Climent Picornell

PAPERÍ, XEREMIES, DIMONIS I COETS. Climent Picornell

jcmllonja | 18 Agost, 2008 22:26

PAPERÍ, XEREMIES, DIMONIS I COETS

Climent Picornell

Durant l’època de la calor, Mallorca és un territori fester. Herència d’abans, revénen les festes de l’estiu, en què tota cuca viu. La pausa, continguda, després de les messes, “el blat dins el sac i ben fermat”, possibilitava moments de desconnexió amb la dura feina de foravila. Sant Joan dóna el sús, però qui sempenteja de bon de veres el carrussel festiu és Sant Marçal, a finals de juny. Fins a Sant Mateu, a les acaballes de setembre, un enfilall de celebracions saltegen l’illa. La plena –de balls i revetles- ve emmarcada entre Santa Margalida, 20 de juliol, i Sant Bernat, 20 d’agost, que posen ben alt el llistó de la canícula: “la monja l’encén i el frare l’apaga”. Nogensmenys, el canvi que ha afectat les nostres illes també es fa avinent en la manera d’organitzar les celebracions. El fet de la festa, com una cosa extraordinària, ja no ho és, s’ha instal·lat en la nostra quotidianeïtat. Però la gent enyora els fets i els costums que la fan reviure de bon de veres. Més enllà dels actes rimbombants, de les costossísimes verbenes, el senzill so de les xeremies ens retorna, més que qualsevol altra cosa,  l’esperit de la festa ancestral. Les festes d’abans, record d’una Mallorca, com diu Andreu Ramis, “idíl·lica i dura a  l’hora, aspra”,  modelaven i suavitzaven aquesta aspror, la confitaven amb un poc de torró i quatre avellanes comprades a les torroneres –coqueres o avellaneres- convertides avui en venedores de juguetes de plàstic. Però l’esperit i les ganes de fer festa a Mallorca encara es conserven ben vius.

            M’arriba la comanda, que acomplesc de bon grat, de presentar a Llorito el llibre pel qual havia confegit quatre retxes de pròleg, Les festes de Sant Domingo. Permanència, transformació i canvi. Llorito ( Mallorca). Segles XVII-XX, d’Andreu Ramis i  Antoni Ginard, dos amics de l’ànima, que han conformat el text. Una peça preciosa; pels dos recercadors que l’han escrita -de confiança sobrada i contrastada-, per les il·lustracions i per l’edició. És l’estudi d'un cas particular de festes de l'estiu, sobre les quals hi ha poc esbrinat. Els autors centren la seva incursió en les festes patronals, en honor de Sant Domingo, en estreta relació a la venguda i establiment dels dominics al poble de Llorito ja fa uns segles. Encara que la festa es mogué en un àmbit fortament clerical, els frares pagaven les despeses dels sonadors i dels balls, aquests, juntament amb les corregudes, els jocs i les desfilades s’apropiaren del petit espai urbà llorità. Tot i l’abandó del convent l’any 1835, es va mantenir la festa. L’obreria de Sant Domingo esdevé la continuadora, però la festa del Sant ja no únicament religiosa, com ens fan veure Ginard i Ramis, que han trobat cites a l’emmurtar –símbol d’engalanar i enramellar- ( “por mirto, cera y refresco 141 ras” ) i altres referències a les festes profanes de carrer. La festa durant els inicis del segle XX continuarà el format que s’havia anat construint durant el XIX amb la inclusió de balls, corregudes i focs artificials, referents genèrics de tota festa, entesa com un acte transversal d’alegria típic de les societats pageses que ajuda a configurar el sentiment de pertinença, des del clan familiar a les festes patronals en que, el poble com a protagonista, esdevenen configuradores de la identitat local

Hi tracten els espais de la festa, amb el seu necessari canvi d’aspecte a través de l’enramellat, alçar bandera al campanar i el paperí pels carrers i places que conformen un “locus amoenus” d’aspecte diferent als espais de cada dia. Només el so de les petites tires de paper, el paperí,  comuniquen aire de frescor -alerta amb el plastiquí, aquesta flestomia substitutòria!-; cadafals per a les músiques i representacions públiques, profanes, el lloc on es farà la revetla o el cós per a les corregudes, un temps amb bestiar gros i paulatinament per a bestiar de motor de combustió. Aquests actes i espais s’eixamplen durant el segle XX, al començament de la democràcia i, com fan notar els dos autors, es dilaten també els calendaris de celebracions, no només a Llorito sinó a quasi tots els pobles de Mallorca, amb l’intenció de fer parèixer que n’hi ha més, de festa. Amb tot, hi ha un "tempo" fester: els passacarrers – música, xeremies, dimonis, cap-grossos, tambors, repicades de campanes-; la revetla  -amb ball, música i focs artificials- ; el dia del sant, o santa, amb el toc de diana i l’ofici; les corregudes; el teatre i ja, més apropades a nosaltres, altres activitats, que de totes les maneres no fan sinó arrebossar els nuclis forts de les festes de sempre. És veritat que el poble és actor i espectador, però també ho és que alguns actors es fan indispensables. Per a un servidor no hi ha festa sense el so de la colla de  xeremiers, és el so per antonomàsia de la festa de Mallorca, arrelat dins el nostre moll dels ossos. I què en direm del dimoni? Per a Ramis i Ginard  “el contrapunt a la càrrega de sacralització de la festa és la imprescindible presència del dimoni”, fins el punt que ja no sabem si l’imprescindible és el sant patró o el seu contrapunt endimoniat. Escindit, o no, de les colles de cossiers, el dimoni Cucarell es converteix a Mallorca en un dels referents de la nostra educació sentimental, un tòtem festiu de les celebracions dels estius dels pobles de l’illa. I les revetles, el ball amb els seus focs artificials... i més a Llorito, llar d’una de les famílies de pirotècnics de més anomenada: la família Jordà.

Les festes han construït el seu estol de símbols damunt els elements més significatius: paperí, xeremies, dimonis i focs d’artifici. Són les quatre columnates que ajuden a bastir tot l’edifici fester, per molt que s’allarguin avui en dia – des dels merescuts homenatges a la gent major o les corregudes de bicicletes que foren durant anys l’esport nacional del Pla, o les “Varietés”, petits circs de butxaca que la televisió arraconà-. Són festes d'estiu, festes del Mediterrani, del qual Llorito en pren part, d’allà l’hi ve l’arrel i li puja la saba,  de les ganes de gresca i de l’acció de gràcies. Hi ha un temps per néixer i un per morir. La festa ens regracia amb la vida i amb els seus ritmes i estacions. Ramis i Ginard ho saben, massa ell la seva vena acadèmica els turmenta i, a part de l’enorme material que aporten en aquesta obra, com a bons antropòlegs, hi situen correctament els significats: els dies i les nits, el bé i el mal, la vida, l’alegria, personificats amb les icones primordials de la festa, el dimoni, la música, l’enramellat, o els focs artificials que són la metàfora més espectacular del què som: una bella tudadissa, una espurna de colors dins l’esdevenir encara fosc dels temps.

Comentaris

ON COMPRAR_HO ?

Daniel de Solsona | 06/09/2008, 22:55

On es pot comprar el llibre ?

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb