Climent Picornell

HEY JUDE I REVOLUTION, O COM S'ACABAREN ELS BEATLES. Climent Picornell

jcmllonja | 02 Setembre, 2008 15:37


Hey Jude i Revolution,  o com s’acabaren els Beatles

Climent Picornell

El pop rock, amb les seves variants, és el fenomen que ha transmès més idees i valors de forma global. Més que polítics, capellans, pensadors i professors. El Diari de Balears de dimarts duia una notícia breu de l'agència EFE:  Hey Jude fa 40 anys; es va posar a la venda el 26 d'agost de 2008 ...i ha estat considerada la millor creació de Lennon i McCartney". Provaré de matisar-ho. Al fet de ser la millor creació, no cal fer-hi molt d'esment, no ho és; el novembre del mateix any surt el doble disc blanc: aquí sí. I la cançó la va escriure, lletra i música, Paul McCartney, però la signaven els dos. John estava en tràmits de separar-se de la seva dona Cynthia -que viu a Mallorca- i el seu fill Julian sembla que anava cor batut. A Paul la situació li va inspirar la cançó, que, molt en resum, ve a dir que una situació dolenta, si un vol, la pot transformar en una de millor. “Eh Judes, no ho espenyis, / agafa una cançó trista i fes-la tornar millor. / Recorda: li has de fer lloc en el teu cor, / quan comencis, tot parteix a anar més be.” En un principi s'havia de titular Hey Jul, per en Julian Lennon, però després li va posar Hey Jud  i va acabar en Hey Jude. En català: Eh Judes. Per l’apòstol sant Judes Tadeu, no Judes Iscariot –“De la desgràcia de Judes sant Macià en tengué ventures”- que en anglès dóna Jody, Jud, Juddi o Jude. És una cançó bona de sonar, té una seqüència de Fa M, Do M, Do 7ª, i un canvi a Fa 7ª, Si bemoll M, Sol m 7ª,  l'he tocada infinitat de vegades. Sembla que Paul la va fer escoltar a John Lennon, qui va entreveure que, més que per al seu fill, anava per a ell. Mentre li cantava, se'n va témer de la repetició de la paraula “shoulder” (espatlles), i quan anava a corregir-ho, John ho impedí.

Era una cançó llarga, per anar a un single, més de set minuts, cosa que els seus assessors trobaven poc comercial, però fou un èxit aclaparador. Qui no l’ha cantada? “Són com a dues cançons” digué Mick Jagger, la primera la part amb la lletra, i quan aquesta acaba "...recorda, l'has de sentir davall la teva pell, / Aleshores, tot començarà a anar millor. / Millor, millor, millor, millor, millor...ahhhhhh ! / Na, na, na, nananana, nananana..."  En anglès: Better, better, better, ahhhhh, na, na na nananana” que es va repetint en un final cada pic més maestoso i orquestral. Vet ací la novetat. Fou la primera producció del seu segell discogràfic Apple, una factoria on, segons conta el seu director Neil Aspinall,  “sempre anàvem fumant porros, em sentia com un mestres de cerimònies d'un circ, més que d'una empresa”. Eren els anys seixantes -a més del Maig del 68- anys del Flower Power, el hippisme, els encontres amb el ioga i l'hinduïsme dels maharishis, una ruptura generacional profunda, de la qual The Beatles en foren uns dels particulars viàtics. El que ells cantaven, com ho cantaven i com es vestien serviren d'educadors-imitadors de gran part d’Occident, i d’Orient. "Som més coneguts que Jesucrist". La seva influència és un dels grans fenòmens mediàtics de la modernitat.

L'altra cara del disc era ocupada per Revolution, un blues rockandrollejat de Lennon  ( signada també pels dos), ja ben dibuixada la capacitat "himnària", de fer himnes, com ho serà mes tard la cançó Imagina. Lennon en feia una lectura de la seva particular manera de veure  les revolucions. "Si s'ha d'enderrocar alguna cosa en nom del marxisme o del cristianisme vull saber què es farà després". A la cançó: " Si continues duguent retrats del president Mao, segur que no aconseguiràs res de ningú...". És a dir, si va de violència no compteu amb mi, si és per anar a les barricades amb flors, comptau amb mi. Provocar la revolució pels canvis individuals, res a veure amn les gran revolucions socials anticapitalistes violentes. Me recorda molt l'evolució de Jerry Rubin i Abbie Hoffman, coneguts de Lennon, dos  líders de l’esquerra americana dels anys en què es va editar Hey Jude. Pocs temps després feien conferències junts titulades "Yippie versus Yuppie". Rubin ja era un empresari d'èxit, un dels primers inversors d’Apple Computers, abominant de l'activisme polític contra la propietat privada o l'ús de drogues: “la creació de riquesa és la vertadera revolució americana”. És el moment en que el missatge de pau, amor, no violència, la moguda contra la fam i la pobresa a Àsia i Àfrica, és capturat per gent com els Beatles; serà la inauguració a l'engròs de l'augment progressiu de les ONG, “l'oenagisme modern” com a forma de sublimar males consciències i estils revolucionaris esbravats, que, hem de ser francs, mobilitzen molta gent.

A un servidor hi ha trossos del pensament de Lennon que em recorden allò que es va dir “l’entrisme”, tant el trotskista com el dels comunistes espanyols de la postguerra: entrar dins els sindicats verticals franquistes per a utilitzar-los. Deia Lennon: "La idea és entrar en el joc per apropiar-se de les universitats i fer les coses factibles a cada moment, però no assaltar l'estat, basta amb aficar-se dins el sistema i canviar-lo". Com si fos tan bo de fer. Ja li va bé al sistema, el capitalisme de mercat, haver conegut a personatges com Lennon. Per molt transgressors i escandalosos que siguin no posen el sistema a la picota, ja caurà més endavant... Vegin un exemple paradigmàtic, a la seva cançó God (Déu): “I don’t believe in magic, in i-ching, in bible, in tarot, in hitler, in jesus, in kennedy, in buddha, in mantra, in yoga, in kings, in elvis, in zimmerman, in beatles...”; però amb una tornada que deia: “I just believe in me”, només crec en jo. Amb aquesta cançó en feien propaganda per vendre cotxes de la Volskwagen.

Lennon ja havia conegut Yoko Ono. "Yoko em va ensenyar a pensar... Com a Elvis que estava sobreprotegit, sobrealimentat, sobredrogat. Yoko em va treure d'aquesta situació. I així s’acabaren els Beatles". Cada un va seguir el seu camí. McCartney fent de músic; George Harrison qui es va morir l'any 2001 havent fet alguna cançó notable, declarava: " Guany doblers a bastament com per ser conservador, però  si no fos per grups com Greenpeace o Amics de la Terra, hauria perdut l'esperança". I perquè vegin les diferències entre ells,  el seu baterista Ringo Starr, deia amb una franquesa aborronant: " John volia canviar el món amb les seves cançons, jo només volia guanyar un parell de doblers per poder posar una perruqueria".

 

Comentaris

millor cançó

manel | 03/09/2008, 16:42

Yesterday és millor

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb