Climent Picornell

UN 'PLAÇA MORTA' A LA FRESCA. Climent Picornell

jcmllonja | 28 Juliol, 2008 18:14

Un ‘plaça morta’ a la fresca

Climent Picornell

Senten un xebel·lí que travessa per damunt les cases amb els seus giscos. “En Fideuer, de més a baix, un pic va trobar un niu de xoriguer que sa vella l’havia avorrit. Va agafar els polls i els va surar. Aquells animalets el coneixien,  vaja si el coneixien, com si fos ell sa mare de bon de veres. Feia escola devers Llorito, hi anava amb una moteta, i els animalets li sortien a camí, devers Son Brondo ja li volaven per damunt i sempre tornaven a ca seva...” “És que hi ha animals que tenen més coneixement que ses persones”. “Ses nostres moixes a ses rates cellardes, no pareix ver, els hi mosseguen es cor; però només es cor, i res pus; un nét meu me va dir que això era genètic, com de ses genetes, vull suposar, però no ho he sentit a dir que ses genetes ho facin”.

Un servidor, que sempre ha volgut ser tan modern –i tan beneit-, queda fascinat per la rotllada a la fresca prop de ca nostra. Alguna nit, amb gent d’edat, sembla que tot s’hagi aturat i que  la Mallorca actual sigui una cosa virtual. Un poc empegueït, tot sigui dit, transport els apunts als “Quaderns del Pla de Mallorca”, no sense la recança de mitificar un costumisme ranci. I més, quan el poble és ja un melting-pot, una mescladissa un poc agra. “Agra has dit? Els anys com enguany que no ha fet un estiu calent, però ha plogut molt, ses voreres des camins van plenes d’olivardes i batzers i, sobretot de fonolls altíssims; hi fa mal anar, no veus els cotxos que vénen. Anys així, hi ha moltes males herbes dins es conró. Té posaré un exemple: s’herba enamorada. Un any vaig ‘cossetxar’ ordi, amb herba enamorada i a sa farina no la volgueren els porcs, no sé si per s’olor o perquè la fa agra. Mira tu si ho són males herbes.” “És que ara tot parteix malament. Un temps fèiem formiguers, amb ses branques d’ecsecallar i ses herbes tapades de terra, allò covava i covava, cremava, i aquella cendra l’espargíem pels bocins, així es desinfectaven i donava llacor, femada. I ara, si hi ha una malaltia, esquitxar, ‘veneno’, com enguany que a ses domatigueres el mal els ha partit d’en terra, el tronc agafava com a ‘morbo’, i volien que posàssim un ‘producte’ dins sa terra. Un potet de no res, 20 euros, i la llacor, de dins un sac que val un ull de sa cara”. “Pensa tu! Molta gent les ha tornades a sembrar. Però si no esquites no culls res que se pugui vendre”. “A n’en Joan Marrascló ahir el dugueren a l’hospital, esquitxava domatigueres amb es vent en contra,  se treia es ventrell, es cap que li esclatava i s’acubà, sort que sa dona el trobà. Tot això, noltros, després mos ho menjam”.

 (Ermita damunt el puig de Sant Onofre, Sant Joan, illa de Mallorca. Fotografia: JULIÀ PICORNELL )

“Mon pare a s’hort, un temps, hi sembrava tabac. Per fumar, això sí, però també per fer fugir ses mosques i es moscards. Se coneix que ses tabaqueres, de pota i de fulla d’espasa, tenen aquesta virtut”. “Ho havia sentit a dir, però has d’anar alerta amb sa llavor, si s’escampa, s’any de davant, els bocins pareixen el mes de Maria, de tabaqueres per tot”. “I se fan altes! Jo ara en tenc un parell, més altes que aquest cel ras, vaig dir si les volien venir a retratar però no anaren de res aquests de sa revista que fan per aquí. Per paga no els interessa més que sa puta política”. “Homo, a mi m’interessa també fora vila”. “A tu? Climent a tu no et voldrien ni per plaça morta”. “A ses possessions, un temps, tenien el plaça morta, un lloc on hi col·locaven es qui són com tu, que no sabien fer res de res. Ara ves a llevar herba, ara ves a ajudar a pastar, ara ves a ajudar a n’es porquer...”. “Un ‘toter’ els deien per ses possessions de sa muntanya, a un que li feien fer un poc de tot: un toter”. “Ja m’agrada...” “Res, tu te creus que tot és s’estudiar, i no és vera, on se veu s’enginy de ses persones és quan passen fam. Aquests si que són enginyers, s’han hagut d’enginyar per donar menjar a sa seva família, no valia... esperar el sant adveniment”.

 Passa en Toni “Valenter”. “Un germà seu tenia tres mametes, vos ne recordau? No la solia mostrar, a sa tercera, però qualque pic ho feia, era un mugronet que tenia entre sa guixa i s’altra mameta a l’esquerra, amb un parell de pèls”. “El seu cosí, Joan, de son Pupullí, tenia dotze dits als peus. Devora els dits petits hi tenia com un ull de poll, però amb ungla.” “Eren parents dels “Calandres”, que fan melons i cebes, aquests en anar a pagar es cotxo nou, duien els doblers dins un parell de senalletes. Quan casaren sa filla gran, per mostrar es seu ‘poderío’ tenien ses geleres obertes, estibades de carn, perquè sa gent ho ves...” “Xerrant de casaments, avui he vist en Simó, de més  amunt, més mudat que un lladre. No du mai calçons blancs ni calcetins, ni en s’estiu ni en s’hivern, i avui se n’havia hagut de posar. Sa fillola se casava, però al cap de no res ja se’n tornava a regar amb so seu mobylette, canastro fermat a darrera i  poal penjat al manillar”. “Quin doble sis!” Exclama l’amo en Martí que és veïnat d’una “Gorreta” que viu al Canadà i ve cada any una temporada, quan explica els avions que agafa, amb escala a Detroit i Londres, no se’n poden avenir. “És lo mateix que n’Apol·lònia de Can Ballester que ara s’ha retirada de mestra i és per Nepal, més amunt de l’Índia, ajuda a una escola, perduda per dins aquell muntanyam...”

 “Vols que et faci una cançó / que no l’has sentida mai ? / Vols que et faci un baverall / amb un tros de galamó?”  És l’amo en Marc de Trenemor quan veu que li toc el galamó de davall el coll a ma mare, que li penja molt. Té una memòria fenomenal – “ a aquell li deien en Boca de Niu, a aquell en Coll d’Aspi...” i es posa a imitar la seva coixera, darrera una somera que tenien a un molí de sang que molia prebe vermell, “aquell animalet estava entrenat des temps de s’estraperlo, quan li feien sonar una campaneta s’aturava.” “Guardàvem ses greixoneres escardades pels darrers dies, i després del consabut ‘Què voleu fresses?’ entràvem dins ses cases i les rompien allà dedins, fèiem una trencadissa de mil dimonis, una gamberrada...” ”A mi m’agradava molt desfressar-me, sa meva germana Franciscà sempre anava de soldat i quan dèiem, ‘voleu fresses?’ a moltes cases deien: ‘sí, si no duis greixoneres, entrau’...” I venga conversar, que d’això es tracta: sortir a la fresca és conversar. Mentre, passen avions, amb els seus llums, molt amunt.

 

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb