Climent Picornell

ANTROPOLOGIA VERTADERA DELS COSSIERS. Climent Picornell

jcmllonja | 21 Agost, 2005 15:01

ANTROPOLOGIA VERTADERA DELS COSSIERS

Passat demà, 23 d’agost a l’horabaixa surten els cossiers i el dimoni a Montuïri. Si no els heu vist mai ara és l’hora. Sobre l’origen de les seves dances hi ha interpretacions diverses i rares. El seu sentit – únic i vertader- el trobareu en aquest bloc, un poc més avall.

Suor i alfabeguera (crònica des de la frontera de la Reserva)

( CLIMENT PICORNELL )

Arriba aquest cronista, gràcies a les indicacions d'una guia de camp, fotocopiada, que li dóna els entrellums de la feta. Però es perd pels carrerons, estrets i costarruts. Ho ha de demanar:

-On és la consumació de l'acte ?
-«Delante de la mezquita de los cristianos».
Suposa que el que li ha contestat és un musulmà alliberat, la qual cosa ja li indica la magnitud del canvi. Se sorprèn, però no tant, com quan ha deixat el Jeep, de tracció a les quatre rodes, a la perifèria del poblat i, a la tanca de devora, hi ha sentit càntics. Els ha identificat de seguida -hi va fer l'stage predoctoral- eren cants de feina del nord del Senegal. Una família de negres espolsava ametles, i no empraven garrots de pi o canyes forasteres, ho feien amb vares d'alumini lluentíssimes, fortes i molt lleugeres. No ha vist cap caporal que supervisàs la tasca.

Puja que te puja, el genter, el flux de nadius i vernacles s'anava fent més potent, amb el sentiment que tothom anava cap allà, i a fer allò mateix. De prompte el camí era senyalat per enramades a les cases, fetes amb branques de pi als portals i uns paperins de colors travessaven de part a part del carrer, fent una bòveda subtil. Interpreta, per les converses que intercepta, que la tribu està molt preocupada per si les pluges banyaran o no el paper que han estès. Consulta la seva guia, però no hi ha indicacions sobre aquest tema tan particular. Ho apunta.

A la fi sent uns tambors i uns siulos i uns altres instruments que identifica com de vent. No hi ha dubte, és a punt de travessar les fronteres de la reserva indígena i entrar dins els territoris propis de la tribu. Nerviós, observaria in situ «mallorquins». Tot i que sent parlar molt en alemany i en espanyol, a les terrasses que hi ha abans d'entrar a la plaça, percep que els qui parlen aquestes llengües han estat guiats per nadius que sortiren, ja fa anys, de la reserva i s'expliquen amb molta de vehemència.

Com més s'acosta, més gent, més calor. Mira, amb deteniment, que molts d'ells duen a la mà o darrere d'una orella una herba. S'apropa a observar-la -cap a una al·lota de pits potents i drets- i li arriba una bafarada de l'olor de l'herba en qüestió, fresca i molt transparent, mesclada amb l'olor del cos de la nativa: suor del moment. Francament, molt excitant i primitiu. Just al mateix moment reconeix un savi local, al qual tots anomenen dr. Miralles, un component de la tribu que va emigrar ja fa temps, que diu als seus acompanyants, que semblen estrangers: «En espanyol és albahaca». Efectivament la guia fotocopiada ho aclareix, és un vegetal de l'espècie Ocimun basilicum i de tota la informació addicional reté que, uns altres indígenes del nord de la península italiana, els «Pesto», l'esclafen i la mesclen amb pinyons i un formatge enorme i ho ingereixen. Els mallorquins li atribueixen una qualitat fonamental per a la seva supervivència, entre basses i albuferes: espanta els moscards. El camí, ja una torrentada de gent, baixa lleugerament i després d'empentes i empentes, el cronista creu que, a la fi, ha arribat: és al bell mig de l'anomenada, a la seva guia de camp, «Mallorca profunda». El centre de l'atenció són uns elements, mascles, però amb faldetes com de femella, que peguen uns botets. No sembla una dansa, ans el contrari, com una contra-dansa, uns passos com a robòtics. Al mateix temps, un fetiller, amb un banyam enorme damunt el cap, atemoritza tots els concelebrants amb una barrota de fusta gegant. Els infants més petits són sotmesos a una cerimònia iniciàtica que consisteix a fer-los por, molta de por, per l'home banyut i quan el terror ja els ha corpresos i és al límit, els diuen : «és un home !» L'home aquell de les banyes es treu la careta i els mostra la seva cara, desencaixada pel cansament i molt propera al cop de calor, car va cobert amb un sac. Els més grandets de la tribu, excitats, criden : «Banya verda!» «Banya verda !» per provocar al banyut del sac, tot i que observa que les seves banyes no ho són verdes. Fulleja la seva guia de camp i no aclareix aquest punt, ho escriu a la seva llibreta amb un gran interrogant.

L'accepten a la comitiva que, de tant en tant, s'atura i aquells homes de vestimenta de colorins, amb faldetes, capellet ple de miralls, fan aquells moviments que, interpreta, no són més que excuses, per remenar els immensos rams d'alfabeguera que duen a les mans i així -torna a interpretar- es conjuren quantre les picades dels moscards. Després de remenar l'alfabeguera, la seva olor es mescla amb l'olor de suor i es fa una mescladissa en l'ambient, molt atractiva i, sexualment, molt excitant.

Els joves continuen increpant el banyudot que a vegades ni els fa cas, però al qual demostren un gran temor, perquè si envesteix a córrer, tots ells fugen com a desesperats. Duen unes robes amb les banyes dibuixades, fa la impressió que són de clans diferents, pels colors, però de la lectura de les expressions dels seus ulls no hi ha rastres de seguidors satànics, més aviat, ganes de gresca.

I així, entre el terror dels més petits, els botets dels uniformats, amb la faldeta, la música que, a moments, surt d'un odre que és inflat amb gran dificultat, les corregudes dels més joves i la cara il·lusionada d'alguns ancians, els quals sense mirar enlloc identifiquen els símbols de la seva nissaga, així, transcorre la comitiva, que, nogensmenys, accepta l'autoritat constituïda, ja que acompanya els qui comanden a les seves edificacions que anomenen l'Església i la Sala.

A un cap de cantó identifica elements sospitosos, un geògraf de Campos, un antropòleg de Palma, un etnòleg de Llorito, un sociolingüista de Formentera, un numismàtic des Carritxó (especialista a la vegada en PNL) i un desconegut a qui anomenen Casanova, se sent aquest que diu : «A estones és un periple crepuscular i a altres un acte de defunció». Ho apunta tot d'una, car al seu «Departament of Agonyc Cultures and Languages» li han recomanat molt acuradament les impressions dels erudits locals. La conclusió d'aquest cronista no és tan senzilla. Per estar agonitzant, hi havia molta de gent, la tribu era enorme i molt compacta, talment com un cardumen d'espets o sardineta i la mescla de terror i rialles no era, la més adient per a una defunció.

(Montuïri, illa de Mallorca, Mar Mediterrània. 23 d'agost. De 7 a 10 hores p.m.)

(Imatges de www.musicanostra.com )

Comentaris

Sant Bartomeu

Bea | 30/08/2005, 11:19

Afegir que en aquestes festes apart dels cossieres i el dimoni una part que no deixa de esser menys important son els quintos qui donen color cada any amb les seves camisetes i les seves corregudes davant el dimoni.Com a quinta enguany crec que ha estat de ses festes mes guapes enguany.Banya verda ... rostoll !!

Enhorabona!!

Joan | 21/09/2005, 20:26

Bé primer de tot felicitar en Climent per aquest i molts altres articles que podem llegir arreu. Després dir-vos que jo era un d'aquests natius que dansava per Sant Bartomeu a Montuïri, i si voleu demanar o saber res ja ho direu. tarongesnavel@hotmail.com

RIALLES

Sebastià | 03/10/2005, 16:33

Un grup d'indígenes sudamericans que treballen a Montuïri reien molt cada vegada que el Dimoni pegava una llenderada a qualque jove que hi corria davant i li canviava l´expressió de la cara pel dolor. Deien: zas! ha ha ha.

nufgqo dhoavpukn

euax avku | 20/01/2009, 10:13

ojfyrwtnm bhroswm ftypkw lwprxk xovb kxqlomw mrky

nufgqo dhoavpukn

euax avku | 20/01/2009, 10:13

ojfyrwtnm bhroswm ftypkw lwprxk xovb kxqlomw mrky

dkltoicfj foahxtusb

rofgvqz ibwduzsf | 20/01/2009, 10:13

sixk ftozuq zgtqic irlcsohma yngx wqxutvjc qtvdxhjr http://www.vfmzh.mnzo.com

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb