé quin paper havia de fer: si queixar-me de que les verbenes de Felanitx ja no són el que eren; si fer de Pere Mateu per ser més enginyós que els meus odiosos companys de presentació; si preparar una llista de citacions de Metternich, Goethe, Jack Kerouak, el pare Aulí i Cosme Bauzà; si repassar l’ecologia dels puput felanitxer citat a la cançó d’en Pep Gonella o si solidaritzar-me amb aquell personatge de la família reial espanyola i trobar, com ella, que el Sant Joan Pelós de Felanitx, continua sent un "mamarracho". El que sí vaig decidir, va ser no contagiar-me de l'estufera, la qual cosa m'hauria menat  a creure, com pensava aquell filòsof amic d'en Dalí, que arribarà un dia que bastarà dir que són felanitxers per tenir-ho tot pagat. Fins i tot el fet de fer una volta al Sol, un pic cada any. De franc.

Disculpin si el he tret bullit d’ahir, passat per la paella: roba vella. A un servidor li agrada molt.

Comentaris

c

c | 17/12/2008, 22:27

c

SEMPRE FELANITX PER ENMIG

Felanitx, felanitxers | 20/12/2008, 11:32

idò això sempre Felanitx per emmig i N'Andreu Manresa de propagandista del mite

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb