Climent Picornell

AL MC DONALD'S FALTA GENT ! Climent Picornell

jcmllonja | 11 Setembre, 2005 20:59

Al McDonald’s falta gent !

 

Climent Picornell.

 

Havia titulat l’article “Al McDonald’s, que fa figa!”, però ho he trobat exagerat. I, al mateix temps, fer figa, que vol dir –és un aclariment per a les noves generacions- que fa ull, que s’esboldrega, en una paraula, que va malament, era poc entenidor. Què sé jo ! El fet és que l’empresa McDonald’s, fa mesos, per primera vegada d’ençà que l’any 1965 cotitzà a la Borsa, va tenir pèrdues. La més gran multinacional de les hamburgueses –aquí els deiem, abans,  raoles o bistecs de carn capolada, mesclats amb ou i un toc de moraduix-, deia,  que l’empresa, amb més de 30.000 llocs de venda franquiciats a 121 països del món, fa una temporada, per primer pic,  no guanyà doblers. La novetat espantà el mercat i la seva cotitzaciò, que ja anava a la baixa,  passà dels 30 dollars l’acció, a 15, en mig any.

Alarmat, i ben al contrari que Jose Bové, el pagés francés –avui convertit en un líder de l’antimundialització- que va atacar violentament el McDonald’s de Milhau, vaig peregrinar al McDonald’s de més a prop, el de devora el Bar Bosch de Palma, i vaig demanar un BigMac, patates fregides i Coca-Cola. Coses més rares ha fet un servidor, com és ara, acabar la nit de cap d’any devers Es Carritxó de Felanitx.

Les multinacionals de l’hamburguesa han passat de ser això, empreses de l’alimentació, per convertir-se, a més, en tot un símbol. Juntament amb la Coca-Cola, estendarts de l’efecte que es coneix com “cocacolització de la societat”, un abocament més del que som : societats de la Coca-Cola . Hom ho pot agafar com una invasió, no gens subtil, d’una més de les estratègies de l’americanització del món, als més radicals els agrada dir  “l’imperialisme nordamericà”, i, uns altres,  ho poden mirar com l’estratègia exitosa d’unes empreses que han aconseguit vendre el seu producte pertot i oferir unes bones ganàncies als seus accionistes : un èxit empresarial.

Una de les més excitants lectures, de fa tres o quatre estius, fou per a un servidor el llibrot, per la gruixa, “Déu, Pàtria i Coca-Cola” (1993) de Mark Pendergrast.  I no per revelar el “Big secret”,  la “fòrmula secretíssima” de la beguda ( Cafeïna, fulles de coca descocaïnitzades, nous de cola, sucre, caramel, àcid fosfòric i essències de llima, vainilla, taronja, llimona, nou moscada, càsia, coriandre, nerolí –una flor de taronger-, lavanda i un poc de glicerina), sinó,  per esbrinar com una empresa local de gaseoses és converteix en una poderosíssima multinacional, com la Coca-Cola esdevé alguna cosa més que una beguda. Recorden que “el Barça és més que un club” ?  Idò, això, en gros.

Però, vaja, érem al cas dels McDonald’s i preniem un BigMac per veure si l’empresa reprenia els guanys, una forma aberrant, com qualsevol altra, de solidaritat empresarial. “Fast-Food” li solen dir, menjar aviat o menjar ràpid i, els més compromesos gosen anomenar-lo “menjar-fems”. Als nins petits els donen les hamburgueses dins una capseta amb una jugueta –“Happy meal”-, així els van aregant i els tenen enllepolits. Un fill meu, de petitó, però que ja escoltava coses, un dia em demanà : Mon pare, com és que li diuen “Comida basura” si és tan bona ? La innocència,  que és de guapa, fent preguntes, com sempre males de respondre amb banalitats.

El cas és que la introduccció d’aquest costumari del menjar de pressa, una més de les variants de l’estandarització social o com se sol dir ara, un altre dels efectes ( perversos ?) de la mundialització, o globalització, per ser més cursis, deia, que aquests processos ja foren percebuts pel sociòleg George Ritzer al seu famosíssim manual “La Mcdonaldització de la societat” (1993). Ritzer sostenia que l’inquietant procés del menjar ràpid s’estenia a tot el conjunt de la societat,  de l’economia i de la vida quotidiana de les societats occidentals. Fa poc E. Schlosser, afegia que això implicava  - “ Fast Food Nation”, subtitulat ”El costat fosc del menjar dels americans” (2002)-, també,  processos d’adaptació intel.ligent d’aquestes empreses a l’evolució de les pautes i els gustos dels consumidors i que han fet que les seves exigències, per exemple les pseudo-ecològiques, formin part de l’agit-prop d’aquestes corporacions. Han aparegut còdis ètics i dietètics, informacions nutricionals, adaptacions a unes “més sanes exigències alimentàries”, com és ara substiuir els greixos de cuinar per olis vegetals o exigir als proveïdors carn capolada lliure de bactèries patògenes o que els seus envoltoris siguin biodegradables... “el negoci de madò Coloma”, pensarà més d’un.

Com tots els llibres de culte, el de Ritzer, ha tengut la seva revisió: “The McDonaldization revisited “ (1998), un “reading” de diferents autors subtitulat “Assaig crític sobre la cultura del consum”, per testificar si les hipòtesis de Ritzer,  anys després, havien seguit el camí anunciat. Així ha estat. Vegin, idò, el que pot desencadenar un tros de carn capolada, que cada dia, tot s’ha de dir, consumeixen 46 milions de persones, només a la cadena d’establiments que comentam. I sinó, observin com un dels autors de “The McDonaldization revisited”,  John Caputo, envesteix el seu treball : “La retòrica de la macdonaldització : una perspectiva des de la semiòtica social”.  Per veure fins on poden arribar els exercicis retòrics dels intel.lectuals moderns, només cal assenyalar cap a un economista, famós, que proposava el preu del “BigMac” -l’hamburguesa doble del McDonald’s-, a cada país, com l’element comparatiu dels valors monetaris mundials. N´hi ha d’altres que,  davant aquesta rutina esperada i imposada internacionalment per aquests comportaments, proposarien canviar l’adjectiu “internacional” o “mundial” pel títol del llibre de Schlosser,  “Fast food nation” : la nació del menjar de pressa.

És ver que contra el “Fast Food” hi ha l’ ”Slow Food” ( el menjar reposat i tranquil), o que uns pocs i exquisits paladars es poden refugiar en la Bíblia del bon menjar que és la Michelin i observar el seus restaurants de tres estrelles, o rellegir el que diuen Santi Santamaria o Ferran Adrià, o ser un seguidor de l’ ”Ortorèxia”,  una psicopatia del menjar, són ortorèxics els qui mengen en funció de les propietats  farmacològiques dels aliments, ecològics naturalment, no transgènics, per supossadíssim. Alternatives n’hi ha a balquena, començant pel vegetarianisme, però, tammateix, els moviments de masses, els costumaris de la modernitat,  penetren amb una rapidesa imbatible. Davant la baixada de beneficis del McDonald’s, Jim Cantalupo el nou “chairman” de la companyia i els  estrategues de la multinacional ja pensen com fer front a aquest avís. Uns,  proposen la diversificació en l’oferta dels seus productes; altres, la pau de la guerra de preus baixos amb el seu gran rival “Burger King”; altres,  el menjar “ètnic” ( per ara, únicament, la mexicanització). Aquí, a les illes Balears, les campanyes dels nostres governants van en el sentit d’incentivar el consum dels productes autòctons. I sí...  a través d’això del “menjar ètnic”( els nordamericans empren l’adjectiu ètnic per tot el que prové de llocs estranys, és a dir, dels llocs que no són nordamèrica), deia que sí a través d’això “ètnic” podriem provar d’ enganxar-nos a la internacionalitació del pa-amb-sobrassada o de l’ensaïmada, tot i que, sense un  forat enmig, com el Donut,  no sé si traspassaria l’Atlàntic. Mentre això no arriba,  ens haurem de refugiar en les lectures d’aquests textos que critiquen la globalització dels models de comportament social i donen la culpa d’això,  a la carn capolada. Ja sé que és una “boutade” reduccionista,  però... tal dia farà un any.

 

Comentaris

me ha gustao

LuisCarlos | 12/09/2005, 06:36

que me ha gustado... desde venezuela

calla

mari pepa | 01/11/2005, 16:20

cañlla

Re: AL MC DONALD'S FALTA GENT ! Climent Picornell

marc | 28/09/2007, 10:36

La desertitzacio obliqua de les costes litorals me la refrega

Enhorabona!

Joana Maria | 11/05/2008, 00:16

Hem de seguir lluitant i no s'han de perdre les nostres arrels gastronòmiques. La macdonalització no ens ha de deshumanitzar.
(Mallorca, Sant Joan)

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb