Climent Picornell

JARDINS D'ALTRI, EN UNA TARDOR AMB CRISI. Climent Picornell

jcmllonja | 07 Octubre, 2008 19:55

Jardins d’altri, en una tardor amb crisi.

Climent Picornell

Són els Jardins d’altri reflexions esburbades, pellucades d’aquí i d’allà per un malsofrit. I més ara en una tardor amb crisi. Mir de trobar una explicació a la meva malsofridura i  trob un camí a la revista Namasté ( “La revista que impulsa el cuidado de la tierra, el alma y la sociedad”) on es diu que hi ha un trasfons psicològic a les malalties. “Per exemple, tenir morenes indica un temor a amollar-se; una sensació de càrrega; una pressió inconscient no resolta; un conflicte amb l'autoritat; una por al compliment dels terminis establerts; ràbia pel passat..." He meditat molt sobre aquests pressupostos, sobretot el darrer, i he arribat a la conclusió que tot me ve d’un pic, de nin, que vaig quedar segon al torneig de ping-pong de la meva parròquia. Tot i que servidor era el més bo, el més àgil, el més creatiu i el més arriscat, l'altre em guanyà. Aquesta ràbia m'ha marcat. És una més del centenar de frustracions que m'ha convertit en un personatge complicat, orgullós però acoquinat, contradictori. I malsofrit. Avui, a més, he confirmat que estic condemnat a tenir morenes, més prest o més tard.

De totes les maneres la curiositat pels camins de la creativitat no desmereix en res la vida quotidiana. I què si Van Gogh es tallà el lòbul de l'orella i l'embolicà en paper de diari per oferir-lo a Raquel, una de les putes del bordell? Per molt que a las Conversaciones con Oscar Wilde, A.H. Cooper-Prichard, posi en boca seva: "L'imaginació és el do de descriure com a fets el que en realitat no ha succeït", que, tal vegada, pot ser que ni sigui de Wilde. Per tant, el famós "Madame Bovary c'est moi” fa de Flaubert un i un altre, però el mateix:  és ell i també  l'adúltera de la seva novel·la. Tot són detalls que poden tenir la seva significació. Des de la mort de Miquel Bauçà, inflat com una balena rodejat d'ordinadors com si estàs a un cibercafè fins a l'enamorament romput d'Antoni Gaudí, segons l’al·lota que ell desitjava "perquè l'arquitecte duia sempre els mostatxos brutíssims"; o com el nostre Pare Ginard ( autor de l’incommensurable Cançoner Popular de Mallorca) que abans d'anar a dormir posava en remull cinc albercocs secs i s'ho prenia el matí: anava tremendament restret. I què? I... res. Ja saben el que deia Joan Fuster: “Els emperadors també es graten els collons”.

Però i la crisi grossa? Ara en parlam. Sempre, però, els poetes fan gala de la seva intuïció. Miquel Flaquer, navegant amb el seu Golea, enfonsat  però solcant totes les mars del món, descriu a la seva biografia els estudis, a distància, que ha seguit, només n'esment una petita part: "Signes i mirades en l'acostament de les persones humanes que no tenen res a dir-se"; "La religió barcelonista: darrera estació del catalanisme suïcídic"; "La divina providència com signe exterior de riquesa"; "Bancs i caixes: una perspectiva sociològica i sincera"; "El somni de qualsevol governant: l'impost sobre la il·lusió. Com aconseguir la seva implantació total en tres mesos i tres setmanes"; "Teoria sensible i praxi del cop d'estat econòmic a les societats avançades del món occidental"; "Llicenciatura en història cíclica". Uep! Història cíclica? L'historiador G. Tortella, ja emèrit de la Complutense, manifesta: "Proposaré una variant de les anomenades ‘teories psicològiques del cicle’. Afirm que les fluctuacions econòmiques es deuen a que la gent no sap Història; es tracta d'una variant del conegut aforisme de George Santayana, no per molt citat menys cert: "Els pobles que no recorden el passat estan condemnats a repetir-lo". De totes les maneres, segons el premi Nobel d’economia Joseph Stiglitz: “La crisi de Wall Street és per al mercat el que fou la caiguda del mur de Berlín per al comunisme”. Cicles d’aquesta mida no n’hi tants dins la Història.

Un dels elements emprenyosos de les crisis és que repercuteixen de mala manera en la nostra vida quotidiana. Diu Jean Baudrillard: “El gran debat de la societat moderna és la producció d’infelicitat” (“ ja saben que l'aigua que raja dels ‘grifons’ de Londres té rastres de l'antidepressiu Prozac?”). Servidor té una estimació ben demostrada per aquest sociòleg ja desaparegut, company, o no, d’un estol de grans pensadors francesos. Diu Giuliano Compagno, en un article d'homenatge a Baudrillard: "Per a ell la vertadera selecció francesa dels 80 era la següent: Derrida, Klossowski, Althusser, Blanchot, Deleuze, Guattari, Foucault, Ricoeur, Lyotard, Baudrillard i Barthes; un equip formidable; però tret de Deleuze i Guattari, tots els altres jugaven només per a ells mateixos”. M’interessà però sobretot una entrevista que li feien a la seva dona: " Jean mai em va parlar del seu passat ni de les seves ‘altres’, ni mai va voler sentir res sobre els meus ‘altres’. Sense les inevitables indiscrecions dels demés, només haguéssim existit ell i jo" . Aquest ‘ell i jo’ denota la presència eterna dels sentiments en els mecanismes de producció de felicitat. Per això m’interessa molt el treball d’ Antonio Damasio, un dels grans científics contemporanis, en la recerca de com les nostres emocions intervenen directament en la construcció de la nostra moral. Al seu llibre A la recerca de Spinoza: joia, tristesa i el cervell sensible, plantejava qüestions com la de que l’objectiu d’una bona educació és la d’organitzar les nostres emocions. "Cal filar més prim i distingir entre emoció i sentiment. És molt important el seu coneixement, moltes reaccions que consideram patologies tenen a veure principalment amb emocions socials”.

Sentiments?  Valgui la reflexió, sentimental (?), molt manotejada, de “per què li diuen amor, si volen dir sexe?”. M'ho recorda l'amo en Marc de Trebendor, abans de partir en una furgoneta carregada de vells al Centre de Dia de Petra: "Saps què els vaig dir ahir a les meves ‘cuidadores’? Idò escolta: Marcos se llamaba mi padre / y Marcos me llamo yo / Tengo un pepino muy grande / i no sé on posar-lo". I són jubilats. Tot, però, al cap d’avall, lliga, sobretot si s’engalaverna. Maldament sia un amor estrany, pagat, com el  que mostra Hilari de Cara en el seu poemari Postal de Cendres ( 2008): "Jana fa relliscar les seves bragues malucs avall, revolució de vellut, sexe de vellut, defora xisclen els tramvies, anques de vellut... Però Jana no m'estima, estima els meus doblers... cony de vellut, pubis d'albercoc, flaire d'Armani i una olor aspra d'aigües embossades..."

No hem d’exagerar, tot té el seu toc de relativisme. M’ho certifiquen les darreres paraules de la inauguració del curs universitari 2008 -per cert que la rectora esmenta l'etimologia de ‘in-auguració’: la consulta dels augurs...-, Antoni J. Colom Cañellas que dicta la lliçó Per una Pedagogia del Laberint l’acaba així: "Potser només he fet un exercici de generalització, i ja sabem que totes les generalitzacions són falses, en som conscient, fins i tot és falsa aquella generalització que afirma que totes les generalitzacions són falses".

 

 

Comentaris

Climent

Biel | 13/10/2008, 21:34

Climent, estic super content d'haver trobat aquest blog teu...
Se deu haver "adressat sa metla"....
No se si avui tendré temps de llegir tot el que tens penjat, saps que n'has arribat a fer de veta....

Una abraçada,
Biel de Porreres

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb