Climent Picornell

POR. Climent Picornell

jcmllonja | 25 Agost, 2005 22:39

POR.

Ahir vaig sopar davant la casa d’un home que es dedicava a fer por. Continuant amb l’estiu santjoaner del Pla de Mallorca, ahir tocava un sopar a la fresca, d’aquests de tot el carrer. Em tocà seure davant Can Tosa.

(Fotografia : PEP TORRO. "Moros i Cristians". Pollença de Mallorca; 2005)

SORTIR POR

Climent Picornell

La por és el sentiment més profund dels humans. Més que l’amor o l’odi. Més primitiu. Allotjat al cortex del cervell, la part més antiga del nostre enteniment. Herència de quan només sabíem competir pel menjar i per procrear. La història dels humans afegí nous reguinyols a la por. A Mallorca s’hi assentà de lluny, des de la mortandat exemplificadora que causaren les Germanies, fins a les pors estratificades d’ençà de la guerra civil. I no en parlem d’aquests viàtics professionals de la por que han estat els capellans, encarregats d’edificar, damunt la por, el patiment etern, el seu modus vivendi.

Un temps, quan no hi havia televisió, feien sa senya –apagaven un poc el llum i el tornaven a encendre- abans de que la fàbrica local aturàs l’electricitat fins l’on demà. Els carrers quedaven a les fosques i la gent era, per dir-ho d’alguna manera, més bona de convèncer. En aquestes èpoques sortia por. No sortia "sa" por, ni "la" por. Sortia por. Quan alguna cosa extranya passava, o veien algun bulto negre o blanc, algú s’encarregava de dir : per tal banda surt por. Les fetes més extranyes i més rondallesques eren narrades a les rotllades dels "casinos" o cafès, a les botigues o prop de les xemeneies, a les rotllades de pelar ametlles, a la fresca durant l’estiu.

La majoria de vegades la por, solia ser algú que no en tenia, algú que no s’en temia i en provocava, o algú que, aquest sí, en volia fer. La por quan l’havien vista, era "or, passat per Manacor", és a dir poca cosa. Eren fets com el de l’amo en Joan Tosa, que patia insomni i es posava una flassada per damunt i sortia a fer una volta. Era en Miquel Gabrilino, que se n’anava un poc d’es cap i amb una saqueta blanca sortia pel camí de Son Brondo, travesssant el camí de quatres quan veia un carro, que a sortida de sol se n’anava al tall. I coses així.

Dues pors, però, queden dins la memòria del petit poble del Pla de Mallorca : sa por d’en Jaume Tico i sa por des Barracar.

Sa por d'en Jaume Tico.

En Jaume Tico, molt caçador, solia fer com els caçadors, vida de caçador, que peguen dematinades, s’aixequen abans del sol i aquestes coses. Un bon dia, era als Quatre Vents, on s’encreuen els dos camins, el que du a Sa Bastida i el del Puig d’en Baldiri i afinà un llumet que venia cap a ell. Esperà per saludar qui el duia, i si fos el cas, fer el camí plegats. De promte, quan estigué a un tir de pedra va poder comprovar que el llum penjava d’un paraigua i que, al paraigua, no l’aguantava ningú. Quedà tan esglaiat, i això que duia l’escopeta parada, però voltà en redó i partí. Sense correr, però depressa, depressa, cap a la seva caseta ben damunt el turó del Revellar. I la llum darrera, darrera. Si s’aturava..., la llum i el paraigua, també. Si feia com que frissar, la llum frissava com ell. Arriba a la caseta, tanca la porta, roda clau, posa la barra i puja a la sala. Del finestró veu la llum, penjada del manec del paraigua, aturada davant la casa. Li començà a pegar el tremolor, però, en cap moment, pensà de pegar-li un tro amb l’escopeta. Torna a guaitar, hi era. Hi torna, hi era. Al cap d’una bona estona -un fil de claror començava a sortir per Sant Salvador de Felanitx- la llum i el paraigua s’en tornen per allà on havien vengut. En Jaume, i mira que li agradava caçar, no hi tornà mai més a les fosques, esperà sempre que fes claror.


Sa por des Barracar

Devers un corral de figueres de moro d’es Barracar, prop d’aquella portassa d’en Mateu Bieló -aquell qui embaraçà na Cosidora-, hi sortia por. Tothom devers el poble ho deia, "a n’es Barracar surt por". "Ha sortit por avui de matinada", deien al café. Sa por no era altre que en Biel de Son Fages, que venia a "veure" els vespres a na Gerònia de s’Hostalric. I quan l’havia "vista", sortia, per darrera de la casa cap a un trast que feia partió amb el corral de figueres de moro de Can Bieló. La gent, que a vegades veia una cosa per din les figueres de moro, ho tenia bo d’arreglar : surt por.

La qüestió, va ser, que per dins els cafès i casinos de la vila, ho feren com una provatura, volgueren arribar a saber què era aquesta por. Al café de Can Bernat s’organitzà una eixida per saber lo que era, i era, com ja s’ha explicat, que en Biel anava a visitar na Gerònia, en Biel era fadrí i venia escopetes. Lo dit, s’organitzà una batuda per trobar que era sa por, ja en pla de guasa, i per trobar-la de segur, per no fallar, els organitzadors feren posar un llençol blanc a n’en Rafelino. En Rafelino feria por. Eren una trentena, amb un parell de fanalets i estaven com amagats, darrera una paret. En Biel de Son Fages ja feia estona que havia partit. En Rafelino, amb el llençol blanc per damunt el cap, surt de dins les figueres de moro i feia com que fer de bubota : feia por. Ningú s’esperava que qualcú l’envestís, però de dins els observadors, bota la paret en Martí Miqueló –que no anava massa bé del cap- i se va acostar a sa por.

Agafa un bon mac –en Martí no tenia es capet bé- i envesteix a sa por, amb aquell pedrolot :

- Que demanau de part de Deu!

Li diu al llençol blanc. I aquell, en Rafelino, llençol posat o no va contestar o no va saber que havia de dir.

- Què demanau de part de Deu!

Tornà a dir en Martí. I com que aquell no va dir res, li envergà una castanya amb so mac i li tomà una cella.

I resultà que sa por s’hagué de treure el llençol i era en Rafelino que feia sang com un porc damunt sa banqueta. Tothom riu que te riu, s’en tornen cap al Café. No hi tornà a sortir por per devers aquell tros. Mira tu per on, o el de Son Fages degué anar més alerta, o que na Gerònia no volgué que la murmurassin i el va marxar. Ves a saber, tu. Mira sa por que era, era que en Biel anava a veure na Gerònia i en voler saber que era sa por, ho pagà en Rafelino. En Rafelino era vell, vell, i si li miraven el front, encara se coneixia el trau que li feren, amb el llençol posat.


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Powered by LifeType - Design by BalearWeb