Climent Picornell

EL PARE GINARD I ELS "SANTOS DE GUIXO". Climent Picornell

jcmllonja | 02 Novembre, 2008 17:18

El pare Ginard i els "santos de guixo"

Climent Picornell

Som, també, de l’opinió que el Cançoner Popular de Mallorca del pare Rafel Ginard (Sant Joan, 1899 - Artà, 1976), el Diccionari Català-Valencià-Balear d’Antoni Mª Alcover i Francesc de Borja Moll, juntament amb l’ Aplec de Rondaies Mallorquines d’en Jordi des Racó ( A. Mª. Alcover), són les tres bigues mestres damunt les quals reposa l’edifici de la  moderna renaixença de la llengua catalana a les illes Balears. " Tres monuments que perpetuen, amb unes dimensions no igualades per cap altra regió hispànica, la triple manifestació verbal de l'esperit del nostre poble: la poesia de la terra, la llengua i les llegendes", Francesc de B. Moll dixit. No es pot dir més a favor de l’obra del santjoaner, que escrigué, però, moltes més coses.

Uns dels mantenidors de la memòria del pare Ginard són el integrants del Col·lectiu Teranyines de Sant Joan, fundat obstinadament per Mossèn Josep Estelrich, el capellà "Turricano". Un col·lectiu divers, amb homes i dones de tot color i tendència, que tenen com a dèria la dinamització cultural i la recerca de temàtica santjoanera. Han editat obra seva, convoquen anualment la “Diada del Pare Ginard” i promogueren la compra de la seva casa natal, cosa que feu el Consell Insular de Mallorca, l’any 2003. La casa, avui integrada dins la Fundació de Cases Museu de Mallorca ( amb la de Llorenç Villalonga a Binissalem i, pròximament, la de Blai Bonet a Santanyí) és dirigida, ara, per Carme Castells que ha injectat una dinàmica potent, fresca i coherent. Una de les publicacions que feu el Col·lectiu Teranyines, a la col·lecció “Monografies Santjoaneres”, és la d'un dels dietaris que redactà el pare Ginard, aquest sobre la seva infantesa i que titulà : De com era infant. Amb un pròleg, immillorable, del catedràtic Pere Rosselló i Bover, indiscutiblement, el gran coneixedor de la vida i l’obra del frare franciscà santjoaner. Servidor quedà impressionat quan llegí per primera vegada la còpia, “ad usum privatum”, que em passaren fa anys. En comptes de trobar-me unes falses memòries, engolafrades i hipòcrites d’un fraret de Jesús que ja de nin tot el dia feia de santet –un “santo de guixo” amb miracles casolans inclosos, una mala transmutació de la Beata de Sencelles o de Na Cativa de Costitx- hi vaig trobar les confessions profundes d’un home, un infant, la mirada passejada per damunt les coses del seu temps, tan vertadera, que m’escarrufà. Vaig deixar el llibre amb el sentiment de mancança que em comunicà el nin Rafel Ginard, vaig poder sentir la distància marcada entre l’amor a la mare i  la falta de contacte, de tacte, de pell amb pell, que devia ser usual entre pares i fills, en aquella misèrrima Mallorca de principis del segle XX. Escrit uns anys abans de publicar-se La minyonia d’un infant orat, 1935, de Llorenç Riber, i, amb diferències, ens podríem ‘enrollar’ amb una casuística semblant a la que lliga  Il Gattopardo de Lampedusa i el Bearn de Villalonga. Però ara no ve al cas.

Mentre el que es mostrava es mogué entre cançons populars –sense cançons “verdes” ni de crítica sòcio-religiosa- la cosa anà bé. Però la publicació de De com era infant provocà una sèrie de fets i actituds que són exemple de misèria intel·lectual que, també, travessa institucions religioses i civils que bravegen d’ètica, i d’estètica. La publicació  desplegà una contrareforma reaccionària, absolutament esvalotada per com es presentava al pare Ginard, encara que fos amb les seves pròpies paraules. “S'havia d'haver cremat el llibre", va arribar a escriure el també franciscà pare Colom, al qual no record qui va aconseguir que el fessin Honoris Causa de la UIB. Tanmateix, a mesura que avança el coneixement de l'obra sencera del pare Ginard més va creixent la imatge del frare franciscà com un home crític amb el seu entorn i amb una evolució ideològica que és la que, precisament, voldrien haver cremat, modificat o esborrat, alguns familiars, algun escrivans, alguns frares i alguns polítics locals, als quals els interessa el pare Ginard només com arma electoral. Així, negaren subvencions, precisament al Col·lectiu Teranyines, ja que els escrits del pare Ginard "no feien els punts suficients", segons dictaminà una comissió de la qual guard els noms per escarni seu. Qui rebé les andanades i amb qui es va personalitzar la ràbia de la secta dels cremadors -excitats perquè el pare Ginard no fos com ells volien que fos- va ser mossèn Josep Estelrich, qui, primer es sorprengué, després li va doldre, però, finalment, feu el camí que tocava: mostrar el pensament del pare Ginard en la seva totalitat, sense esmotxadures dels censors de sempre.

L'algaidí Pere Fullana, ex-franciscà, i expert en història de l’església,  ha explicat en dues conferències, una d'elles ja publicada als “Papers de Cal Pare Ginard”, l’altra més recent i preludi d'un proper llibre, com era el "Pensament político-religiós del pare Ginard", esbrinant al seu arxiu, cartes, diaris i altres escrits. Tot abunda en la via de què Rafel Ginard fou un home enèrgic que evolucionà amb el temps, des d'un integrisme infantil·loide, fins a esdevenir un fuet contra els boianos i curts de tota casta, evidentment dins uns límits. Per devers Itàlia se'n tem que els bisbes d'allà van a peu de carrer, no com els d'aquí, espècies de Moisès. Prenguin nota els moderns integristes, partidaris del pare Ginard “santo de guixo, que no caga, ni pixo”, ell mateix els retrata, amb les seves pròpies paraules: "Ells imposarien - imposen!- un pensament únic als seus, per totes les idees. Jo sé tolerar els qui pensen diferent a mi". "He presa purga. Supòs que és estat un cop d'aire republicà" es llegeix al seu dietari l'any 1931, abundant en el seu sentit de l'humor, intern i esquerp. Analitzant l'estratègia política dels senyors de possessió ( el senyor d'Els Olors d’ Artà, D. Rafel Blanes, D. Pere Amorós...). "Aquests senyors? Si no són el 'colmo' de s'imbecilitat són el súmmum de la grolleria. Aqueixa tropa reclama tots els honors i tots els encens. I els qui més ens dedicam a aquesta idolatria som -vergonya fa el dir-ho?- els pares, capellans i monges que hauríem de conservar una altívola i noble independència. Els destins del poble han d'estar en unes altres mans”. Pere Fullana ha estudiat tota aquesta paperassa,  qui sap si salvada d’un desgavell per a poder mantenir una imatge predeterminada del pare Ginard, i hi constata un home a qui la seva feina no l'entusiasmava, sobre tot la que el destorbava de poder-se dedicar a allò que era la seva gran passió: escriure. El doctor Fullana també està convençut que el coneixement dels papers que el pare Ginard escrigué fins que es morí serviran per a fer més atractiva la seva vida i la seva obra, front a una societat i una església, les del seu temps i, en part també les actuals, que tenen tendència a canonitzar la mediocritat.  Si fa falta,  a través de la crema de paper. No els recorda, vagament, la metàfora distòpica del  Fahrenheit 451 de Ray Bradbury, duita al cinema per F. Truffaut?

Si s’hagués aconseguit no hauríem llegit mai coses seues com:   “La Pàtria és la llengua”  (cosa que també deien Jorge L. Borges o Günter Grass, i Nadal Batle) o “Metzines de desigs impossibles escalden ma sang de poeta”. Aquest, també, era Rafel Ginard.

_______________________________________________

FOTOGRAFIA: Cap de Formentor ( Illa de Mallorca). Del fotògraf MARCOS MOLINA

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb